MENU

14 juny, 2012 Comentaris (15) Visualitzacions: 32 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Tot just quan l’estiu comença a fer-se notar, The amazing Spiderman i Django unchained, possiblement dos dels films més esperats de l’any, acaben de posar sobre la taula totes les seves cartes amb l’estrena i difusió dels respectius tràilers. Després de la ressaca de The Avengers, ara és el torn de The amazing Spiderman que …

Spidey vs. Django, heroisme de ‘blockbuster’

Tot just quan l’estiu comença a fer-se notar, The amazing Spiderman i Django unchained, possiblement dos dels films més esperats de l’any, acaben de posar sobre la taula totes les seves cartes amb l’estrena i difusió dels respectius tràilers.

Després de la ressaca de The Avengers, ara és el torn de The amazing Spiderman que ens arribarà en un parell de setmanes en clau reebot, això que els americans han definit com un replantejament, un renaixement, un rentat de cara de l’home aranya, el superheroi més popular de la Marvel i, alhora, el fill més estimat i entranyable del polifacètic Stan Lee, àlies ‘L’home dels 1.000 cameos’. Després de les tres aventures fílmiques signades durant la dècada passada pel mestre Sam Raimi, la franquícia es trobava en un punt mort, sobretot arran de la fallida tercera entrega (molts dels fans de Raimi encara dubtem de la seva veritable autoria). Raimi, gran fan del còmic, va saber plasmar-ne l’essència adaptant-lo als temps moderns, recolzant-se en uns Fx necessaris i fins a la data impossibles, sabent mantenir el seu innegable estil i, sobretot, sense perdre de referència la voluntat narrativa i romàntica de Superman, potser la millor pel·lícula de superherois de tots els temps. Com deia, atès el fracàs de la tercera entrega (més de crítica que de recaptació), Sony i Columbia, propietàries de la franquícia, es van replantejar si continuar amb la línia i fer un episodi nou –canviant tot l’equip artístic– o bé començar de zero, i van optar per aquesta segona via. Si en un primer moment el mencionat reebot em va semblar una autèntica collonada, de mica en mica, el fet de poder tornar a veure un Peter Parker imberbe però sense la cara de babau de Tobey Maguire, em va començar a engrescar. El primer teaser amb imatges subjectives dels salts aràcnids em va atrapar, i el tràiler estrenat fa només unes setmanes m’ha seduït definitivament, confirmant que possiblement aquest reset amb tocs de la sèrie Ultimate i amb un Parker més científic no sigui del tot necessari, ni millori els dos primers films de Raimi, però serà segur molt espectacular. Marc Webb, responsable de la comèdia romàntica 500 días juntos a la direcció, Andrew Garfield com a Peter Parker/Spidey, Emma Stone com a Gwen Stacy i El llangardaix com a malvat de torn. El proper 6 de juliol sortirem de dubtes, però de primeres pinta molt bé.

Django unchained representa la tornada a la palestra de Quentin Tarantino. Un servidor és dels pocs que no es va escórrer amb Els maleïts bastards (i no Els maleïts malparits, com algun canal de televisió autonòmic català amb esperpèntica política lingüística al darrere ha volgut rebatejar recentment). A veure, la pel·li no està malament, i té moments prou magistrals, però vendre-la com una pel·li bèl·lica i sobretot d’acció, quan tot era pur diàleg, em va semblar una presa de pèl considerable. I no l’única, perquè Tarantino –recordem-ho– en porta unes quantes. La primera és haver donat, essent president del jurat del festival de Cannes 2004, la Palma d’Or a Michael Moore (l’imbècil aquell que va anar a casa d’un Charlton Heston sempre compromès, i en aquells moments malalt d’Alzheimer, a riure’s a la seva cara) per la sobrevaloradíssima Fahrenheit 9/11. La segona presa de pèl coneguda es diu Death proof. Malgrat això, Tarantino, almenys per Reservoir dogs (enguany se’n celebra el vintè aniversari), Pulp fiction, Kill Bill i el superb guió d’Amor a quemarropa és molt Tarantino. El tràiler d’aquest esperat nou film, a part d’ensenyar-nos-ho pràcticament tot, sembla que  ens assegura un retorn a l’acció de Kill Bill, però ara en clau spaghetti western, tot homenatjant de passada el Django original de Sergio Corbucci i Franco Nero. Christoph Waltz, Leo di Caprio, l’antipàtic Jamie Foxx, Don Johnson, Samuel L. Jackson i el mateix Franco Nero l’acompanyen. Realment un espectacle difícil d’obviar que ens arribarà durant les festes nadalenques. Veurem, però, si és realment el regal que tots esperem.

Tot just quan l’estiu comença a fer-se notar, The amazing Spiderman i Django unchained, possiblement dos dels films més esperats de l’any, acaben de posar sobre la taula totes les seves cartes amb l’estrena i difusió dels respectius tràilers. Després de la ressaca de The Avengers, ara és el torn de The amazing Spiderman que …










15 comentaris to Spidey vs. Django, heroisme de ‘blockbuster’

  1. Victor ha dit:

    Ja era hora que algú digués que Superman és la millor pel.lícula de Superheoris de tots els temps sense amagar-se.

    Personalment, amb Tarantino, vaig gaudir molt amb els seus bastards i Deathproof. Però tot són opinions. Excel.lent article i sòlids arguments.

    Callahan per president. Jo el voto.

  2. Matsuka ha dit:

    Ets realment un bastard Callahan, discutir sobre la autoría de Tarantino! Ell no enten de generes, es un putu caníbal cinefil que s’ho menja tot per regurgitar-ho al seu personal estil. Per la resta, genial. Fas venir ganes del nou spidey.

  3. Callahan ha dit:

    Mai he estat un incondicional de Tarantino, tot i que reconec que sóc admirador del seu estil i de la seva manera d’enfocar el cinema, sobretot narrativament. Pel meu gust personal es perd en els diàlegs, que per sort solen ser molt bons i fluïts. En quant a ‘Spidey’, és el superheroi que un servidor porta a dins, i per tant em toca lo emocional. Temo que facin un film només per les noves generacions, que podria ser, però el meu sentit aràcnid em diu que serà un bon film. Espero no equivocar-me.

  4. Alt+126 ha dit:

    Precisament amb un Spidey més pròxim al còmic i a la sèrie animada (Serà un científic de veritat, no un friki com a les de Raimi. Fa cara de jove-adult, no d’adolescent babau. Una Gwen Stacy madura, no una Mary Jane petarda…) em sembla que aquest serà l’Spiderman més “classic” (tot i que l’estètica Ultimate també li veig) i que el de Raimi és el que s’ha venut més a la espectacularitat i als nous temps perdent una mica de l’esperit original.

    Quan a Django… bé, el trailer mostra de forma bastant evident què es pot trobar a la pel·lícula. Vist el trailer dubto que amagui gaires asos a la màniga, més enllà de diàlegs o escenes “típiques” de Tarantino.

  5. Taxidermica ha dit:

    Sobre súper herois només diré que en començo a estar fins a la patata, parlant clar i malament. Tota l’atracció que podien tenir els súper herois abans de “tanto bombo y platillo” ha quedat esfumada. Crec que els estan cremant massa. I sí, no ho negaré, mai m’han acabat d’atraure els súper herois “clàssics”. Els hi veig un punt decadent, cutrillo i repetitiu. Així que aquí acabo amb ells.

    Com puc odiar els súper herois quan la meva súper heroïna preferida és la Black Mamba? No ho sé.

    “Kill Bill”, “Pulp Fiction” i “Reservoir Dogs” són les millors pel·lícules del món mundial. A “Els Maleïts Bastards” tot i que més que correcta li falta alguna cosa o li sobra alguna altra. No pot pretendre posar-se al nivell de les tres mencionades. És impossible. I no per culpa de poc treball o ganes del director. És que poques coses poden superar-les.

    Django Unchained fa molt bona pinta tot i el pal que em fan els westerns en general. I no li perdonaré mai aquesta pel·lícula a en Tarantino ja que és el que fa que es retrassi el rodatge de Kill Bill vol. III. Sempre defensaré en Tarantino. És el gran apropiacionista del cinema i ho fa de puta mare. Un geni indiscutible.
    Sí, heu llegit bé. Odio els súper herois i no m’agraden els westerns. Mateu-me.

  6. Callahan ha dit:

    Primer, ‘spaghetti-western’ no és el mateix que ‘westerm’. I segon, Taranatino estima l’spaghetti-western per sobre de totes les coses. De fet tota la seva filmografia n’està influenciada.

  7. Alt+126 ha dit:

    Taxidermica, Cowboys Vs. Aliens hauria estat la teva gran pel·lícula, uneix el “bo i millor” dels dos mons*

    * En serio? No us ho haureu cregut, oi?

  8. Taxidermica ha dit:

    XD Spaghetti o western a seques, veig la paraula western i m’entra soneta. No he negat la influència de l’spaghetti en Tarantino, el més segur és que jo, com ésser inepte en aquest camp, no ho sàpiga apreciar. El que sí que sé és que el filtratge que en fa aquest home (de fet, el que filtra de tot plegat) és majestuós.

  9. Callahan ha dit:

    Spaghetti és més brut, més violent. Un subgènere plenament bastard. Leone i Corbucci són els grans, però n’hi ha per triar. Com en tots els subgèneres hi ha molta caspa, també. Els únics westerns que tolero són els d’Eastwood, Peckinpah, i poca cosa més. El western de Ford és el clàssic, el més respetat, però al final avorria.

  10. Per cert ha dit:

    Home, Maleïts malparits és una traducció molt més acurada de Inglourious basterds que no pas Maleïts bastards. En català bastard és un fill il·legítim i en anglès també s’usa com a insult, per tant…

    El nou Spidey serà més autèntic, tot i que toquin el tema dels pares em fa poca gràcia: amb els milers d’històries que hi ha, en podríen adaptar alguna i no ficar-se en embolics innecessaris.

    Per a mi les millors pel·lícules de superherois són els Batmans de Nolan i Watchmen (tot i que no sigui rodona).

    Jo vaig gaudir molt amb Inglorious Basterds, Grindhouse em va deixar força fred i d’aquesta n’espero passar una bona estona!

    Salut, bastards!

  11. Victor ha dit:

    Western: Anthony Mann? Bud Boetticher? El Western és la clau del cinema americà. El viatge místic. La conquesta de l´horitzó i dels somnis. Western forever.

    Millors pel.lícules de superheoris? Superman, The Dark Night, Watchmen, Spiderman 2, Batman Begins, Superman II, el Batman de Burton i

    ¨Serra, the 200-hour movie director¨

  12. Callahan ha dit:

    A veure, primer de tot la llengua sempre ha agafat forma al carrer, amb l’ús popular, i si una paraula pren una connotació d’insult per l’ús popular, també és correcta… Bastard fa anys que la té com a ‘degenerat com a quelcom que no té un caràcter determinat’, el que potser no era tan emprada. Segona, la paraula ‘malparit’ Tv3 l’ha utilitzat durant anys en lloc de la malsonant ‘fill de puta’. En què quedem? Per ‘bastard’ o per ‘fill de puta’? El que no pot ser és seguir fent el ridícul amb la llengua i els doblatges catalans d’aquesta manera, provocant mofa en defensa dels dogmes ‘pompeístics’.

    La història dels pares de Peter Parker no és una invenció; sorgeix en una de les sèries dels 90 (i crec que en la Ultimate també, no estic segur); tracta la sospita de que siguin espies dobles. Veurem si l’adapten realment o la modifiquen.

    Superman, Spiderman, El Protegido i Batman de Burton.

    Les pel·lis de Batman de Nolan no estarien mal, si no fos perquè aquest tiu no té ni idea de filmar escenes d’acció. Això o té Parkinson.

    • Per cert ha dit:

      Home, jo personalment no conec ningú que insulti utilitzant “ets un bastard”… En tot cas, a mi em sembla una bona traducció del títol. Ara, tens raó: molt sovint a TVC fan servir un català poc natural!
      Conec la història dels pares però dubto que tirin per allà: era massa enrevessada i implicava personatges que no crec que vulguin fer aparèixer. L’univers Ultimate no l’he seguit gaire… No m’acaba d’agradar…
      Et compro Superman com a clàssic i El protegido com a pel·lícula que em va sorprendre i meravellar. Però segueixo preferint Batman Begins (tot i el moviment de càmera) a Spider-man -i això que vaig flipar veient-la! El Batman d’en Burton tampoc te’l discuteixo, malgrat en Michael Keaton.
      En tot cas, tinc moltes ganes de veure les dues pel·lícules de les que parles!
      Salut!

      • Callahan ha dit:

        Jejeje… Jo tampoc vaig insultant a la penya amb ‘malparit’… Abans, ‘fill de puta’, o ‘¡Eres un hijo de 1000 paaadres…! (AAAAaaaAAAaaaAAAAAAA…!!!). Però sobre insults…!

        Jo Crec que agafaran la trama dels pares i l’adaptaran a lo que realment vulguin explicar, no l’adaptaran 100%. Té tocs Ultimate, pel vestit i per la fila d’Spidey, més prim i allargasat…

        Nolan no m’agrada en absolut. ‘Origen’, em sorprendre gratament, però.

        Tinc moltes ganes de veure aquestes pel·lis, però alhora molta por. El fanstama de Conan em persegueix…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *