MENU

5 setembre, 2012 Comentaris (2) Visualitzacions: 67 Cinema Vador Garcia Arbós










Fa 15 anys, el 31 d’agost del 1997, va morir Lady Di, banyabaixa ressentida, que mai no s’hauria d’haver casat amb el pòtol del príncep Carles de Gal·les. El Mercedes amb què anava es va encastar en un pilar del pont de l’Alma, de París. Henri Paul, el xofer, conduïa a tota llet per esquivar …

El pare quec, la nora díscola i Bond, James Bond

Fa 15 anys, el 31 d’agost del 1997, va morir Lady Di, banyabaixa ressentida, que mai no s’hauria d’haver casat amb el pòtol del príncep Carles de Gal·les. El Mercedes amb què anava es va encastar en un pilar del pont de l’Alma, de París. Henri Paul, el xofer, conduïa a tota llet per esquivar una divisió motoritzada de paparazzi. Els perseguidors eren uns cràpules, però hi havia interès informatiu: la volien retratar amb el seu amant, el multimilionari playboy egipci Dodi al-Fayed, el qual, per cert, va guanyar un Oscar el 1981 per Carros de foc (Chariots of fire), que va produir a través de la companyia Allied Stars, que li va regalar el seu daddy Mohamed al-Fayed, amo de l’hotel Ritz de París i expropietari de Harrods.

The queen: Aquests primers dies de mes són un bon moment per degustar The queen, un film magistral de Stephen Frears, amb Helen Mirren, en el paper de l’entranyable Elisabet II durant els primers dies de setembre del 1997. Explica la desfeta d’una monarquia que feia cinc anys que estava desorientada per diversos escàndols de faldilles, multiplicats per una mena de republicanisme laborista. Penseu que, després d’aquell accident, semblava que la corona britànica tenia els dies comptats. (Ep! Comptats a partir del moment de la defunció de la Reina.) Hi havia una mena de caiguda en vertical des del 1992, l’annus horribilis, l’any del 40è aniversari de la seva coronació, que va quedar farcit de les separacions a la família Windsor. L’accident del 1997 era la culminació de tot plegat. Per adobar-ho, els laboristes, amb Tony Blair, magníficament interpretat per Michael Sheen, arribaven amb un antimonarquisme exacerbat, com bé sobreexposa Helen McCrory, en el paper de Cherie Blair.

Stephen Frears ens ensenya la recuperació de la reina després de cinc anys d’una situació enrarida que havia fet metàstasi per tota la corona i com la presa de consciència de l’extirpació del tumor li fa prendre un gest que canviarà. Frears ensenya amb la metàfora del cérvol el canvi d’actitud de la reina, que es creu en el càrrec per la gràcia de Déu. Quan s’adona que s’ha allunyat del poble i que ha estat apartada per una Princesa del Poble, acabada de morir en un accident tràgic, sí, però alliberada del jou que representa viure a la gàbia d’or de Buckingham Palace. Frears fa una bona barreja de realitat i ficció, de documents reals amb els personatges de ficció. Lady Di és sempre Lady Di, i els presentadors dels informatius de la BBC, són ells.

The queen va guanyar el BAFTA a la millor pel·lícula del 2006. Helen Mirren va ser distingida amb un Oscar i amb una Copa Volpi a la Mostra de Venècia del 2006, i Peter Morgan també va rebre el premi al millor guionista a Venècia.

Quan la pel·lícula va arribar a les sales de cinema, la corona reial britànica ja havia sortit d’un estat crític que havia durat més d’un decenni. Stephen Frears, per voluntat pròpia o per encàrrec, aconsegueix fer entranyable la reina Elisabet i li dóna una imatge d’humanitat i sensibilitat, que potser mai no havia tingut. I li atorga molt de carisma.

The king’s speech: Quatre anys més tard de The queen, el 2010 va arribar The king’s speech (El discurs del rei). Dirigida per Tom Hooper, la pel·lícula parla dels problemes de tartamudesa del pare de l’actual reina Elisabet. Colin Firth broda el paper de Jordi VI (George VI), que arriba a la corona per casualitat, després que el filonazi del seu germà, Eduard VIII (Edward VIII), hagi d’abdicar, amb l’excusa que s’ha casat amb Wallis Simpson, una divorciada nord-americana. Guy Pearce interpreta perfectament Edward, el germà arrogant, prepotent i dolentot. Eve Best s’acosta molt bé a la Wallis Simpson que veiem tan filonazi al costat d’Adolf Hitler, que li besa la mà.

El discurs del rei és un emotiu drama sobre la putada que representa per a un quec haver de fer discursos en públic perquè resulta que ha de ser el rei d’Anglaterra… i emperador de mig món, perquè el seu germà, educat per ser rei, abdica. Tots els ciutadans de la corona, des de Gal·les fins a Escòcia, des de l’Índia fins al Canadà i des de les Antilles fins a Austràlia, saben que el rei es posa nerviós quan ha de parlar en públic i quequeja. I un rei modern haurà de parlar en públic més que mai a través de les ones de la BBC, com li recorda el seu pare, George V, interpretat per Sir Michael John Gambon, l’encomiable Albus Dumbledore.

La corona té un problema i, al començament, ningú no sap que serà molt gros si mai aquell príncep nascut Albert Frederick Arthur George ha de regnar. La seva esposa, Elizabeth Angela Marguerite Bowes-Lyon, que després serà Queen Elizabeth i més tard The Queen Mother, que Helena Bonham Carter porta a la solemnitat, s’encarrega de buscar una solució al problema. Li busca un logopeda: Lionel Logue, personatge que Geoffrey Rush fa creïble. La reina mare cau bé; potser millor a The king’s speech que a The queen. Una mítica Reina Mare bevedora de G&T, sense gel, sense llimona, amb got long drink, a raó de 4 parts de ginebra per 6 de tònica.

Molt interessant el paper d’ultraconservador de Derek Jacobi com l’arquebisbe de Canterbury Cosmo Lang. I gran la picada d’ullet d’elegir l’intèrpret del quec més famós de la història de la televisió: el Claudi, de Jo, Claudi (I, Claudius).

En la pel·lícula, hi apareixen dues actrius jovenetes de repartiment: Freya Wilson, com a princesa Elisabet (princess Elizabeth), i Ramona Marquez, com a princesa Margarida (princess Margaret). Ja ens presenten una princeseta serena i senyora, una nena que patirà pel seu pare durant tota la II Guerra Mundial  –perquè no hi ha res pitjor que fer el ridícul–, que serà princesa de Gal·les, hereva de la corona més gran de la terra i, finalment reina.

La pel·lícula va ser la gran triomfadora dels Oscar del 2011: millor pel·lícula, millor actor, millor guió original i millor director.

L’agent 007: En aquell accident de la matinada del diumenge 31 d’agost del 1997, van morir tres dels quatre ocupants del cotxe: el xofer, Henri Paul; i els dos amants, Diana Spencer i Dodi al-Fayed. Només va sobreviure Trevor Rees-Jones, el guardaespatlles i militar que va servir a Irlanda del Nord com a membre del primer batalló del regiment de paracaigudistes, per la qual cosa va  ser condecorat amb la medalla del servei general. I també va treballar com a cap de seguretat d’una missió de l’ONU al Timor Oriental.

Tot i que l’operació Paget, comissió d’investigació de la Policia Metropolitana dirigida per Lord Stevens of Kirkwhelpington, va concloure que Trevor Rees-Jones va ser l’únic supervivent perquè era l’únic que duia cinturó, l’accident estarà sempre sota sospita, la teoria de la conspiració hi serà sempre present amb el terreny ben adobat per algun docudrama, telemovies i per a pel·lícules eixides d’algun llibre.

Amb l’operació Paget, hom ha tingut la sensació d’un final de capítol de Sí, ministre (Yes, prime minister):

Valga’m, Déu, Valga’m Déu! Així que era veritat!

Sí. Ho era. I qui es cuida de fer realitat la ficció i ficció la realitat, i que tot es mantingui per obra i gràcia de Déu, i la corona perduri i perduri, és l’Agent Especial 007, sempre al servei de Sa Majestat.

I vet aquí que el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres 2012, Danny Boyle –ja heu llegit la crònica de Lluís Simon?– fusiona realitat i ficció: Daniel Craig (o era James Bond, 007?) es va posar, per fi, On Her Majesty’s secret service; va anar a la cambra de The Queen, la reina de veritat, Elisabet II, i la va acompanyar fins a l’estadi olímpic. Magistral. Va ser el moment més genial, brillant i important de les Olimpíades de Londres, més que la construcció de l’anella olímpica, més que els rècords, les marques i les medalles, més que l’escenografia de l’espectacle inaugural, més que l’aparició de Mister Bean, de The Who, de J.K. Rowling, de  Mike Olfield, de The Queen (sense reina), de Paul McCartney, de les Spice Girls o més que Eric Idle cantant Always look on the bright side of life.

I per adobar-ho, per fer-ho rodó, rodó, Timothy Spall va tancar els Jocs com a Winston Churchill, el mateix paper que té a The king’s speech. Churchill, fumador d’havans, va liderar la resistència de la Gran Bretanya contra els nazis, fet que li va donar el prestigi modern. Winston Churchill va declamar el mateix fragment de La tempesta de Shakespeare que Kenneth Branagh el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics:

“Be not afeard; the isle is full of noises,

Sounds, and sweet airs, that give delight and hurt not.

Sometimes a thousand twangling instruments

Will hum about mine ears; and sometime voices,

That, if I then had waked after long sleep,

Will make me sleep again: and then, in dreaming,

The clouds methought would open, and show riches

Ready to drop upon me; that, when I waked,

I cried to dream again.”


“No tinguis por, que tota l’illa és plena

de sons, i de brogit i dolços aires,

que t’afalaguen sense fer cap mal.

Tan aviat a mils els instruments

em vibren i em ressonen a l’orella,

tan aviat són veus que, si em desperto

d’un son llarg, altre cop m’adormirien.

I, somiant, a voltes a mi em sembla

que se m’obren els núvols i que em mostren

tresors a punt de ploure damunt meu;

tant, que fins he plorat en despertar-me

per no poder continuar els meus somnis.”

[Aquest fragment de les paraules de Caliban a La tempesta, de Shakespeare, corresponen a la traducció que en va fer Josep Maria de Sagarra]

Una metàfora.

Una gran trilogia que comença amb la filla d’un rei quec que ni s’imagina reina. Que continua amb una reina desorientada i allunyada del poble i acaba amb una reina que celebra els 60 anys del seu regnat, Diamond Jubilee, en una ficció que aquest any compleix tot just mig segle cinematogràfic.

Una gran història. Una de les millors trilogies de la història.

God save the Queen!

Fa 15 anys, el 31 d’agost del 1997, va morir Lady Di, banyabaixa ressentida, que mai no s’hauria d’haver casat amb el pòtol del príncep Carles de Gal·les. El Mercedes amb què anava es va encastar en un pilar del pont de l’Alma, de París. Henri Paul, el xofer, conduïa a tota llet per esquivar …










2 comentaris to El pare quec, la nora díscola i Bond, James Bond

  1. Paul Kersey ha dit:

    Gran, grandíssim article… Però l’aparició de Bond als jocs em va semblar ridícula, mal feta i sene ni punyetera gràcia. Amb perdó.

    • Bob Merrick ha dit:

      Ho tenia més fàcil al reina anant amb la Tardis del Doctor Who, el gran
      oblidat de la cerimònia. Estic d’acord amb Kersey, si bé
      vaig trobar original que la reina aquesta, primer es prestés al joc i
      segon, evidentment, que aparagués Bond, el qual havia de fer-ho, per
      descomptat. La idea, quan a concepte, està bé, però no està, des del meu
      punt de vista, i aquí és quan dic que coincideixo amb Kersey, no ben
      trobada. Pel que fa al post… què puc dir, mestre? Res que més: als seus
      peus
      devot
      fidel
      amatent
      aprenent
      deixeble

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *