MENU

22 agost, 2012 Comentaris (17) Visualitzacions: 4517 Cinema, Especial Blade runner, Especials Jep Soler













Philip K. Dick va publicar Somien els androides amb ovelles elèctriques? l’any 1968, el mateix any de l’estrena de la millor pel·lícula de ciència-ficció 2001: una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick. Dick situa la història a San Francisco en el futur 1992 (algunes edicions ho situen el 2021), després d’una guerra amb greus efectes secundaris …

‘Blade runner’: remei infal·lible per a l’insomni

Philip K. Dick va publicar Somien els androides amb ovelles elèctriques? l’any 1968, el mateix any de l’estrena de la millor pel·lícula de ciència-ficció 2001: una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick. Dick situa la història a San Francisco en el futur 1992 (algunes edicions ho situen el 2021), després d’una guerra amb greus efectes secundaris per a la població, sobretot la pol·lució i la radiació. Els habitants amb possibles econòmics s’han traslladat a Mart, on s’ha construït una societat còmoda i benestant gràcies a la feina dels androides. Alguns d’ells no estan d’acord amb la situació d’esclavitud i tornen a la Terra, on són perseguits pels cossos de seguretat terrestre. Entre aquests hi ha el protagonista de la novel·la, Rick Deckard, un caçador de bonificacions que rebrà la missió de retirar (eliminar) sis androides força perillosos. Així comença aquest relat portat al cinema per Ridley Scott: Blade runner.

Les diferències entre l’obra literària i la pel·lícula són evidents, com en la majoria d’adaptacions cinematogràfiques. El gran error és que el film també perd tota l’essència escrita per Dick, un escriptor que alguna vegada havia perdut el nord influït per les drogues i els excessos (en queda constància en les seves històries), per això Somien els androides amb ovelles elèctriques? tampoc arriba a ser una gran novel·la de ciència-ficció. L’èxit del llibre va venir a partir de l’estrena del film l’any 1982, el mateix any de la mort de l’escriptor. Cal afegir que Philip K. Dick i Ridley Scott van parlar del film i que a l’autor li va agradar l’adaptació de la seva novel·la. Qui sóc jo, doncs, per portar-li la contrària? Un Bastard.

Somien els androides amb ovelles elèctriques? parla de l’empatia, aquesta habilitat social innata en els humans i que es pot potenciar amb aprenentatge. Els personatges de la novel·la practiquen l’empatia virtualment gràcies a la religió majoritària del moment, el mercerisme. Creuen que l’empatia només existeix en la raça humana i utilitzen aquesta premissa per desemmascarar els androides que es barregen amb els humans. Un test d’empatia, el Voight-Kampff, és l’única manera de saber la naturalesa dels enquestats. Dick crea situacions originals per anar posant en dubte les afirmacions anteriors, sobretot  per reflexionar sobre la condició humana i sobre els fets que demostren que no hi ha empatia enlloc o que ser humà no vol dir tenir empatia. L’altre aspecte més emfatitzat per Dick és la necessitat de tenir cura d’algú. No hi ha cap personatge que tingui fills, de fet no hi ha cap personatge infantil, els que viuen a la terra són persones “especials”, malaltes o sense futur que no tenen descendència, la pols tòxica omnipresent en l’aire crea infertilitat. El que volen és un animal de companyia viu. Els animals reals són molt cars i algunes persones opten per tenir rèpliques mecàniques, molt ben aconseguides, i esperen tenir diners per comprar-ne un de real. L’obsessió per aconseguir un animal portarà Deckard a acceptar la feina de retirar sis models d’androides molt avançats, els Nexus-6.

Blade runner passa de puntetes per la història original,  més ben dit només n’utilitza un parell de detalls aleatoris per construir una història d’amor absurda i una resolució enigmàtica (ni Ridley Scott sembla saber com acabar-la i va fent versions diferents), tot això amanit amb una banda sonora de Vangelis més pròpia d’una pel·lícula eròtica que d’un film de ciència-ficció. El més molest és descobrir que la Rachael passa de ser un androide astut, pervers, manipulador i venjatiu, a ser una pàmfila figaflor depenent d’una figura masculina. Els lectors de la novel·la m’entendreu perfectament.

Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig veure Blade runner em va agradar, era un adolescent amant de la ciència-ficció, enamorat d’Alien, i recordo que no em vaig adormir durant el metratge, cosa que no puc dir les set vegades que he intentat tornar a visionar el film i que he caigut a les urpes de Morfeo, tot i l’esforç.

M’agradaria acabar amb una curiositat: a la novel·la els personatges tenen un aparell, el regulador de l’ànim Penfield, que els permet programar quina emoció volen viure i també l’estat d’ànim. En Deckard està casat (en el film no) i el matrimoni no està passant un bon moment. Discuteixen sovint i els costa trobar motivacions i il·lusió en la relació. Ella, per poder desfogar-se, es programa de tant en tant un dia de depressió major i ell intenta que sempre es programi dies de felicitat. En una discussió ell programa l’aparell d’ella amb el Disc 594: «Reconeixement satisfactori de la saviesa superior del marit en tots els temes». Fi de la discussió. Philip K. Dick no tenia gaire esperança en un futur més igualitari, menys masclista. El temps dirà.

Philip K. Dick va publicar Somien els androides amb ovelles elèctriques? l’any 1968, el mateix any de l’estrena de la millor pel·lícula de ciència-ficció 2001: una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick. Dick situa la història a San Francisco en el futur 1992 (algunes edicions ho situen el 2021), després d’una guerra amb greus efectes secundaris …













17 comentaris to ‘Blade runner’: remei infal·lible per a l’insomni

  1. Callahan ha dit:

    “[…] la millor pel·lícula de ciència-ficció 2001: una odissea de l’espai, d’Stanley Kubrick]”. Per favor…! quines ganes de provocar al personal… En fi, molt d’acord en tota la resta, sobretot en lo d’adormir-se mirant el film. Jo vaig aconseguir veure’l després de tres intents fallits, derrotat per la somnolència, i la insultant falta de ritme… De les pel·lis que més m’han costat veure. Mai he entés la seva mística, el seu cultisme. Excel·lent article, sobretot en alló referent a la vessant empàtica i a la comparació amb el llibre original, cosa que per a la majoria ens és desconeguda.

  2. Pau ha dit:

    Jep a mi em passa el contrari, m’adormo amb 2001: Odissea a l’espai en canvi cada any faig una sessió de Blade Runner. Reconec que no ha envellit gaire bé però em segueix enganxant cada vegada que la veig.

    • david m. ha dit:

      Doncs m’adormo amb les dues.
      Prefereixo “Matrix” (la trilogia) o Riddick (la trilogia)

  3. Dani Coll ha dit:

    Les comparacions entre novel.la i cinema sempre són injustes. Els films tenen el handicap de sortir darrera el cavall guanyador.

    Malgrat això, hi ha adaptacions com El nom de la rosa, Lolita (de Kubrick) i jo hi posaria també aquest mateix Blade Runner, que fugen de la comparació directa i aporten el que les lletres no poden oferir : escenes. La fotografia i la música quan són ben emprades donen una riquesa incomparable a una història. Em sembla especialment memorable la darrera escena de Blade Runner. Em deixarà sempre un record inesborrable. Lluny de perdre’es com llàgrimes a la pluja.

    Salut !

    • Teresa ha dit:

      Totalment d’acord amb tú. Aquesta escena em va impactar el seu dia i encara ho fa hores d’ara.

  4. Marc R. ha dit:

    Ni 2001 ni Blade Runner, porto dos hores intentant escriure algo però cada cop que penso en una de les dos pelis zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

  5. Bob Merrick ha dit:

    Magnífic post sobre el que comporta una adaptació. Discrepo sobre el valor del film i, pel que fa referència, al tema somnolència no hi entraré ja que és molt personal. Però en tot cas si que, i això és absolutament cert, poses a debat el que és perd de la novel·la en la seva adaptació. Sempre he pensat, però, que, en el fons, és un dels pocs films que el que precisament no fan, i voluntàriament, és adaptar. El Mestre sempre ho deia, com ara quan va adaptar Els ocells: el que és important és la idea central del relat per construir la meva història. El que valorava era, doncs, la idea que hi havia fins i tot en relats mediocres. La novel·la de Pierre Boulle, El Planeta dels simis, es radicalment diferent a l’adaptació cinematogràfica, molt superior d’altra banda. Tot i algunes reflexions, post intel·ligent d’un que, per damunt de tot, i com ha de ser, ha ho diu: Un bastard.

  6. Dr. Eldon Tyrell ha dit:

    Benvolgut Jep,
    Hauries de passar per la companyia per reparar la part del teu cervell afectada per la somnolència; és un petit efecte secundari -d’altra banda gens freqüents en replicants Nexus6- però cada vegada més present en les versions Nexus-0.2 Beta. En tot cas, també aprofito l’avinentesa, per recordar-te que, si bé la teva versió no tenia límit d’edat, estem plantejant la possibilitat -està en el contracte- de retirar-vos. Això jo t’ho comunicarà, si és el cas, el Blade Runner més proper que tenim a la teva zona, el qual crec recordar que té doble nacionalitat espanyola i britànica i viu a Girona i tinc entès que és molt agradable. En tot cas, passa’t per solucionar els problemes que tens de somnolència.
    Afectuosament
    Eldon Tyrell,

  7. Senyor Agulla ha dit:

    Repassa el film sense dormir-te. Blade Runner és més que ciència ficció. És poesia pura i un luxe del cinema. Discrepo amb l´enfoc del post que, tot i estar ben escrit, parla de l´avorriment del senyor Soler. Precisament
    quan P.K Dick va perdre el nord ¨ influït per les drogues i els excessos¨ és quan millor escriu. La història de les ovelles és bona però no la millor.

    Blade Runner és un diamant, un luxe en el món de cinema. Em podeu posar 2001 també que aprecio però no del tot Matrix, que copia massa del que ja s´havia fet. Blade Runner inagura un gènere i el manté en vida, sense envellir, després de 30 anys.

    Potser Jep ets un replicant amb memòria implantada. Passa´t per la Tyrell Corporation i mirarem aquesta somnolència amb la Voight-Kampff.

    I per cert, qui és aquest Eldon Tyrell?? Em cau una mica malament.

    I no és personal.

  8. Bob Merrick ha dit:

    Senyor Tyrell
    Si el senyor Jep té problemes de somnolència és el seu problema; si el film l’adorm, ell sabrà. En tot cas, que quedi clar que Jep Soler, si fos un replicant, cosa que dubto, seria el replicant més bastard de tots. En tot cas, i vaig per endavant, si vostè pretén retirar-lo es trobarà amb tots els bastards al seu davant. Som un, som legió; ens podem criticar, ens podem insultar, fins i tot sodomi…., però si algun palangana vol fer aquestes feines…. bé, si vol en podem parlar. Dia i hora, senyor Tyrell. El senyor Jep ha fet un article que, al marge de la consideració que fa del treball d’Scott posa sobre la taula elements que podrien haver fet fins i tot més gran el relat. En aquest punt, com a lector de la novel·la, comparteixo. Però, sí que és veritat que un director, com ara Scott, i els seus guionistes tenen tot el dret de fer la seva visió, i, en aquest punt, és on, potser i només potser -perquè no n’hem parlat- no estic d’acord amb el Jep Soler.

    • Bob Merrick ha dit:

      .. I VAGI PER ENDAVANT QUE ESTIC, TAMBÉ, TOTALMENT D’ACORDEN MOLT DEL QUE DIU
      EL SENYOR AGULLA, FET QUE, TAMBÉ, EN FA PENSAR QUE, POTSER, JEP SOLER
      ES VA EQUIVOCAR DE SALA-
      “Blade Runner és més que ciència ficció. És poesia pura i un luxe del cinema”

      “Blade Runner és un diamant, un luxe en el món de cinema. Em podeu posar 2001 també que aprecio però no del tot Matrix, que copia massa del que ja s´havia fet. Blade Runner inagura un gènere i el manté en vida, sense envellir, després de 30 anys.”

      • Senyor Agulla ha dit:

        Gràcies, senyor Merrick.

        Puc apreciar l´article del senyor Soler en tots els aspectes menys la crítica a
        Blade Runner. Tinc però problemes en acceptar les opinions d´Eldon Tyrell,
        un personatge que avui jaem cau molt i molt malament.

  9. Glengarry ha dit:

    Doncs jo sempre he pensat que el llibre només és un punt de partida, una idea d’on surt Blade Runner. M’agraden el llibre i la pel·lícula, perquè no les relaciono. Cadascún te la seva “vida pròpia”. El Deckard de Blade és, per mi, molt més “hamletià”, i el de “Sueñan” és més “psicotròpic”. Tant el llibre com la peli comparteixen, però, una virtut: tots dos et fan reflexionar!
    La qüestió soporífera és inevitable, cadascú s’adorm amb el que s’adorm. La falta de ritme de Blade és evident, però si vols veure una pel·lícula amb ritme i no dormir-te (o sí), t’has equivocat de germà Scott. Es pot gaudir a un museu i a Port Aventura, però no esperis d’un museu les emocions de Port Aventura, o al revés…

    • Glengarry ha dit:

      Per cert, he posat “Sueñan” perquè el vaig llegir en castellà. Quan he llegit un llibre en un idioma, són incapaç de dir-ne el títol en qualsevol altre!

  10. […] obligada. sobre aquest film mític.   I, també, podeu donar un cop d’ull al de Jep Soler, l’altra cara de  la moneda, però també excel·lent -tot i no compartir algunes reflexions- anàlisi reflexió sobre […]

  11. […] les llagrimes enmig de la pluja mai seran com les bombolles que pugen a l’escuma […]