MENU

1 octubre, 2012 Comentaris (7) Visualitzacions: 1890 Cinema Jep Soler













La versió de Blancanieves de Pablo Berger, amb la interpretació magistral de Maribel Verdú, és fàcilment comparable amb la multipremiada The artist. El mateix director assegurava que quan va veure el film francès va maleir no haver enllestit abans Blancanieves, un projecte que va néixer fa vuit anys. Tenen en comú la manera de filmar-la, …

'Blancanieves': una experiència inoblidable

La versió de Blancanieves de Pablo Berger, amb la interpretació magistral de Maribel Verdú, és fàcilment comparable amb la multipremiada The artist. El mateix director assegurava que quan va veure el film francès va maleir no haver enllestit abans Blancanieves, un projecte que va néixer fa vuit anys. Tenen en comú la manera de filmar-la, en blanc i negre, que sigui un homenatge al cinema mut, que les dues tinguin una banda sonora espectacular i amb la presència d’un animal de companyia (un gos a The artist i un gall, en Pepe, a Blancanieves). Fàcil també és la comparació amb Freaks, evidentment pels companys de viatge de la Blancaneu, els sis nans (sí, no són set), que es dediquen a voltar el món amb un circ ambulant fent les delícies del respectable amb l’espectacle dels Nans Toreros.

El film ha estat aclamat per la crítica professional de l’Estat com la pel·lícula de l’any, i l’acadèmia espanyola de cinema l’ha seleccionat per enviar-la als Oscar. A més, al Festival de Sant Sebastià ha aconseguit el premi especial del jurat i la Petxina de Plata a la millor actriu per Macarena García.

Situar la història del conte dels germans Grimm, conegut per la majoria, a l’Andalusia dels anys vint ens permet fer una ullada a la cultura d’aquella zona, sobretot perquè el director posa la mirada en els dos elements més emblemàtics: el toreig i la música. Com no podia ser d’una altra manera el protagonista és un torero, casat amb una tonadillera, que esperen ansiosos el naixement de la seva filla, la Blancaneu. No cal que us expliqui més la trama, que ja és prou sabuda, tot i que hi trobareu un parell de sorpreses que no penso revelar. Una d’elles és sublim.

En aquest moments la tauromàquia sembla castigada en el nostre entorn i, alhora, premiada des d’alguns mitjans de comunicació que s’entesten a recuperar en la seva programació. Gaudir de les veròniques, les serpentines, el molinet amb l’esquerra…, en una pantalla de cinema, en blanc i negre i tractat amb elegància i orgull, pot provocar alguna urticària a algun espectador mal informat. Estic segur que molts dels que defensen Amores perros com una gran pel·lícula no estan d’acord amb les baralles de gossos, i no per això malparlen del film. Doncs en aquest cas, el mateix. Encara que la catalanitat que corre per les nostres venes pot bullir en veure l’homenatge als símbols del país opressor, no podem oblidar que estem mirant un espectacle; un autèntic espectacle visual i per als sentits.

A més de la impressionant Maribel Verdú, l’expressivitat de Pere Ponce i de Josep Maria Pou, i una banda sonora genial d’Alfonso de Vilallonga, amb la veu de Sílvia Pérez Cruz, ajuden a arrodonir un film perfecte. El director sap combinar a la perfecció l’estètica, l’humor, el drama i la duresa d’algunes imatges, sense deixar cap element a l’atzar. S’agraeix anar al cinema i sortir amb la sensació que no t’han pres el pèl.

La versió de Blancanieves de Pablo Berger, amb la interpretació magistral de Maribel Verdú, és fàcilment comparable amb la multipremiada The artist. El mateix director assegurava que quan va veure el film francès va maleir no haver enllestit abans Blancanieves, un projecte que va néixer fa vuit anys. Tenen en comú la manera de filmar-la, …













7 comentaris to 'Blancanieves': una experiència inoblidable

  1. Quentin ha dit:

    Tens raó, senyor Jep. El film és una oda a l’esteticisme d’allò més (post)moderna. Potser afegiria que hi ha una lectura entre linies força crítica a aquella Espanya dominada per les castes: Capellans, guardies civils i els señoritos. I en que els toreros i les tonadilleras eren els reis i reines de les revistes del cor. Ha canviat tant Espanya. No. Dons Adéu!

  2. Alt+126 ha dit:

    El gran problema que tindrà aquesta pel·lícula és la seva promoció. El que veu la gent és una pel·lícula rara d’una dona amb mantilla i una torera que sembla que li tiri els trastos, no queda clar què ofereix el metratge ni quina relació té amb Blancaneus, qui no busqui més enllà i es quedi amb aquesta imatge no tindrà gens de ganes de mirar-la.

  3. luigi ha dit:

    La pregunta és: s’hi pot anar amb els nens? O quedaran amb cara de pasta de moniato?

    • Cinema Truffaut ha dit:

      En resposta a la teva consulta: el ministeri de cultura ha qualificat el film apta per tots els públics, després ja depen de cada família decidir si el seu fill pot o no anar al cinema. Aquest cap de setmana han vingut alguns infants, tots més grans de vuit anys i a alguns se’ls hi ha quedat la cara de pasta de moniato. Des del cinema pensem que els pares són els que millor coneixen els seus fills i, una vegada informats del producte que volen anar a veure, decidir el millor per ells.
      Aquest procés no només per venir a veure “Blancanieves” sinó per tots els espectacles.
      Bon cinema a tots i felicitats als Bastards per la seva tasca.

  4. Josep ha dit:

    Sisi, el ke vulguis, pero no es acceptable la oda a la violencia i el maltracte animal, i menys en una versio dun classic infantil. A ningu li agrada veure pelis que exalten el nazisme o el franquisme, per estetiques que siguin. El cine en la nostra cultura ens ensenya costums i formes de fer, i elogiar la tauromaquia es poc menys que una barbarie detestable. No hi estic dacord amb tu, i començo a estr fart de cinefils que diuen fer grans coses quan nomes busquen la provocacio facil. Blancaneus torera es una aberracio cultural i el que ho va pensar buscava follon. No cinsidero oportu violar la cultura infantil amb obsenitats violentes de adults, siguin espanyols o de pequin.

    • Marçal ha dit:

      No crec que sigui una provocació fàcil. Ens ensenya la manera de viure d’una societat als anys 20, per tant podem contextualitzar-ho sense cap rubor. El toreig és planteja com un art i no com una tortura (spoiler) de fet no maten cap dels dos toros que es veuen torejant, l’un perquè enganxa al torero i l’altre perquè l’indulten.
      Suposo que també deus estar en contra de les (per)versions de disney dels clàssics, perquè alló si que creava traumes als nens…

    • Esteve Spielberg ha dit:

      L’has vista? El film mostra una Espanya embalsamada en el temps, incapaç d’evolucionar i despreciable. Es molt critica, però no ho fa evident i aquí es la gràcia. Revisa-la. Es molt bona!