MENU

23 agost, 2012 Comentaris (8) Visualitzacions: 172 Cinema, Especial Blade runner, Especials Col·lectiu Bob Merrick










Philip Kindred Dick (Chicago, 16 de desembre de 1928 – Santa Ana, Califòrnia, 2 de març de 1982) no va arribar a veure estrenada Blade runner (Ridley Scott, 1982), un film fascinant i difícil d’interpretar, del qual el mateix director, en la que va ser la  seva primera pel·lícula americana, va dir durant la visió …

Philip K. Dick: l’home al castell

Philip Kindred Dick (Chicago, 16 de desembre de 1928 – Santa Ana, Califòrnia, 2 de març de 1982) no va arribar a veure estrenada Blade runner (Ridley Scott, 1982), un film fascinant i difícil d’interpretar, del qual el mateix director, en la que va ser la  seva primera pel·lícula americana, va dir durant la visió del muntatge inicial: «Crec que és meravellós, tot i que no tinc ni idea de què és.» El mateix Dick es va mostrar captivat de com Scott adaptava la seva novel·la. Un film que va ser un autèntic infern per a tothom, actors i tècnics, amb què Scott es va convertir en el gran dictador, en un gran bastard, el qual ni es molestava a convèncer a ningú, només donava ordres. Amb tot l’equip de cul, el gran Scott va dir: «És veritat, és el meu film; si estàs amb mi, molt bé, si no, el problema és teu!» Tota una declaració d’intencions, doncs. I és precisament aquesta adaptació cinematogràfica de la novel·la Somien els androides amb ovelles elèctriques? (1968) la que ens serveix per acostar-nos a un autor no convencional, innovador, de qui Estansislaw Lew va dir que era «un visionari entre xerraires». I parlant d’adaptacions no us podeu perdre les adaptacions que en el seu moment va fer Marvel i la ja  més fidel adaptació que ha fet recentment Tony Parker

Per endinsar-nos en el món de Dick i, també, dins la seva ment durem a terme un viatge cronològic visitant moments i etapes que el van marcar i sobre les quals va edificar els seus mons…. no el seu món, els seus mons, reitero.  Ens aturarem primer en quan Dick va quedar marcat per la mort per desnutrició de la seva germana, segurament per la manca d’atenció de la pròpia mare. Més endavant va abandonar la universitat només trepitjar-la, ja que no va voler fer els cursos obligatoris d’entrenament per a oficials. A partir d’aquí, i sense deixar de tenir contacte amb el món universitari, fa diversos oficis.  Però és en aquell moment quan escriu a les revistes pulp de l’època i entra de ple en la ciència-ficció. Dick no és que renegués de la ciència-ficció, no;  en va poder viure i força bé i això no s’ha d’oblidar, però sí que és veritat que una persona inestable emocionalment com ell va tenir problemes psicològics perquè no va pot vendre novel·les més realistes que ell considerava autèntica literatura. A la vegada,  Dick vas veient  com es va converteix en una icona del fantàstic i, a més,  guanya grans premis i, evidentment, diners.  En aquest procés,  aquest inestable autor tanca la dècada dels anys cinquanta del segle passat per entrar de ple en la dels seixanta experimentant amb les drogues i patint al·lucinacions de tot tipus. Ara ho veurem.

Per entendre Dick ens pot ajudar molt comprendre les seves èpoques i les temàtiques o obsessions. Ja hem comentat que els cinquanta representen la seva entrada a la ciència-ficció i la seva professionalització. D’aquest període, en destaquen tres obres: Loteria solar (1955), Ull en el cel (1957) i Temps desarticulat (1959). És la dècada en la qual té clar que vol ser escriptor. Addicte ja a les amfetamines i a l’alcohol, entra a la dels seixanta amb un  brot psicòtic (1963) i li sembla que veu una cara que el vigila des del cel i, fins i tot, es veu a ell mateix com una reencarnació d’un personatge mort al Coliseo.  Època convulsa i al·lucinògena, el turmentat autor ens regala grans obres, mentre es consolida més i més com a escriptor de referència en el fantàstic. Uns exemples en són: L’home en el castell (1962) –en què els aliats perden la Segona Guerra Mundial–, Els tres estigmes de Palmer Eldritch (1965) –colonització de Mart amb miners enganxats a les drogues (us sona?)– i, per descomptat, Somien els androides amb ovelles elèctriques? (1968). Aquesta novel·la per mi no és un dels millors relats, però és fascinant com totes i inspiradora d’un film iconogràfic del segle XX. Un relat, però, que s’interroga sobre la vida, artificial o no, i la tecnologia lligada al paper tot poderós de les multinacionals. Els setanta són el moment per a la religió i en què Dick està convençut que viu en mons paral·lels i ens ofereix una absoluta obra mestra i una de les meves preferides Flueixen les llàgrimes per tu, va dir el policia (1974), en què el protagonista es veu arrossegat precisament a un món paral·lel; un món en què sense la teva identificació no ets ningú. I també per explorar la paranoia del període Nixon i reclamant la reflexió per sobre de l’aventura especial (space opcera). També recomano UBIK, Sivaini i la pòstuma Radio libre Albenuth, obres d´art absolutes ( suggereix el Senyor Agulla)

El 1982 el seu cor, o qui sap si va ser la seva ment que li va ordenar que s’aturés cansada de tanta paranoia, diu prou a tants excessos i pateix un aturada cardíaca. No va poder veure, doncs, l’adaptació cinematogràfica del film d’Scott, però sí que va arribar a parlar elogiosament del guió i d’aquesta nova manera d’enfocar la ciència ficció al cinema. Fins al moment, amb més o menys fortuna, s’han adaptat una vintena de relats, dels quals els meus preferits, a banda de Blade runner, són: Total recall, Paul Verhoeven (1990), Infiltrat, Gary Fleder, (2001) i Minority report, Steven Spielberg (2002) -pren nota Jep Soler-. Parlem d’adaptacions, però hi ha cnetenars de films que no existirien si no fos per la influència de Dick. El show de Truman, una d’elles. (Ridley). I l’originalíssima A scaner darkly (Richard Linklater,2006), (aportació del David Mann)

Acostar-se a Dick, admeto que és complex i més fer-ho en un post; som davant d’una obra intel·ligent precursora de tot, fins i tot del ciberpunk, però que a la vegada no deixa de fer-se les grans preguntes que ens martiritzen. Dick va dir que «la realitat és allò que, fins i tot encara que deixis de creure-hi, segueix existint i mai desapareix» i que «el veritable nom de la religió és mort; Jesús va morir; Asclepio va morir. Al sud de França van matar als càtars per desenes de milers. A la guerra dels trenta anys centenars de milers de persones van morir, protestants i catòlics, en una mútua carnisseria. La mort és el veritable nom; no Déu, ni el salvador, no amor: mort», pontifica Dick des de l’ Olimp de la seva ment no tan perduda com en el fons semblava. Visionari, però en el fons realista, respon amb absoluta sinceritat  a una  pregunta sagnant, i més en aquests moments que vivim: «Sabeu quina és la veritable força del poder polític? No les armes ni els exercits, sinó l’habilitat de fer que els demés facin allò que un desitgi que facin.» Ell va oposar-hi, a la seva manera, des de la crítica feta creant uns món  que només ell podia imaginar però que, en el fons, qui sap si són absolutament i terroríficament reals.

Us ha parlat Bob Merrick, aquell que opina que el gran, gran, grandíssim Víctor González  ha fet un meravellós escrit de lectura obligada. sobre aquest film mític.   I, també, podeu donar un cop d’ull al de Jep Soler, l’altra cara de  la moneda, però també excel·lent -tot i no compartir algunes de les seves superficials reflexions- que, en el fons, és més un anàlisi sobre la decepció d’aquesta lliure, això és cert, adaptació cinematogràfica del llibre Somien els androides amb 0velles electròniques? .

I ara: parla el Col·lectiu:

Algunes de les aportacions que fan els nostres lectors estic covençut que pot ser una bona idea incorporar-les al nostre post. El podem enriquir entre tots. Algunes les trobareu, doncs, en cursiva i signades dins el text original; la nostra filosofia, com a col·lectiu Bob Merrick, és fer-nos gran i sumar, sempre sumar.

Els comentaris originals, evidentment, els podeu llegir als comentaris.

Recordeu: Som un, som legió:

Ridley ha dit:   “Parlem d’adaptacions, però hi ha ceNtenars de films que no existirien si no fos per la influència de Dick. El show de Truman, una d’elles.”

Senyor Agulla: “Recomano també UBIK, Sivaini i la pòstuma Radio libre Albenuth, obres d´art absolutes”.

Philip Kindred Dick (Chicago, 16 de desembre de 1928 – Santa Ana, Califòrnia, 2 de març de 1982) no va arribar a veure estrenada Blade runner (Ridley Scott, 1982), un film fascinant i difícil d’interpretar, del qual el mateix director, en la que va ser la  seva primera pel·lícula americana, va dir durant la visió …










8 comentaris to Philip K. Dick: l’home al castell

  1. david mann ha dit:

    Felicitats per l’article Bob!! (és el teu nom real?)

    La meva pel·li preferida de les seves novel·les és “A Scanner Darkly”,
    no sé si és una bona adaptació perquè no he llegit el relat.

  2. Ridley ha dit:

    Gràcies per il·lustrar-nos i completar un excel·lent Especial sobre els 30 anys d’aquesta pel·lícula que ha marcat la història del cinema, mal els pesi als crítics criticons. Diferents aportacions i la cirereta amb el teu post.

    Parlem d’adaptacions, però hi ha cnetenars de films que no existirien si no fos per la influència de Dick. El show de Truman, una d’elles.

    La resta que comenteu, magistrals.

    • Bob Merrick ha dit:

      Efectivament, gràcies per la teva aportació que, evidentment,
      incorporaré al post; perquè el col·lectiu Bob Merrick és això,un
      món on les aportacions sumen.
      Gràcies

  3. Senyor Agulla ha dit:

    Brutal anàlisi sobre part dels escrits de P.K. Dick. Felicitats. Recomano també UBIK, Sivaini i la pòstuma ¨Radio libre Albenuth¨, obres d´arti absolutes.

    Tots volem ser Philip K. Dick. Tots volem ser el Col.lectiu dels Merrick….

  4. Rolo Tomassi ha dit:

    Eshaustiu com sempre, Bob. Les versions del director sempre m’escamen. Personalment, prefereixo Blade Runner amb la veu en off que no pas sense.

    • Bob Merrick ha dit:

      Personalment, i suposo que pel moment que la veig veure, sempre m’ha
      agradat aquell final. A mi, també em desconcerten les versions del
      director, algunes de les quals, com tu molt bé saps, són molt més
      oportunistes que coherents. En aquest cas, el final original no desvirtua
      el relat i, tot i que sembla donaruna mica d’esperança, que és cert,
      tampoc és del tot així perquè reflecteix perfectament que el futur no està
      escrit… i qui ho sap
      B.M

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *