MENU

16 agost, 2012 Comentaris (2) Visualitzacions: 96 Cinema Anna Vilaró










Els arquers s’estan fent lloc al cinema. Des del clàssic Robin Hood, la seva figura ha anat evolucionant a la pantalla gran a través de diversos personatges: Légolas a El senyor dels anells; Ginebra a King Arthur; Daryl a The walking dead, Hawkeye a The avengers i un dels casos més recents, el de Katnis …

'Brave': on queda la valentia?

Els arquers s’estan fent lloc al cinema. Des del clàssic Robin Hood, la seva figura ha anat evolucionant a la pantalla gran a través de diversos personatges: Légolas a El senyor dels anells; Ginebra a King Arthur; Daryl a The walking dead, Hawkeye a The avengers i un dels casos més recents, el de Katnis a Els jocs de la fam. I ara podem afegir un altre nom a la llista i és el de Mèrida, la jove protagonista de Brave.

La princesa Mèrida és la barreja perfecta entre dos personatges de Game of thrones. En primer lloc, la bellesa i el salvatgisme de l’Ygritte. La cabellera de les dues protagonistes està tocada pel foc. En segon lloc, se suma la valentia i la perseverança d’Arya Stark, la qual desencaixa tots els rols masclistes que troba al seu pas.

La introducció de Brave és perfecta. Amena i divertida. És dinàmica i la seva estètica deixa més que sorprès (els rissos de Mèrida son simplement exquisits). Observem la protagonista durant la seva infància i en plena adolescència, rebel i espontània. Però a mesura que la trama avança i ens acostem al nus de l’acció es va perdent la frescor inicial. Es comencen a introduir elements màgics que trenquen amb el ritme narratiu. En afegir aquest punt de fantasia ja no importa que ens trobem a l’Escòcia de l’alta edat mitjana, el context podria ser qualsevol.

Aprofitant la brillant estètica del film es podria haver pres un camí que anés lligat amb el context i ens permetés descobrir paisatges captivadors al costat de la protagonista. Sense necessitat de perdre del tot la màgia ens podrien haver fet endinsar en una llegenda amb tints de versemblança o caire històric, accentuant les diferències entre els clans que hi apareixen, per exemple, o tan sols potenciant el que ja tenen entre mans: una jove viatgera indomable.

D’altra banda, el retrat que fa de les relacions maternofilials és del més encertat, amb un estira-i-arronsa constant. Elinor, la mare, viu capficada amb la tradició i els bons modals, l’extrem oposat a la seva filla. Aquesta trama, en part, també provoca un cert decaïment en la narració, i centra en els maldecaps familiars el gran gruix de la trama. No hauria estat més atractiu veure Mèrida movent-se entre el llindar gris que separa el bé del mal, perdent part de la innocència? Però no perdria així aquesta essència pura que desprèn tot el film? No hem de perdre de vista que està dirigit a tots els públics.

Brave és doncs un molt bon producte. La banda sonora que l’acompanya és del tot encertada, una llàstima que perdi qualitat en el doblatge. El treball del disseny dels personatges és un dels més acurats que he vist recentment. I la pel·lícula, tot i que cau en alguns aspectes més o menys desencertats, és d’allò més entretinguda i recomanable per a una calorosa tarda d’estiu. Tot i així, haurien de fer honor a aquest potent títol i afegir-hi un punt de valentia, presentar-nos una nova trama que no esperéssim aprofitant la rica història escocesa com a refent per cosir el fil narratiu.

Els arquers s’estan fent lloc al cinema. Des del clàssic Robin Hood, la seva figura ha anat evolucionant a la pantalla gran a través de diversos personatges: Légolas a El senyor dels anells; Ginebra a King Arthur; Daryl a The walking dead, Hawkeye a The avengers i un dels casos més recents, el de Katnis …










2 comentaris to 'Brave': on queda la valentia?

  1. Alt+126 ha dit:

    Com ja he llegit en algun lloc: Aquest cop Pixar sembla que hagi fet una pel·licula per Disney i no per al seu propi estudi.

    Això li ha restat aquesta “valentia” que s’intenta trobar al veure el títol i es queda en una acció llisa, sense bonys, perquè els més petits de la casa no comencin amb “i perquè passa això?”.

    Un encert? Un error? Per mi lo segon, Pixar, tot i ser un estudi d’animació “infantil”, deu el seu èxit no als fans de menys de 10 anys sinó als adults que els acompanyen, que n’hi porten d’altres, que van sense criatures.

  2. Callahan ha dit:

    En serio, d’aquelles pel·lis que quan veus el tràiler et ve una ferum a refregit d’històries vistes i hipersobades… Hi ha molta histèria actualment amb el tema medieval… que si ‘Juego de tronos’, que si ‘El Hobbit’, que si ‘Maria de les castanyes’… però que aquesta pel·li és fluixa i tirant a dolenta, és una veritat tan incontestable com que l’aigua mulla, el cel és balu i les dones tenen secrets. Molt més decent i fresca ‘Piratas’, si se li perdonen les concessions infantils, clar, amb un humor que recorda als Monty Python.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *