MENU

3 juliol, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 20 Cinema Jep Soler










Suposo que a hores d’ara ja no sorprèn l’afirmació que els governs s’assemblen a les sectes religioses; ja sigui per l’estructura de poder o per les estratègies de captació de vots, de seguidors o d’afiliats. Red state, de Kevin Smith, n’és un altre exemple. Durant tot el metratge ens mostra les semblances de comportament i …

Deixeu que els heretges s’acostin a mi

Suposo que a hores d’ara ja no sorprèn l’afirmació que els governs s’assemblen a les sectes religioses; ja sigui per l’estructura de poder o per les estratègies de captació de vots, de seguidors o d’afiliats. Red state, de Kevin Smith, n’és un altre exemple. Durant tot el metratge ens mostra les semblances de comportament i de discurs entre les dues posicions; encara que pugui semblar que el paral·lelisme és constant, arriba un punt final en què les línies es toquen i s’unifiquen. Tant els uns com els altres tenen un objectiu únic (el control), a partir d’una eina comuna (la por).

El film no és perfecte, ho sé. Tot i això, té més punts a favor que en contra. Aconsegueix farcir la pantalla de cares conegudes, alguns en un paper residual, com ara Anna Gunn (Breaking bad) i Kevin Alejandro (True blood), actors que mai fallen, com ara Melissa Leo i John Goodman (Treme, tots dos), i un protagonista sublim, Michael Parks, l’etern secundari del Déu Tarantino, homenatjat al sermó central de la pel·lícula.

L’argument enganxa, sobretot perquè no saps quin serà el límit de sadisme que utilitzaran. Tot i que té un inici proper a Hostel, nois que busquen sexe i acaben tancats en gàbies esperant el judici final, Red state s’assembla més a Frontière(s), de Xavier Gens. La pel·lícula francesa del 2007 aprofitava els aldarulls dels suburbis a les ciutats per ensenyar-nos un grup de joves que buscava refugi als afores i feien parada en un petit hostal de carretera, allà hi havia una peculiar família, encapçalada per un exnazi, que els tenia preparada alguna sorpresa. El film de Gens és més explícit en les escenes de tortura i més agressiu en les formes, i Kevin Smith prefereix utilitzar més les armes de foc, privant-nos d’algunes escenes que podrien haver estat inoblidables en mans d’algun expert en cinema de terror. És que el senyor Smith debutava en aquest gènere, i es nota. Una persona que dominava la comèdia friqui (Mallrats i Clerks) i que va avorrir a tot l’univers amb La chica de Jersey, era fàcil que tingués alguna mancança en el ritme i en alguna escena d’acció. De totes maneres considero que se’n surt amb bona nota, sobretot en alguns recursos de càmera durant la persecució dins la casa i amb la gran escena apocalíptica.

Red state torna a posar sobre la taula un dels gran enigmes psicològics de l’era actual: l’obediència. Durant el judici d’Adolf Eichmann per crims contra la humanitat, va assegurar que els guardes dels camps de concentració no havien matat a ningú, que només obeïen ordres. Des dels EUA, Stanley Milgram va voler provar que això era fals, que cap persona seria capaç de fer mal només perquè li manessin, es volia demostrar que la moral i el respecte al pròxim passaven davant. L’experiment de Milgram (vegeu el vídeo del final) va mostrar que el plantejament teòric era fals, els humans obeïm sense pensar quan les ordres vénen del poder (aquest pot ser de moltes maneres). Els personatges de Red state obeeixen sense posar en dubte el poder, ja sigui policial, sectari, religiós o familiar.

http://www.youtube.com/watch?v=dIp-2Yjj8Ao

Suposo que a hores d’ara ja no sorprèn l’afirmació que els governs s’assemblen a les sectes religioses; ja sigui per l’estructura de poder o per les estratègies de captació de vots, de seguidors o d’afiliats. Red state, de Kevin Smith, n’és un altre exemple. Durant tot el metratge ens mostra les semblances de comportament i …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *