MENU

10 octubre, 2012 Comentaris (0) Visualitzacions: 34 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Els morts vivents van tornar de l’oblit a finals del segle XX gràcies, sobretot, a Resident Evil i The House of the Dead, dos videojocs que no només van marcar més d’una generació, sinó que van inaugurar el survival horror, un gènere que plantejava aventures gràfiques combinades amb elements de suspens i acció, dins d’una …

‘Remains’, sexe, zombis i telefilms

Els morts vivents van tornar de l’oblit a finals del segle XX gràcies, sobretot, a Resident Evil i The House of the Dead, dos videojocs que no només van marcar més d’una generació, sinó que van inaugurar el survival horror, un gènere que plantejava aventures gràfiques combinades amb elements de suspens i acció, dins d’una atmosfera de terror psicològic en què el més important era la supervivència. Aquest nou gènere, convertit aviat en fenomen, va fer possible el retorn dels zombis a la gran pantalla, això sí, amb les infumables i insultants versions dels respectius jocs, signades pels no menys incompetents Paul W. S. Anderson i Uwe Boll. Per sort, aquella nova llavor també va germinar en el còmic i en la literatura, i va donar com a resultat una prolífica fornada de noves i diverses autories, entre elles les popularíssimes The walking dead, de Robert Kirkman, i World War Z, de Max Brooks (fill del mític Mel Brooks), actualment en fase de producció cinematogràfica.

Una altra d’aquestes novel·les gràfiques va ser la divertida Remains, d’Steve Niles (autor de la magnífica i vampírica 30 dies de foscor) una versió molt gamberra i bastant paròdica del Zombie, de George A. Romero, amb sexe, drogues i rock’n’roll. L’any passat Chiller TV, el canal de terror per cable de la NBC americana va abordar l’adaptació del còmic en format telefilm. El punt de partida: un accident nuclear s’estén inesperadament a escala mundial, mentre a Reno, a l’interior de la cambra cuirassada d’un casino, un crupier i una cambrera follen i esnifen coca com autèntics porcs. Quan aquests donen per acabada la seva festa particular i surten a l’exterior, s’adonen que l’apocalipsi zombi és tota una realitat. Cert és que el film fluixeja força, sobretot en el guió i el maquillatge, cosa que fa del còmic una obra molt superior, molt més bèstia, molt més punk, que es permet fins i tot aportar noves i interessants teories sobre l’evolució zombi en diversos estadis, però tot i això es deixa veure amb prou dignitat, tenint en compte el seu format i sobretot la seva innegable condició de sèrie B. Una altra novel·la gràfica zombi imprescindible és XXXombies, de Rick Remender, una anada d’olla sobre l’apocalipsi zombi a Los Angeles del 1977, amb gàngsters, molt i molt de porno i un antiheroi de prota que bé podria ser el gran Jack Burton, de Golpe en la pequeña China. És com si Carpenter i Tarantino s’haguessin reencarnat en Remender per signar aquesta meravella friqui. El propi autor ha escrit el guió d’una versió fílmica que veurà aviat la llum, segurament també en format telefilm.

El terror i el fantàstic, abans d’aquesta odiosa era del CGI i del 3D en què ens trobem, sempre se’ls havia relacionat amb l’enginy i amb la falta de recursos, i en aquest sentit, el telefilm era en moltes ocasions el format ideal per donar l’alternativa a nous directors del gènere. El mestre Carpenter és un clar exemple de tot això, autor de possiblement el telefilm més conegut de la història: Halloween. Si extrapolem aquesta reflexió a les nostres contrades, Películas para no dormir, homenatge a les Historias para no dormir del gran Chicho Ibáñez Serrador, i poca, poquíssima cosa més. El telefilm (moltes vegades encobert en format minisèrie) s’ha orientat aquí, quan té la sort de ser promocionat i encara més emès, quasi exclusivament a crear soporíferes històries costumistes, o de denúncia social o històrica (la més recent Tornarem), que no em puc creure que per la seva factura impersonal, grisa, gens emotiva, interessin a gaire gent. També és veritat que per sort no se’n veuen gaires, últimament, però estaria bé que, de tant en tant, les televisions obrissin les mires a altres gèneres, fossin més valentes i apostessin per (si zombis és demanar massa, en sóc conscient) alguna cosa més que pel de sempre.

Els morts vivents van tornar de l’oblit a finals del segle XX gràcies, sobretot, a Resident Evil i The House of the Dead, dos videojocs que no només van marcar més d’una generació, sinó que van inaugurar el survival horror, un gènere que plantejava aventures gràfiques combinades amb elements de suspens i acció, dins d’una …










Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *