MENU

31 agost, 2012 Comentaris (11) Visualitzacions: 2744 Cinema Xevi Sala













Un dia Howard Hawks va confessar a John Ford: «Que difícil  que és fer un western sense John Wayne!» i el vell borni no va tenir més remei que dir alguna cosa positiva del seu deixeble: «Sí, s’ha d’admetre que aquest tros de carn al final ha après a actuar i tot.» Però és possible …

Els cinc millors ‘westerns’… sense John Ford ni John Wayne

Un dia Howard Hawks va confessar a John Ford: «Que difícil  que és fer un western sense John Wayne!» i el vell borni no va tenir més remei que dir alguna cosa positiva del seu deixeble: «Sí, s’ha d’admetre que aquest tros de carn al final ha après a actuar i tot.» Però és possible fer la llista dels cinc millors westerns sense John Ford ni John Wayne? Provem-ho:

Pat Garret i Billy the Kid (Sam Peckinpah, 1973)

Sam Peckinpah no va dirigir una sola seqüència sense estar borratxo i la productora, que s’esperava una mena de segona part de Grup salvatge, va estripar la pel·lícula a la sala de muntatge. Però gràcies a la restauració dirigida el 2005 per Roger Spotiswoode (el director de la notable Sota el foc, 1985) podem gaudir de la visió primigènia del seu autor. L’univers fronterer de Peckinpah sempre bruteja, l’amoralitat és la filosofía de protagonistes i antagonistes i tots aclareixen la pols de la gola amb generoses glopades de whisky. Per fi una historia que desemmascara el mite de Pat Garret: en l’última escena, el braç armat de la llei cavalca cap al crepuscle després d’haver assassinat Billy Bonney i els nens del poble l’acomiaden llençant-li tifarades seques de cavall. El pitjor de tot, Bob Dylan provant de fer d’actor. El millor, la banda sonora que va crear.

La nit dels gegants (Robert Mulligan, 1968)

Estranya i encertada incursió del western en el gènere del terror. Gregory Peck interpreta un vell explorador a punt de retirar-se que aixopluga a casa seva una dona blanca que ha estat rescatada després de viure amb els apatxes. Amb ella, el fill mestís que ha tingut amb un guerrer fugitiu durant el captiveri. Una casa de fusta envoltada d’avets, el setge asfixiant del pare que vol recuperar el fill i l’amenaça permanent rere cada matoll, en una pel·lícula que treu tot el suc al format panoràmic i a la música inquietant de Fred Karlin. Mulligan (que al 1962 ja havia dirigit l’actor a Matar un rossinyol) aconsegueix una química insana entre els personatges de Peck i Eva Marie Sant i s’endinsa al dilema moral d’un home sense família que intenta apropiar-se de les restes una família desfeta. Però quants trets de rifle pot aguantar un apatxe abans de morir?

Els professionals (Richard Brooks, 1966)

Què pot reunir en una mateixa pel·lícula Burt Lancaster, Lee Marvin, Robert Ryan i Woody Strode? Naturalment, el rescat de la bella Claudia Cardinale, presumptament segrestada per un guerriller mexicà. Richard Brooks va convertir-los en els professionals en un dels últims westerns clàssics rodats a Hollywood. Els punts forts: l’esplendidesa del paisatge de Nevada i la veterania dels actors que, amb cinquanta anys fets, fan tota una exhibició de com muntar cavalls i buidar els tambors dels revòlvers. En el tram final, un monòleg memorable. El pronuncia Jack Palance (en el paper del guerriller Raza), mentre agonitza rere unes roques, i l’adreça al seu botxí,  Burt Lancaster, que amb  l’ajuda d’un Colt li barra el pas per protegir la fugida dels seus amics: «La revolució és una barjaula que, com tots els amors, té un problema: el temps. Per això sempre fugim i busquem un altre amor, una altra causa. Perquè sense una altra causa no som res. Ens quedem perquè tenim fe. Ens n’anem perquè ens desenganyem. Tornem perquè ens sentim perduts. Morim perquè és inevitable.»

 

L’últim tren a Gunn Hil (John Sturges, 1959)

Si has violat i matat la dona índia de Kirk Douglas no hi fa res que el teu pare sigui el cacic del poble i que es digui Anthony Quinn, al final ho pagaràs car. En els primers minuts de la pel·lícula el somriure es glaça a la cara de Douglas, que ja no relaxa el rictus durant la resta del metratge. Duel (interpretatiu i amb pistoles) entre dos gegants de l’escena i certa semblança argumental amb un altre clàssic del gènere, El tren de les 3 i 10 (Delmer Daves, 1957). Sturges demostra una altra vegada que mereix figurar entre els grans i Dimitri Tiomkin, que la seva música rítmica engrandeix el gènere com cap altra. Tal com dicta el cànon, el saloon esdevé un personatge més i fins al darrer segon no sabrem qui tombarà l’última bala.

El foraster (William Wyler, 1940)

La figura llargaruda de Gary Cooper arribant al poble dalt del cavall va establir una icona del foraster que després ha inspirat molts directors (Clint Eastwood, per exemple). Grangers construint tanques per protegir els sembrats, ramaders que les arrenquen per deixar pasturar les vaques i, enmig de tots, el millor de la funció: Walter Brennan (Oscar al millor actor) en la pell de Roy Bean, un jutge inflexible amb qui comet el pitjor delicte a l’oest del riu Pecos: matar un cavall o una vaca. Cooper té la desgràcia d’arribar al poble dalt d’un cavall que ha comprat sense saber que era robat i, després d’un judici exprés, és condemnat a la forca. En l’últim segon, aprofitarà el punt dèbil del jutge (bojament enamorat la corista Lily Langtry) i descobrirà que un floc rissat guardat en una capseta pot fer més servei que un revòlver carregat. Duel final entre les cadires buides d’un teatre i una colla de diàlegs memorables:

–Estàs acusat del pitjor delicte a l’oest del riu Pecos, és a dir, matar un cavall. Tens alguna cosa a dir en la teva defensa abans de morir penjat?

–Sí, va ser un error, no volia matar el cavall, jo apuntava l’home.

Un dia Howard Hawks va confessar a John Ford: «Que difícil  que és fer un western sense John Wayne!» i el vell borni no va tenir més remei que dir alguna cosa positiva del seu deixeble: «Sí, s’ha d’admetre que aquest tros de carn al final ha après a actuar i tot.» Però és possible …













11 comentaris to Els cinc millors ‘westerns’… sense John Ford ni John Wayne

  1. Mr. Fox ha dit:

    Magnífic article. Suposo però que no incloure capfilm de Clint Eastwood vol ser una provocació… M’encanta la teva seleccio-reivindicacio, es molt personal. Hi trobo a faltar Grup salvatge, però Pat garret es veritat que també bé s’ho mereix.

    També m’encantaria que fessis unaselecció dels neowesterns, es a dir, westerns camuflats en altres generes, com per exemple Assalt a la comissaria del districte 13.

  2. I. ha dit:

    Molt bon article i selecció! Gran frase final!
    He de reconèixer que jo tinc una especial debilitat per The Big Country. Ai, Jean Simmons…

  3. Josep ha dit:

    I Johnny Guitar.

  4. Jordi ha dit:

    Coi, i els westerns d’Anthony Mann amb James Stewart? Home, de Peckinpah, Pat Garret en comptes de Grup salvatge? Amb Gary Cooper, El foraster en comptes de High Noon (Solo ante el peligro)? I Incident a Ox-Bow? I Els set magnífics? I Shane? Cap western de Robert Aldrich? Com a western atípic, em quedo amb El dia dels tramposos. I com a antiwestern, Petit gran home. Coincideixo que l’omissió d’Eastwood és una provocació, igual que l’absència de Once Upon a Time in the West. Per cert, m’adono que també és molt difícil fer un western sense Henry Fonda, James Stewart o Gary Cooper.

    • Xevi Sala ha dit:

      Howard Hawks va sortir indignat del cinema després de veure Solo ante el peligro. Es va emprenyar, amb tota la raó, perquè un xèrif com cal planta cara als dolents en comptes de somiquejar pel poble demanant ajuda als que se suposa que ha de protegir. Per això, el mateix Howard Hawks ha explciat que es va decidir a rodar Rio Bravo.

      • Bob Merrick ha dit:

        En John Wayne també va agafar un cabrot de cal Déu! Ara m’ha revingut
        reelegint el post perquè fa poc he tingut l’oportunitat de veure: La nit dels gegants (Robert Mulligan, 1968)

  5. Paul Kersey ha dit:

    Entenc que la llista és sobre western americà, però tot i així la trobo molt fluixa (Los Magnñificos, Infierno de cobardes, el jinete pálido, Sin perdón…). Només hi falta The dead man, per certificar que és una llista cahierista. Si hi entrés tot el gènere, els noms Leone-Eastwood ocuparien quasi les cinc places. Ho dic de manera totalment innegociable.

    • Xevi Sala ha dit:

      No conec cap western que superi els americans (admeto suggeriments). Si hem d’afegir propostes modernes, siguem seriosos: Open Range, de Kevin Costner és prou digne.

  6. Masuka ha dit:

    Bastards i bastardes, bastardets i bastardetes: es tracta d’un joc no? Esbossar una llista (per cert, perfectament comentada, punt per punt) dóna peu a obrir més que debats opinions diverses, totes elles òptimes i complementàries.

    En el cas del western, com tot gènere, cadascú té el seu propi gust particular, subjectiu del tot. En cap cas, la llista que proposa l’articulista és criticable. Objectivament, tots els films que apunta són bons. Magistrals diria. Però efectivament, ampliables o permeables a bescanviar-se per la nostra llista personal. Si jo us comentés la meva, segur que alguns saltaríeu pels aires!

    Per tant, preneu-vos més til·la i oferiu la vostra llista.

  7. Masuka2 ha dit:

    Per cert:

    Llista cahierista…?

    Clint Eastwood…? Aquell republicà que fa pelis demòcrates…?

    És broma, m’encanta l’Eastwood cineasta (que no polític), però no voleu dir que no posar-lo és una reivindicació d’un estil més clàssic de fer westerns.

    Jo proposaria que l’articulista esbossi una llista amb westerns no americans… o potser ja no serien westerns?

  8. Lord Vador ha dit:

    M’agraden tots els westerns de la llista… el problema és escollir-ne cinc. I pla més difícil seria escollir-ne un de sol. No en donaré cap, pel risc de caure en omissions imperdonables. I, probablement, la meva llista seria diferent…

    Recomanaria, això sí, el grandiós llibre “MÁS ALLÁ DEL OESTE”, del gran crític que fou d’El País Ángel Fernández Santos (1934-2004). És un assaig sobre el western a partir dels diàlegs de guionistes genials autors de guions memorables per a directors extraordinaris.