MENU

11 juliol, 2012 Comentaris (9) Visualitzacions: 1902 Sèries Anna Vilaró













Girls (Lena Dunham, 2012), un títol genèric però efectiu per a una sèrie que tracta d’això mateix: noies. En concret quatre noies establertes a Nova York, que ranegen en la vintena i que s’aventuren a independitzar-se dels pares, buscar feina i, en definitiva, el que acostumem a entendre com a “madurar”. Però la sèrie de …

‘Girls’: ‘Sex and the City’ versió ‘indie’

Girls (Lena Dunham, 2012), un títol genèric però efectiu per a una sèrie que tracta d’això mateix: noies. En concret quatre noies establertes a Nova York, que ranegen en la vintena i que s’aventuren a independitzar-se dels pares, buscar feina i, en definitiva, el que acostumem a entendre com a “madurar”.

Però la sèrie de la HBO ens situa lluny d’aquest supòsit inicial. Les quatre protagonistes tenen el cap ple de pardals. És igual que s’estableixin quatre rols diferenciats per a cada protagonista: la bohèmia, la responsable, l’escriptora i la verge (un paper explotat ja fins a la sacietat). Totes són unes somiadores que no acaben de tocar de peus a terra.

Igual que a Sex and the City (Darren Star, 1998), tot gira a l’entorn de les relacions entre els amics i les parelles. I no ho dic com un punt a favor, sinó totalment en contra. El motiu és ben senzill. Durant els primers capítols de Girls trobem la protagonista, Hannah (la mateixa Lena Dunham), motivada per cultivar la seva carrera com a escriptora, sense un duro ja que els pares han decidit deixar de donar-li suport econòmic, en cerca de feines que no la satisfan i embolicada en una relació amorosa d’allò més estrafolària. Era una protagonista que permetia treure molt de suc de les seves experiències, però aquestes han quedat en un no res en finalitzar la temporada. Ja no li preocupa la feina ni escriure, tot es focalitza en les seves relacions socials, com sobreviure amb la parella i, en definitiva, en el sexe.

L’inici de Girls era molt prometedor, se servia de la realitat actual en què ens trobem molts “veinteañeros” i ens podíem veure reflectits en els temes que destacava, però per desgràcia cada cop s’acosta més a Sex and the City, fent-li un rentat de cara i actualitzant-la una mica.

Però no tot és negatiu a Girls. El format és fresc, lleuger i dinàmic, la trama mai s’estanca. L’aparença de ser una sèrie amb poc pressupost la fa molt atractiva i aporta un lleuger toc independent o underground. Transpira senzillesa i els punts més dramàtics es veuen compensats per un humor ben portat. Tot i les innegables semblances amb Sex and the City val a dir que les protagonistes de Girls semblen més autèntiques en dos aspectes. Primer, l’actuació és menys forçada i arriba d’una forma força natural a l’espectador. Segon, hi trobem Hanna com a emblema de “dona real” oposada als cànons de bellesa actuals. A més, se separa del reclam de la moda, aquí no hi ha lloc per a cap Carrie Bradshaw ni cap Serena van der Woodsen (Gossip Girl, Josh Schwartz, 2007) per això ens sentim menys lligats al consum aferrissat i compulsiu de les protagonistes.

Es tracta, doncs, d’una primera temporada força inestable. És un intent d’anar trobant un camí, uns temes centrals, un ganxo. La segona temporada ja s’ha confirmat per al 2013, cosa que donarà una oportunitat a Dunham per redirigir les aventures d’aquestes novaiorqueses. Espero que no desaprofiti l’oportunitat que té entre mans, perquè si tal com diu Hannah que vol ser “la veu de la seva generació” en l’escriptura, Dunham podria molt bé dur-ho a terme amb Girls. Només s’ha de deixar de tòpics.

Girls (Lena Dunham, 2012), un títol genèric però efectiu per a una sèrie que tracta d’això mateix: noies. En concret quatre noies establertes a Nova York, que ranegen en la vintena i que s’aventuren a independitzar-se dels pares, buscar feina i, en definitiva, el que acostumem a entendre com a “madurar”. Però la sèrie de …













9 comentaris to ‘Girls’: ‘Sex and the City’ versió ‘indie’

  1. Alt+126 ha dit:

    Vaig ser incapaç d’acabar de veure el primer capítol, els primers 20 minuts no son més que dues converses molt realistes però sense cap mena de força. També suposo que hi va ajudar el fet de voler-ho veure a les 12 de la nit (la son és com és), però la veritat és que amb aquest article les poques ganes que tenia de tornar-ho a intentar s’han esfumat.

  2. Anna V. ha dit:

    Alt+126: La veritat és que se’m va fer una mica carregosa de veure, tot i que quan m’hi posava era més liviana del que esperava.
    El que es fa més pesat és que tot es basa en les neures de la protagonista i a vegades tens ganes d’apropar-te a la pantalla i donar-li una “colleja” a veure si la tia s’espavila una mica i es “desempana”.

  3. martí ha dit:

    Buscar l’amor, l’afecte, l’estimació es pot fer de moltes maneres i les quatre protagonistes ho fan sense els edulcorants que utilitzen moltes series. Les seves actituds, com les de la majoria dels humans, responen només a un crit en la recerca d’establir una relació d’amor, entès com el reconeixement de la singularitat i l’autenticitat, molt per sobre del sexe. Potser la paraula més adequada per definir la primera temporada no sigui inestable, més aviat desconcertant, que en aquest cas per mi no seria en negatiu, sinó en positiu. Ah i no pot ser una versió indie: primer perquè el terme indie ha perdut força per l’ús indiscriminat que se’n fa i l’altra perquè no ho és.

  4. gemma ha dit:

    Hola Anna.
    T’enllaço el comentari que vaig fer sobre la sèrie
    http://blogs.elpunt.cat/gemmabusquets/2012/06/06/girls-de-bridget-a-hannah/

  5. Anna V. ha dit:

    Martí: crec que la sèries és edulcorada, a la seva manera, però ho és. Que hi ha cert cinisme? No ho nego, però hi ha necessitat i transpiració de dolçor.
    Sobre el tema “indie”… no he dit que ho fos, sino que el format ens hi pot fer pensar, que és diferent.
    Desconcertant? No ho crec. Maquilla els tòpics amb una imatge de modernitat i cert “passotisme” però hi continuen essent.
    Bé, tot són opinions i maneres de veure-ho i pensar-hi i s’agraeix tot debat que en pugui sorgir, és molt enriquidor. Merci.

    Gemma: Veig que hem coincidit en un munt de coses! Fins i tot hem citat a les icòniques Carrie i Serena! Jajajajajajaja.
    La generció de la Hannah és la meva i tot i així tampoc m’hi acabo de reconèixer del tot. M’hi vaig reconèixer en els primers capítols, però després les ganes de Dunham per fer sorgir la seva veu a partir de Hannah han anat eliminant pes de la resta de temes (que sota el meu punt de vista eren necessaris i eren treballats des d’una molt bona òptica). Ara només importa el que diu i fa aquesta jove escriptora, els seus problemes ho inunden tot.
    La detesto i al mateix temps l’entenc. Per cadascú de nosaltres els nostres problemes acostumen a pesar més que els de la resta.

    • martí ha dit:

      Sobre el tema de l’edulcorant: acostumats com estem a relliscar amb les tones d’almívar que solen regalimar la majoria de series, un polsim de sucre ja ni el noto. reconec que és un problema del meu paladar.
      D'”indie” hem passat a “modernitat” i tiro perquè em toca. Reconec que tampoc ha estat encertat el terme “desconcertant”, deixem-ho en diferent, que ja ès ser.
      De totes maneres, i com tú dius, el millor és poder debatre i si ens ofereix elements per fer-ho, ja li estic agraït. I a tú també.

      salut

  6. Víctor ha dit:

    Excel.lent article amb arguments molt sòlids. Jo ja ho dic: la nostra crítica bastarda és la millor de la galàxia.

  7. Bob Merrick ha dit:

    A la Vilaró, ni tocar-la!
    Bromes a banda, estic amb el Victor: arguments sòlids per a un bon post. La sèrie, bé, un dia d’aquesta ja la miraré. En tot cas, la primera temporada sempre va acompanyada de la necessitat de presentar els personatges; això no sempre és fàcil i genera resultats que, com molt bé diu la Vilaró, poden ser desiguals. Moltes sèries no han tingut una segona oportunitat precisament per això. A d’altres, el guionista té el tema molt clar i els personatges, trama i subtrama clares, com per empatitzar només començar. Però no sempre passa. Només recordar que Star Trek, la Nova Generació, té una primera temporada molt fluixa, que està a anys llunys de la resta.