MENU

7 agost, 2012 Comentaris (4) Visualitzacions: 46 Sèries Vador Garcia Arbós










“Continua de «Aaron Sorkin demòcrata: “Studio 60 on the Sunset Street” (1)» Sense Studio 60 no s’entendria The Newsroom. L’estructura narrativa és molt similar: Hem de refer un programa i ara és un noticiari; dos protagonistes potents; duel de sexes, amors i desamors; lliçons de moral democràtica; picades d’ullet a clàssics del periodisme més compromès: …

Aaron Sorkin, maniqueu: “The Newsroom” (i 2)

“Continua de «Aaron Sorkin demòcrata: “Studio 60 on the Sunset Street” (1)»

Sense Studio 60 no s’entendria The Newsroom.

L’estructura narrativa és molt similar: Hem de refer un programa i ara és un noticiari; dos protagonistes potents; duel de sexes, amors i desamors; lliçons de moral democràtica; picades d’ullet a clàssics del periodisme més compromès:
A Studio 60 hi participa Ed Asner (el llegendari Lou Grant, un dels grans periodistes de la ficció) interpreta Wilson White amo de la TMG (Tunney Media Group), el conglomerat empresarial propietari de la NBS i que vol fer una mena de casino a Macau; amb accions que recorden tot el que passa amb l’Eurovegas.

A The Newsroom hi tenim Jane Fonda (ex de Ted Turner, fundador de la CNN), que fa de Leona Lansing, directora executiva (CEO) d’Atlantis World Media (AWM), empresa matriu d’ACN, el canal de notícies de pagament on Will McAvoy presenta News Night.

Aaron Sorkin és un tipus compromès políticament. És un demòcrata que voldria marcar les distàncies amb la seva preferència política per poder-se explicar. Té un currículum bo i una manera de narrar molt interessant: El ala oeste de la Casa Blanca (West Wing), Algunos hombres buenos (A few good men), El presidente y Miss Wade (The American President), La red social (The Social network) o Moneyball: rompiendo las reglas.

The Newsroom enganxa, tinc ganes d’arribar al final i m’ha fet venir ganes de tornar a fer de periodista i explicar el que passa al carrer. Espero que Sorkin afini la sèrie i en poleixi el maniqueisme. Tanmateix m’agrada que entre els protagonistes hi hagi republicans que introdueixin comentaris gens correctes políticament. Que el protagonista sigui un republicà brillant ja és un factor, però insisteix massa en explicar una veritat fàcil, trivial. Avui és fàcil linxar BP (Jo mateix no he carregat mai més el meu dipòsit en cap benzinera d’aquesta companyia britànica).

Planteja bé que els mitjans de comunicació són manipulats per uns o pels altres; els majors, l’stablishment, però plantejar-ho amb allò que tothom vol sentir, trepitjant l’ull de poll dels republicans més fatxes ho trobo demagog i oportunista, a banda de la covardia vestida de temeritat. Aaron Sorkin ha de vigilar perquè el seu interessant assaig sobre el periodisme actual no es converteixi en un pamflet partidista. En convenç a uns i desagrada als altres. No provoca reflexió. Bé, en provoca quan parla de periodisme. Són interessants els debats a la redacció sobre l’anticipació en el dimensionament de la notícia o sobre la confirmació d’un fet abans de publicar-ho.

No sé com acabarà, però no se la juga prou: per què no s’atreveix a inventar un tema de futur, a preveure alguna cosa. Tornem-ho a dir, a The West Wing no s’atreveix ni a col·locar Obama a la Casa Blanca; hi posa un blanc, hispà, però al capdavall home i blanc.

Fa de cronista, documentalista enciclopedista. I tinc clar que vol explicar la història moderna dels USA, però ho fa d’una manera massa tòpica i massa compromesa amb els demòcrates. Will és un republicà atípic, de l’ala progre, com Clint Eastwood, per entendre’ns, o John Ford… Vull insistir-hi: no em serveix que el protagonista sigui un republicà benparit com els dos que hem dit abans, perquè només és un reflex del que voldria Sorkin que fossin els republicans.

Jeff Daniels interpreta magistralment i creïble el paper de Will McAvoy un republicà defensor de les llibertats; un fumador íntegre –suposo que fuma per això; ho suposo–; un home enamorat de Mac, MacKenzie McHale, que interpreta, sense que m’acabi de fer el pes, Emily Mortimer.

Emily Mortimer interpreta alguna escenes ridícules. Mac és massa histriònica. Si hi ha algú així, si mai hi ha hagut algú així, no arriba a cap de redacció. Al contrari, a algú així no l’aguanta ningú, i no ps per ser una professional dura i molt competent, sinó per ser una humana incompetent. Abans ser l’aguanta per ser una persona dura i cruel amb el personal, que per ser dèbil i histèrica amb les qüestions personals. Deu ser que aquí som diferents que els d’allà i que no entenem comportaments típics de l’altre costat de l’Atlàntic.

Les escenes de les relacions professionals i quotidianes són bones. Sorkin ho domina, la profunditat de les relacions, també, però no l’humor. Sorkin continua sense dominar les escenes còmiques: l’atac d’histèria de Mac provocat per l’enviament massiu d’un email que revela el secret de la seva relació passada amb Will és mal resolt i passat de voltes. Ningú va aixafant mòbils d’altri perquè fa un error en enviar-li un correu que no hauria d’haver vist. També em sembla desencertada la decisió que ningú faci callar Will cada cop que interromp una reunió amb una parida, per molt cap que sigui. Sorkin és un tipus seriós, que s’agafa les coses sempre seriosament; crec que té poc sentit de l’humor, com Wil McAvoy; és sarcàstic però no pas fi.

The Newsroom m’agrada però no és bona. És com escoltar Teresa Forcades; ens agrada perquè fa reflexions que compartim i pensem i perquè diu com voldríem que sigues l’estaf de l’església encarcarada.

Comparteixo el discurs d’Aaron Sorkin, sóc dels seus, però em preocupa que als altres no els agradi o el que és pitjor, no se’l vulguin mirar de la mateixa manera que nosaltres hem renunciat a veure Intereconomia, tret del dia que el Barça guanya i el Madrid perd. Els discursos per provocar reflexió no han de ser, de cap de les maneres, maniqueus ni sectaris.

“Continua de «Aaron Sorkin demòcrata: “Studio 60 on the Sunset Street” (1)» Sense Studio 60 no s’entendria The Newsroom. L’estructura narrativa és molt similar: Hem de refer un programa i ara és un noticiari; dos protagonistes potents; duel de sexes, amors i desamors; lliçons de moral democràtica; picades d’ullet a clàssics del periodisme més compromès: …










4 comentaris to Aaron Sorkin, maniqueu: “The Newsroom” (i 2)

  1. Leone ha dit:

    Em fot gràcia titllar de “republicà atipic” a en Clint o en Ford. L’esquizòfrenia bicèfala del que no pot admetre que t’agradin uns artistes amb qui no comparteixes els ideals polítics et porta a excusar la seva tendència política. Són republicans, doncs ho sento per tu, però no els excusis d’atípics.
    A mi m’agrada “The newsroom” i la considero bona (bon argument, bones interpretacions, bon ritme, bon guió, bones direccions, bon muntatge)

    Bon article!

  2. Lord Vador ha dit:

    Anomeno “republicà atípic” a John Ford i a Clint Eastwood pel fet de ser individus amb una enorme obertura de mires. En el cas de Ford, recordo que va ser amic d’un crític de cinema de L’Humanité, quan aquest diari va ser l’òrgan del PCF. El comportament general dels republicans als EUA es sol caracteritzar pel seu sectarisme excloent. Em consta que, pel seu costat, els demòcrates són molt dogmàtics i, en molts aspectes, sectaris, també.

    Quant a l’esquizofrènia bicèfala que esmentes, no és el meu problema; és el de Sorkin que fa sortir un republicà perquè no té valor de fer sortir un demòcrata, perquè ja se li veuria massa el truc. En tot cas, el problema és de Sorkin, no és meu.

    La sèrie és bona, però, vist els set primes capítols em reafirmo en tot. Hi afegiria coses, però crec que faré una addenda quan acabi la primera temporada.

    Insistiré que Juga amb l’avantatge de saber com acaben les coses. No estic disposar a fer un acte de fe i pensar que és un tipus fantàstic perquè li ha vist el cul i sap si és femella: Fukushima, BP, Tea Party…

    És un maniqueu demòcrata i dogmàtic. Del sectarisme ja tindrem temps de parlar-ne. És per això, que crec que David Simon és el millor, com demostra a The Wire.

  3. Nadia ha dit:

    ¿Però com pots dir que The Newsroom no és bona? ¿Maniquea? ¿Sectària? ¿Que no fa reflexionar? Osti, si aquesta sèrie no fa pensar, què hem de mirar a la tele? Les deliberacions dels premis Nobel?

    No estic gens d’acord quan dius que Sorkin cau en el maniqueisme, precisament els personatges de Sorkin no són mai ni del tot bons ni del tot dolents -fins i tot el genial president Barlett era un paio inaguantable moltes vegades- i a més queda clar que si els republicans reben, els demòcrates també. Per exenple, es fan moltes referències a coses que Obama no ha fet, com amb el tema de les armes de foc.

    Per mi, la serie és de lo milloret que he vist últimament, i he de dir que els primers minuts del tercer capítol, el monòleg de Will davant la càmera, són un declaració de principis que ens hauríem d’aprendre de memòria tots els periodistes. Aquí et deixo només un trosset:
    “A partir d’aquest moment, decidiriem què emetem i com ho mostrem basant-nos en la pura veritat: no hi ha res més important en una democràcia que un electorat ben informat. Ens esforçarem per posar la informació en un context més ampli. Serem els campions dels fets i l’enemic mortal de les indirectes, l’especulació, les exageracions i els sensesentits. No sóm els cambrers del restaurant que els serveixen les notícies que vostès han demanat, just com les volen. Tampoc som ordinadors que només donen els fets, perquè la informació només és útil en el context de la humanitat. No m’esforçaré en emmascarar les meves opinions personals. M’esforçaré en mostrar-los opinions informades diferents de la meva.”

    I AIXÒ NO FA REFLEXIONAR?

    pd: Sí que estic d’acord que el millor és David Simon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *