MENU

9 juliol, 2012 Comentaris (2) Visualitzacions: 87 Sense categoria Uns bastards










Els dies de glòria de les adaptacions de Marvel i DC han facilitat la proliferació de superherois creats expressament per a la pantalla gran Les adaptacions de còmics de superherois es poden categoritzar en tres moments comercials molt definits: el 1978, quan s’estrena el Superman de Richard Donner; el 1989, any de l’arribada del Batman de …

Superherois bastards

Els dies de glòria de les adaptacions de Marvel i DC han facilitat la proliferació de superherois creats expressament per a la pantalla gran

Les adaptacions de còmics de superherois es poden categoritzar en tres moments comercials molt definits: el 1978, quan s’estrena el Superman de Richard Donner; el 1989, any de l’arribada del Batman de Tim Burton; i el 2002, en què veu la llum la versió de Spiderman de Sam Raimi. És a dir, que a les darreres tres dècades els superherois han tingut el seu punt d’inflexió de conseqüències gairebé idèntiques, amb la previsible aparició de paròdies i males imitacions, versions oficioses (o no és Waterworld una adaptació bastarda de Namor?) i, per descomptat, la lògica multiplicació de projectes inspirats en les vinyetes. Però mai com ara, arran de l’ofensiva de Marvel per materialitzar cinematogràficament el seu univers, s’havia produït un fenomen molt particular. I aquest consisteix en l’aparició de superherois creats expressament per a la pantalla gran.

No és del tot nou, perquè la Disney va provar de tenir la seva franquícia original amb la fallida però divertida Condorman i el mateix Raimi ja havia fet una temptativa amb la molt reivindicable Darkman. Però el que sí sorprèn és la intensitat (i l’atreviment) actual amb què els estudis exploren noves formes de treure punta a l’excepcionalitat d’éssers aparentment ordinaris. La llista és llarga, i inclou des de Hancock i Push fins a Defendor, passant per la fonamental Chronicle o la impagable Super. Sense oblidar l’accepció televisiva que representa la sèrie Herois, un dels coitus interruptus més frustrants dels últims anys a causa de la seva acceleradíssima degradació. Totes aquestes obres són formalment diferents, fins i tot oposades, oscil·lant entre el cànon, la fotocòpia i el rupturisme, però tenen dos aspectes clau en comú: la insistència per reformular la gènesi dels superherois tal i com està concebuda en l’imaginari col·lectiu i l’exposició d’aquest tema tan de moda que és la responsabilitat implícita en l’obtenció d’un superpoder. En aquest context, es podria arribar a afirmar que les pel·lícules del gènere mai no havien estat tan moralistes com ara, perquè mai com ara s’havia equiparat tan explícitament l’exercici del bé amb el salt a la maduresa. Però la paradoxa és que aquesta mateixa pàtina adoctrinadora és el que ha atorgat a aquests superherois bastards molts més densitat dramàtica de la prevista. Hancock, per exemple, no acaba de rutllar perquè no aconsegueix decidir-se entre ser una vinyeta fílmica o una comèdia romàntica, però pel camí aporta no pocs apunts (alguns de prou maliciosos) sobre la infelicitat del superheroi. O Push, pràcticament una versió indie de X-Men, que conté reflexions prou aprofitables sobre el llegat i la impossibilitat d’escapar-ne. Chonicle, per la seva banda, se les berena a totes gràcies a la seva lúcida refundació formal del gènere, articulada a partir de la feliç idea de portar el superheroi a la percepció immediata, fugaç però inquietant, dels nous formats.

Curiosament (o no), el millor dels superherois de fonament cinematogràfic és el que més descontextualitzat estava del seu temps i del moment comercial del gènere. I aquest no és altre que el que presentava M. Night Shyamalan a El Protegido, veritable quilòmetre zero de la tendència a l’hiperrealisme que encarna Chronicle i el film que millor ha entès la traducció cinematogràfica del poder narratiu de la vinyeta. Shyamalan no només aconseguia reinterpretar la gènesi emocional de l’heroi, sinó que sabia conjugar el seu valor simbòlic (un exemple: cada personatge estava identificat amb un color, i aquesta era la tonalitat del pla en funció del punt de vista) i il·lustrava magistralment la conversió d’home en icona: l’escena en què Bruce Willis emergeix de la piscina, victoriós de l’acarament amb la seva kryptonita particular, lluint i acceptant l’uniforme que el significa com a superheroi, és encara avui la millor imatge de la influència del còmic en la narrativa cinematogràfica. Ara falta veure com l’èxit comercial i artístic de Los Vengadores, un nou punt d’inflexió, repercuteix en futures mostres del gènere. De moment, sembla que la primera conseqüència són els anomenats reboots, com els de Los 4 Fantásticos, Daredevil i Judge Dredd. No ho tindran difícil per superar les anteriors versions.


Pep Prieto

És crític de cinema i periodista. Membre de l’equip de comunicació del Grup Parlamentari Socialista. Ha publicat “La disfressa de l’indigent”, “Mala premsa” i, juntament amb Carles Ribas, el llibre de contes “Castells humans”. Amb “La teoria de l’imbècil”, la seva tercera novel·la, aborda l’univers dels superherois des d’un vessant més quotidià i proper.


Els dies de glòria de les adaptacions de Marvel i DC han facilitat la proliferació de superherois creats expressament per a la pantalla gran Les adaptacions de còmics de superherois es poden categoritzar en tres moments comercials molt definits: el 1978, quan s’estrena el Superman de Richard Donner; el 1989, any de l’arribada del Batman de …










2 comentaris to Superherois bastards

  1. Masuka ha dit:

    Extraordinari article que resumeix en poques paraules aquest fascinant univers dels superherois cinematografics. Per quan un llibre d’assaig sobre le tema?

  2. Braçdeferro ha dit:

    Bona reflexió, a la que tant sols he trobat a mancar una petita referencia a la trencadora “Kick-ass”, una de les visions més bastardes al mon dels superherois.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *