MENU

27 juliol, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 76 Sense categoria Uns bastards










No tinc res en contra del multicinema ni del cinema comercial. Ben al contrari, sóc ianqui, normalment jo sóc el primer de la cua per veure l’última superproducció (haig de confessar, però, que encara no he vist el nou Batman). M’encanta l’espectacle. M’encanta una bona explosió. És clar que de vegades són tan dolentes que …

El curtmetratge: cinema en estat pur

No tinc res en contra del multicinema ni del cinema comercial. Ben al contrari, sóc ianqui, normalment jo sóc el primer de la cua per veure l’última superproducció (haig de confessar, però, que encara no he vist el nou Batman). M’encanta l’espectacle. M’encanta una bona explosió. És clar que de vegades són tan dolentes que no hi guanyes sinó un mal de panxa per haver menjat massa crispetes, però el fet que una peli sigui comercial no vol dir que no valgui res, per exemple: The Matrix, Inception, The Help… Star Wars per l’amor de Déu! (vull dir les bones, amb Harrison Ford, és clar).

El que passa últimament és que aquests tipus de pel·lícules ocupen cada vegada més sales, més espai promocional, més resposta mediàtica, i deixen cada vegada menys terreny a altres ofertes cinematogràfiques.

Això és una de les raons per les quals cada estiu, Gerard Argemí i jo, tornem a muntar i codirigir el Festival Internacional de Curtmetratges Mas Sorrer,  la setena edició del qual hem celebrat aquest darrer cap de setmana de juliol. L’objectiu del festival és donar l’oportunitat de veure cinema de tots tipus en el seu estat pur: el curtmetratge. Un bon curtmetratge destil·la els temes i els esdeveniments més impactants de la vida: el primer amor, la primera pèrdua, un accident o una decisió crítica fins a la seva essència. En molt poc temps (i a vegades amb molt pocs recursos) un bon curtmetratge ens porta a dins de mons diversos en què podem gaudir dels seus personatges i de les seves històries i arguments amb la intenció de fer-nos riure o plorar, o quedar fascinats i d’il·luminar-nos sobre nosaltres mateixos.

Qualsevol programador d’un festival diria que miren totes les obres que s’hi han presentat (en el nostre cas, aquest any gairebé 800!) i és una feina enorme però és una feina plena de plaer. El fet de veure que hi ha gent que dedica el seus temps, diners i talent per explicar una història personal fa agafar la confiança que el cinema, de tots tipus, és i serà en el futur: viu, important, impactant i entretingut.


Andrew Tarbet

Nascut a Buffalo, de mare nord-americana i pare canadenc, té una llarga carrera com a actor de cinema i de televisió. Tot i recórrer mig món amb Le Cirque du Soleil, aquí és on ha fet més teatre.  Entre altres, destaca la seva participació a films com Tengo ganas de ti (2012), De mayor quiero ser soldado (2010), La pantera rosa (2005), i Bruiser, on va treballar sota les ordres de George A. Romero;  i a sèries com Infidels (TV3). Acaba de rodar Menú degustació, amb Roger Gual. També, codirigeix des de la primera edició el Festival Internacional de Curtmetratges Mas Sorrer, a Gualta (Baix Empordà).

No tinc res en contra del multicinema ni del cinema comercial. Ben al contrari, sóc ianqui, normalment jo sóc el primer de la cua per veure l’última superproducció (haig de confessar, però, que encara no he vist el nou Batman). M’encanta l’espectacle. M’encanta una bona explosió. És clar que de vegades són tan dolentes que …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *