MENU

22 juny, 2012 Comentaris (5) Visualitzacions: 2014 Sèries Jordi Camps













Fa temps que Bon Temps no és el que era. En tots els sentits. Ara ja fa quatre anys, vam descobrir que en aquell poblet fictici de Louisiana hi convivien humans i vampirs, establint-hi una relació mútuament d’allò més desconfiada. Aleshores tal premissa argumental, prou suggeridora, combinava a la perfecció una gens dissimulada aposta per …

Més sang i sexe. I m’agrada!

Fa temps que Bon Temps no és el que era. En tots els sentits.

Ara ja fa quatre anys, vam descobrir que en aquell poblet fictici de Louisiana hi convivien humans i vampirs, establint-hi una relació mútuament d’allò més desconfiada. Aleshores tal premissa argumental, prou suggeridora, combinava a la perfecció una gens dissimulada aposta per la carnalitat i un hedonisme desaforat, sense menysprear en absolut la possibilitat d’establir una acurada lectura metafòrica, social i moral de la condició humana.

Això darrer, però, amb el temps s’ha perdut. És veritat que a mesura que True blood, la sèrie ideada per Alan Ball (al qual també li devem American beauty i A dos metros bajo tierra), ha avançat, tot allò més metafòric i simbòlic s’ha anat perdent fins que la història s’ha abocat integralment a l’univers fantàstic; fins a límits insospitables. És tant, que podem dir que ara per ara a Bon Temps el menys habitual és trobar-hi algú normal, entenent per normal algú que no s’inscrigui en una tipologia d’ésser fantàstic com les de vampir, home llop, mort vivent, bruixot, diable, fada, antropomorf, metamòrfic… I en cas de ser normal, que no tingui brots d’esquizofrènia, obsessions, perversions, psicopatia o qualsevol brot malaltís inimaginable. I és que la fauna que actualment prodiga per Bon Temps és d’allò més variada.

Malgrat això, True blood continua sent una de les nostres sèries preferides. Això sense dir que continua sent la sèrie estel·lar de la HBO, per sobre d’altres produccions de la casa amb tanta repercussió mediàtica com Game of thrones. Un dels seus secrets, com diuen, és la fidelitat de la seva fanbase, que continua sent molt potent establerta al voltant dels 6 milions d’espectadors a l’inici de la cinquena temporada en antena.

Però més enllà de les dades, sens dubte, una de les claus del seu èxit són els personatges. Ells, des dels principals fins als secundaris (recordem que es tracta d’una sèrie coral) ens continuen fascinant com al primer dia. Fins i tot més, perquè no han deixat mai d’evolucionar i, en aquest procés, d’adquirir matisos que s’afegeixen al que per ella mateixa ja és una personalitat complexa. Penseu que aquesta característica, la mutabilitat dels personatges, s’inscriu a la perfecció en el que entenem per explotar els al·licients de la ficció televisiva.

I continuant amb els personatges, els nostres predilectes mantenen l’interès amb l’arrencada d’aquesta cinquena temporada, que tot indica que no ens decebrà gens. Sense anar més lluny, un dels nostres preferits, Sam Merlotte, donarà molt de joc amb la seva complexa relació amorosa amb la bella shifter i no cal dir amb el seu enfrontament amb la camada d’homes llop. També l’entranyable Jason Stakehouse, cada cop més sensible i enamorat, ara perseguit amorosament per un vell enemic seu (com vam veure en una de les escenes més còmiques del primer episodi). També Eric Northman, tornant a revelar la seva vena més amoral (amb incest inclòs) i menjant-se amb patates Bill Compton cada cop que comparteixen pla. Però si hi ha quelcom que ens té totalment seduïts (en tots els sentits, i parem màquines una estona perquè la sang bombeja acceleradament) aquesta no és altra que Jessica, més provocativa i desfermada que mai, i regalant-nos una de les escenes de més alt voltatge de la sèrie, en aquesta ocasió sense haver d’explicitar res, com sí que s’ha fet en altres ocasions. És la temptació feta realitat. I què coi, jo mateix, en aquest moment, ofereixo el meu coll perquè m’hi clavi els ullals quan vulgui i on vulgui. Comenceu a fer cua…

Més enllà de les dèries personals –pel que fa a noves incorporacions a la sèrie–, promet (i molt, novament en tots els sentits) la germaneta d’allò més sensual (i sexual) d’Eric, que confiem que tindrà més paper. També, de ben segur que aquesta mena de líder vampíric que té molt de Diana d’V hi donarà joc.

I com dèiem, la 5a temporada promet. Agraïm que s’obviïn les fades del bosc i que es vagi directament al gra: volem sang i sexe (i humor és clar). El retorn del malvat Russell Legington; l’ultragai de la secta antivampirs reconvertit en un xuclasangs; els homes llop que ja comencen a marcar terreny i les faccions de vampirs que semblen voler encetar el seu Joc de trons particular permeten augurar que tenim corda per a estona.

Fa temps que Bon Temps no és el que era. En tots els sentits. Ara ja fa quatre anys, vam descobrir que en aquell poblet fictici de Louisiana hi convivien humans i vampirs, establint-hi una relació mútuament d’allò més desconfiada. Aleshores tal premissa argumental, prou suggeridora, combinava a la perfecció una gens dissimulada aposta per …













5 comentaris to Més sang i sexe. I m’agrada!

  1. Senyor Agulla ha dit:

    No tinc paraules per descriure aquest article. Ploro d´emoció.

    Però la Jessica ÉS MEVA.

    MEVA.

  2. Carolinatb_ ha dit:

    Jordi, jo també ploro d’emoció, amb llàgrimes d’V 🙂 Esperem que la cinquena no es desvirtui… Per cert, la cua de la Jess ja deu arribar de Bon Temps al túnel de Vallvidrera haha

  3. Nuri ha dit:

    Uf… què vols que et digui. És molt millor l’article que has escrit que el primer capítol de la cinquena temporada, que la veritat és que em va decebre…

  4. Black Mamba ha dit:

    Estic completament d’acord amb el tema de l’evolució dels personatges, evolucionen i van carregant significats sobre les seves espatlles.
    Hi ha una lluita constant entre fer el bé i deixar-se endur pels plaers, però com bé remarques crec que True Blood ha caigut en allò fàcil. I què és? No parar d’introduïr éssers fantàstics. I ja cansa. Hi ha, a més, tans éssers fantàstics com enamorats de la Sookie! Jajajaja i ja és dir. Els triangles elevats al cub d’amor de la Sookie em tenen ben fregida. Crec que hurien d’explotar d’una altra manera les seves relacions i tirar cap a el que li diu en Lafayette: que ella és l’encarnació de l’àngel de la mort.
    La història d’en Merlotte no m’atrau gens. La del Bellefleur i l’ifrit no li trobo que enganxi per enlloc. Igualment amb en Lafayette.
    La Tara i la seva transformació és del més interessant actualment a la sèrie, i em fa molta ràbia ja que no em cau gens bé el seu personatge, ni com l’interpreta ni res de res.
    Aquesta cinquena temporada em toca patir!

    • Jordi Camps ha dit:

      m’identifico bastant amb els teus gustos, Black mamba, sobretot amb la meva mania envers la Tara i la Sookie. Cansen! En Lafayette està perdut i en Bellefleur déu n’hi do. A en Merlotte, en canvi, li perdono tot, perquè é sun dels meus personatges preferits. Tot just he vist els 3 primers i els hem de donar marge, no ens precipitem… L’any que ve sí que serà dur, sense l’Alan Ball a la creació.