MENU

17 setembre, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 37 Cinema Jep Soler










Resulta fàcil ser reconegut com un gran director de cinema si tens molta qualitat, una carrera amb pocs títols i dilatada en el temps. Em ve al cap l’exemple de Terrence Malick, fabricant d’obres d’art amb la traça d’un escultor pacient i perfeccionista. El cas de Takashi Miike el situem al pol oposat, artista ràpid …

‘Hara-kiri’: taller pràctic de suïcidi

Resulta fàcil ser reconegut com un gran director de cinema si tens molta qualitat, una carrera amb pocs títols i dilatada en el temps. Em ve al cap l’exemple de Terrence Malick, fabricant d’obres d’art amb la traça d’un escultor pacient i perfeccionista. El cas de Takashi Miike el situem al pol oposat, artista ràpid amb gran quantitat d’obres realitzades i amb una definició irregular. No vull restar cap mèrit als dos exemples, cadascun té una manera pròpia de fer cinema, dues maneres valuoses i arriscades. Malick ha d’apuntar molt bé perquè si s’equivoca tardarà temps a redimir-se, en canvi Miike es pot anar equivocant perquè el proper treball està tan a prop que farà oblidar l’anterior, ara bé, s’hi juga el prestigi cada vegada que erra.

Que Miike és irregular tothom ho diu, suposo que ell també ho sap, però no crec que li importi gaire. És un director que li agrada arriscar i fer el cinema que li ve de gust, des de versions de còmics manga (Crows zero), superherois (Zebraman), terror (La trucada perduda), sadisme (Audition), comèdia negra (La felictitat dels Katakuri), samurais (13 assassins), violència (Ichi the killer), inclassificable (Visitor Q), western (Suriyaki western Django, amb en Tarantino d’actor) i una llarga llista de títols i gèneres. Heu de pensar que el prolífic Miike realitza cada any una mitjana de tres films; el 24 d’agost va complir 62 anys i té més de vuitanta pel·lícules dirigides. La seva darrera obra estrenada al nostre país és Hara-kiri, un cas clar de la seva irregularitat.

Amb 13 assassins Miike havia recuperat el prestigi en el gènere de samurais que havia perdut uns anys enrere amb Izo, i va demostrar capacitat de reconèixer errors i millorar. Amb Hara-kiri continua l’estètica de 13 assassins, però amb un resultat molt diferent, el film comença amb una mitja hora angoixant i trepidant, potser el millor inici en un film de Miike (que normalment arranca fluix i va pujant de nivell durant el metratge). A l’inici de la pel·lícula, entre el minut 25 i el 30, passarem l’espai de temps més etern del cinema de Miike. Sí! Més que en el final d’Audition! A partir d’aquest moment es produeix un canvi sobtat i entrem en una història d’amor amb un final conegut. La pèrdua d’interès és considerable tot i la bona recreació i les imatges exquisides que ens regala, sort que en la darrera mitja hora tornem a viure un Miike pur i dur, la batalla final no decep a ningú i torna a demostrar que, tot i les crítiques, és un magnífic director.

Resulta fàcil ser reconegut com un gran director de cinema si tens molta qualitat, una carrera amb pocs títols i dilatada en el temps. Em ve al cap l’exemple de Terrence Malick, fabricant d’obres d’art amb la traça d’un escultor pacient i perfeccionista. El cas de Takashi Miike el situem al pol oposat, artista ràpid …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *