MENU

31 juliol, 2012 Comentaris (2) Visualitzacions: 132 Cinema Col·lectiu Bob Merrick










El títol del post és l’última frase que diu Byron Orlock, el personatge que interpreta Boris Karloff a Targets, (Peter Bogdanovich, 1968) que aquí es va titular El héroe anda suelto. La diu al final, després que un franctirador ha disparat indiscriminadament en un autocinema, deixant un rastre de terror i mort. I el gran Karloff (1887-1969) tenia tota raó …

«Aquests són els monstres que fan por»

El títol del post és l’última frase que diu Byron Orlock, el personatge que interpreta Boris Karloff a Targets, (Peter Bogdanovich, 1968) que aquí es va titular El héroe anda suelto. La diu al final, després que un franctirador ha disparat indiscriminadament en un autocinema, deixant un rastre de terror i mort. I el gran Karloff (1887-1969) tenia tota raó del món.  La tragèdia a Denver, doncs, durant l’estrena de la tercera entrega del Batman de Nolan no serà un punt final per a aquestes situacions tràgiques, però sí que ens serveix perquè tots plegats fem un bany de realitat i, també, perquè hi reflexionem i descobrim on són els autèntics monstres. És una realitat que el cinema ha anat posant de relleu al llarg dels anys, amb més o menys fortuna i amb tots els estereotips que vulgueu, i dels quals també s’ha aprofitat. Hi ha molts films. Aquest que us esmentem, Targets, una pel·li amb poc pressupost de la factoria Corman, n’és un exemple. Al film, el personatge que interpreta Karloff és un actor vell i cansat de films de terror que decideix retirar-se en veure que els seus treballs no són més que anacronismes atesa la violència real, la del dia a dia. Serà durant l’estrena de la seva última pel·lícula, en un autocinema –símbol de cultura popular i de decadència per a ell– quan aquest actor s’haurà d’enfrontar a l’autèntic terror de fora de la pantalla: un monstre armat fins a les dents nascut al bressol de l’anomenat White Anglo-Saxon Protestant (WASP). L’home que tota la vida va intentar terroritzar en el cinema, finalment serà l’heroi, en un meravellós i metafòric canvi de papers. El film, a més, explora els diversos processos pels quals  passa fins que es mata: terrorífic; aquí en teniu dos exemples:  (Pas 1, Pas 2).

Els grans i malvats criminals del cinema, com el sorollós, il·luminat i megalòman Bane, de Batman, o psicòpates carismàtics com ara el Doctor Lecter o el Harry, en el fons, són uns aprenents davant la realitat, que els superarà sempre en cruesa. El muntatge al cinema, encara que sigui un pla fix, ens podrà regalar i ens ha regalat grans escenes de violència, però la real és ràpida com un llampec i no se’ns presenta filmada en diversos plans. No té la mítica de la imatge, si ho preferiu, ni la grandíssima i malsana estètica revestida de veritat de Casino (Martin Scorsese, 1995), però això no treu que sigui menys terrible. Els darrers casos reals són esfereïdors i en són exemples clars.

Un altre exemple: a Pànic a l’estadi (Two-Minute Warning, Larry Pearce, 1976),  un franctirador, també amb un rifle de mira telescòpica, assetja 90.000 persones a l’estadi Coliseum, a Los Angeles, amb la intenció de matar algú cada dos minuts. El cinema ho aprofita tot per buscar l’espectacle, és cert, però amb totes les exageracions i llicències que consideri no deixa d’insinuar una realitat que és tossuda i que, periòdicament, es repeteix, i cada vegada més a prop. La mort, per tant, pot ser ràpida, dura, lenta i també ximple; però a mans d’un pertorbat –si és que finalment ho és–, com a Denver, ha de ser temible.

Al final de Targets, l’heroi, el vell actor de cinema, s’enfrontarà al monstre en una seqüència magnífica  i ràpida, en què la realitat i la ficció; heroi i cinema, derroten la bèstia, que en el fons se’ns presenta infantil i traumatitzada. Amb tot, no tots els monstres premen el gallet; n’hi ha d’altres, de més profunds i més perillosos, que segurament es mouen entre nosaltres; que potser encara no maten, però ens faran –o ja ens fan– la vida impossible, a la feina, a casa o al barri. Tots som, doncs, possibles TARGETS!

Us ha parlat Bob Merrick.

Ah!, per cert,  si voleu veure tot el film, aquí el teniu Targets … i com sempre diu el col·lectiu: “Cal revisar els clàssics senyors!”

El títol del post és l’última frase que diu Byron Orlock, el personatge que interpreta Boris Karloff a Targets, (Peter Bogdanovich, 1968) que aquí es va titular El héroe anda suelto. La diu al final, després que un franctirador ha disparat indiscriminadament en un autocinema, deixant un rastre de terror i mort. I el gran Karloff (1887-1969) tenia tota raó …










2 comentaris to «Aquests són els monstres que fan por»

  1. Senyor Agulla ha dit:

    excel.lent article. Moltes gràcies pel descobriment del film que desconeixia i que acabo de mirar. Target és una absoluta obra d´art.

  2. Bob Merrick ha dit:

    Gràcies per seguir-nos, senyor Agulla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *