MENU

7 setembre, 2012 Comentaris (11) Visualitzacions: 1664 Cinema Jep Soler













El 28 d’agost va ser l’aniversari de David Fincher, el director bastard per excel·lència. Encara que portem el nom en honor del Déu Tarantino o que estimen en Nolan o que, fins i tot, algú es toqui mirant l’Eastwood, el director amb més influència bastarda és i serà David Fincher. La meva intenció és, només, …

David Fincher: 50 anys d’un geni

El 28 d’agost va ser l’aniversari de David Fincher, el director bastard per excel·lència. Encara que portem el nom en honor del Déu Tarantino o que estimen en Nolan o que, fins i tot, algú es toqui mirant l’Eastwood, el director amb més influència bastarda és i serà David Fincher. La meva intenció és, només, fer una relació de les seves obres i opinar des d’una perspectiva individual dels seus treballs. Estic convençut que algun company bastard no hi estarà del tot d’acord. Què hi farem… ningú no és perfecte.

Alien 3: Debut cinematogràfic per la porta gran. La tercera entrega de la saga Alien tenia el handicap de continuar l’èxit de taquilla de la segona part de James Cameron i de mantenir el prestigi encetat per Ridley Scott l’any 1980. Fincher aposta per una estètica austera, amb òptiques subjectives pels túnels inacabables del planeta penitenciari Fiorina-161, amb un repartiment poc conegut però molt eficaç.

Seven: El trampolí a la fama. El film aporta una visió diferent al cinema policíac i crea tendència en els títols de crèdit inicial. La influència de Seven en el cinema d’acció es fa evident, la capacitat de sorprendre, la particularitat de la filmació, els canvis de ritme, la intel·ligència dels seus protagonistes i, sobretot, la barreja de situacions gores i dramàtiques sense fer perdre l’interès de l’espectador. No deixa res a l’atzar.

The game: Fincher va aconseguir més pressupost que en els treballs anteriors i la seva ambició el va portar a fer un film més complex i un pèl excessiu. Tenia protagonistes de més caixet i les expectatives dels crítics i espectadors eren més grans. No va defraudar ningú, una gran trama amb un final fantàstic i, per damunt de tot, la genial interpretació dels protagonistes: Michael Douglas i Sean Penn. L’anunci de la pel·lícula ja ens preparava per alguna cosa gran: «Què es pot regalar a algú que ho té tot?» La resposta: una gran estona de cinema.

El club de la lucha: Adaptar la novel·la de Chuck Palahniuk no era fàcil, sobretot per la quantitat de fans inflexibles que observarien amb lupa la versió de Fincher. Tothom va quedar content. A més de la interpretació dels protagonistes (Pitt i Norton), Fincher continua desenvolupant un cinema atractiu i agressiu alhora, incomodant els espectadors amb plans violents i situant la càmera a llocs difícils d’imaginar. Aquesta inquietud per experimentar imatges noves quedaria més reflectida en la següent pel·lícula.

L’habitació del pànic: Pel·lícula purament experimental. Un argument no gaire reeixit amb unes interpretacions potables i amb un ritme poc mantingut. Només s’entén per la multitud de plans diferents i de proves de càmera que emplenen totes les escenes. Recordo, de bon grat, una escena en què la càmera es mou a gran velocitat per la casa i passa per lloc inimaginables, com a través de la nansa de la cafetera.

Zodiac: Quan s’arriba a la maduresa es pot passar d’una actitud rebel i arriscada a una tranquil·litat desmesurada. David Fincher aconsegueix amb Zodiac separar els seus fans en dos fronts, els que consideren que l’evolució natural del director era començar a fer un cinema més explicatiu i menys espectacular, i els que pensem que l’excés de relaxament de Zodiac provoca avorriment i no és capaç de mantenir una trama que arrenca bé però que a poc a poc es va alentint fins al tedi.

El curiós cas de Benjamin Button: Torna a tenir Brad Pitt en un paper complicat i difícil, en què interpreta un home que viu al revés, neix amb més de noranta anys i viu fins que arriba el seu naixement. La resta de la humanitat segueix la ruta natural (gran curt dels germans Pastor). Excessivament llarga, provoca que l’espectador estigui més pendent de saber si les edats dels protagonistes coincideixen.

La xarxa social: Recrear el naixement de Facebook, quan la xarxa social estava en un dels punts àlgids de la moda, provocava certa expectativa. Sobretot per saber com seria capaç d’explicar la història més coneguda del moment. Ho va resoldre molt fàcilment, elaborant un estructura temporal perfecta, amb un bon càsting d’actors i amb un excel·lent guió d’Aaron Sorkin (guanyador de l’Oscar al millor guió adaptat).

Millennium: A Suècia ja havien fet l’adaptació de la novel·la d’Steig Larsson per televisió (també se’n va passar una versió als cinemes). David Fincher va aconseguir fer una pel·lícula més fidel a l’argument original, ho va farcir amb una gran selecció d’actors i una escenificació impecable. Va ser capaç de transmetre l’horror, el fred, l’amor i la passió que es desprenia de l’original de Larsson, i va convertir Millennium en un dels millors films del 2012.

Ho deixo aquí. Com veieu, la trajectòria cinematogràfica de David Fincher és impecable, només desitjo que continuï emocionant-nos i fent-nos estimar el cinema com fins ara.

El 28 d’agost va ser l’aniversari de David Fincher, el director bastard per excel·lència. Encara que portem el nom en honor del Déu Tarantino o que estimen en Nolan o que, fins i tot, algú es toqui mirant l’Eastwood, el director amb més influència bastarda és i serà David Fincher. La meva intenció és, només, …













11 comentaris to David Fincher: 50 anys d’un geni

  1. Mr. Fox ha dit:

    Gracies per reivindicar un dels meus cineastes preferits. Personalment, afegiria que The Fight Club és la seva obra mestra, una oda a l’anarquia que entra als annals de lahistoria del cine. Quan parles que Zodiac marca un canvi, diria que depura el seu estil, i realitza un dels seus milllors films. Magistral. I, tbé per a mi, la peli d’en Button ha estat incompresa: es un melodrama a l’altura de La vida es bella. Ho dic seriosament. Poques pelicules emocionen tant parlant de la vida i l mort.

  2. Mad MaX ha dit:

    Estic d´acord amb l´anàlisi. Penso que Millenium és la més fluixa. La trama sueca no ajuda. Massa simple.

  3. Paul Kersey ha dit:

    ‘Seven’ i ‘The Game’, encara. Hi ha molt de cine per veure i descobrir com per perdre el temps amb les altres.

  4. David Mann ha dit:

    Per mi la millor és Millenium.
    Et recomano Paul Kersey que li facis una ullada, si dius que hi ha mol cine per veure, el d’en Fincher val molt la pena.

  5. Glengarry ha dit:

    David Fincher té molta mala llet. L’ha de tenir per fer Aliens3, The Game, Seven, i sobretot The Fight Club, que són pel·lícules amb molta mala llet. Fins i tot Millennium, que també deu n’hi do la que té. Zodiac funciona mentre hi ha mala llet, però a mida que avança cap a altres registres, es va apagant. A l’Habitació no li acabo d’agafar el punt, però també hi ha un sucós enfrontament entre lladre i víctima que va més enllà del simple robatori. A Benjamin Button i La Xarxa, les més fluixetes, els falta aquesta mala bava fincheriana.

  6. Mad MaX ha dit:

    És un dels millors directors americans de cine actual, sens dubte. Totes les seves obres són visualment excel.ents però els cahieristes no el tenen molt en compte. Recordem que el paio va començar com a director de vídeo clips.

    • Jep ha dit:

      Començar fent videoclips és, en aquest moment, un plus afegit. Recordem que Michel Gondry també ve del món del videoclip i visualment ha fet treballs molt bons.

  7. Taxidermica ha dit:

    Seven i The Game em van encantar, però el club de la lluita és TREMENDA. De tot el que he vist de Fincher es destaca com a la millor. Val a dir que gran part del treball ja estava fet gràcies al MESTRE Palahniuk (gran escriptor Bastard, amb totes les lletres) però Fincher sap usar la grandesa del llibre al seu favor i acaba fent una peli perfecte.

    Zodiac és la cosa més avorrida que he vist en la vida, llanguideix pr tot arreu. A la xarxa social no li se veure el punt meravellós del que tothom parla, és passable i punt.

    Una estrella ben merescuda, Jep!

  8. Bob Merrick ha dit:

    Gràcies! Tinc moltes ganes de redescobrir molts dels treballs que valores. Coincideixo en la major part de les valoracions; i per les que no, fins i tot també ens podríem acabar posant d’acord. Post molt destacable, no només pel director, la llargada i els comentaris, sinó que obra la porta als bastards a fer-ne més d’aquestes característiques, per anar donant opinions sobre directors, obres o temàtiques. Post, com deia, reivindicable en la part més conceptual, allunyat de cahierismes caïnites.

  9. […] Beau Willimon, el mateix que el de la pel·lícula en què heu pensat. Els directors son David Fincher (Seven, La xarxa social ), Joel Schumacher (Un dia de fúria) i James Foley (Glengarry Glenn […]