MENU

17 octubre, 2012 Comentaris (3) Visualitzacions: 29 Cinema Jordi Camps










Cosmopolis pot ser una pel·lícula desconcertant. Sobretot, en primer lloc, per als molts seguidors de David Cronenberg, cineasta essencial que amb aquest nou film trenca la tendència estilística principalment dels seus darrers treballs, amb els protagonitzats per Viggo Mortensen (Una història de violència, Promeses de l’est i Un método peligroso), per retornar a la línia …

Sitges 2012. ‘Cosmopolis’: les rates al poder

Cosmopolis pot ser una pel·lícula desconcertant.

Sobretot, en primer lloc, per als molts seguidors de David Cronenberg, cineasta essencial que amb aquest nou film trenca la tendència estilística principalment dels seus darrers treballs, amb els protagonitzats per Viggo Mortensen (Una història de violència, Promeses de l’est i Un método peligroso), per retornar a la línia traçada pels seus treballs més agosarats com ara The nacked lunch, Existen(z) o Crash (adaptació d’obres literàries aparentment impossibles de traslladar a la pantalla gran).

En segon lloc, per a la legió de fans adolescents a la qual el seu univers idealista se focalitza en el protagonista d’aquest film, famós per la saga Crepuscle: l’anglès Robert Pattinson, considerat per algunes revistes de nivell com l’home més sexi del moment. Estem segurs que algun encara es deu estar recuperant de la commoció, sobretot si va arribar a l’escena en què li remenen la pròstata i la vena del cap està a punt d’esclatar-li…

També, evidentment, per als economistes i yuppies influents a petita i gran escala que hagin tingut la vergonya de veure’s reflectits en aquest retrat implacable de la societat actual marcat per la crisi econòmica.

Cosmopolis és, d’entrada, radical. Com el llibre en què es basa, la novel·la homònima de Don Delillo, escrita el 2003, anys abans que esclatés el col·lapse financer. A grans trets, el film narra la crònica d’una davallada múltiple: la d’un individu que pateix una crisi interior que va assumint a mesura que, paral·lelament, el món exterior també es desintegra. Concretament, es tracta d’un jove  tauró de les finances (magistralment interpretat per Pattinson) que, com una ànima en pena, navega per una ciutat on el mercat econòmic comença a desplomar-se.

És sobretot el seu plantejament cinematogràfic el que pot desconcertar l’espectador desprevingut. Cronenberg opta per oferir un retrat gens realista i, sí, molt metafòric d’aquest personatge que viu immers en una bombolla (simbolitzada per una luxosa i ultramoderna limusina) mentre intenta infructuosament avançar per una ciutat col·lapsada pel trànsit. Bona part del metratge, com si fos una verdadera obra teatral, succeeix a l’interior del vehicle, un autèntic úter cronenbergià on aquest antiheroi (en tots els sentits) hi fa vida: parla (no para), menja i folla. Fins i tot té temps de rebre diàriament un metge personal perquè li revisi la pròstata (en la que esdevé una escena memorable, per la situació kafkiana, entre original i patètica). A fora, tot succeeix com un llarg tràveling a càmera lenta, on les rates s’estan apoderant dels carrers i no sembla haver-hi cap flautista que les pugui aturar.

Formada per set pièces, les escenes se succeeixen una a una, donant entrada a un seguit de personatges (destaca la presència de Juliette Binoche i Paul Giamatti) que conversen amb el protagonista. Amb l’absència absoluta d’acció, el protagonisme rau únicament en el diàleg, que ho centra tot. I és aquí on un pot arribar a l’extenuació, davant d’un discurs tan hermèticament macroeconòmic. Aneu avisats!

Cosmopolis pot ser una pel·lícula desconcertant. Sobretot, en primer lloc, per als molts seguidors de David Cronenberg, cineasta essencial que amb aquest nou film trenca la tendència estilística principalment dels seus darrers treballs, amb els protagonitzats per Viggo Mortensen (Una història de violència, Promeses de l’est i Un método peligroso), per retornar a la línia …










3 comentaris to Sitges 2012. ‘Cosmopolis’: les rates al poder

  1. Víctor ha dit:

    La novel.la de Don Delillo es basa també en el diàleg. La idea principal és que tot és capitalisme, fins i tot l´anarquisme o les protestes antisistema. Destrucció contínua del ser humà, uns mercats que s´han de destruir i enfonsar-se per tornar a néixer. Els diners fan moure el temps, que s´han convertit en la gasolinia de l`ànima humana dirigida pe uns avenços tecnològics esclaus del capital.

    ¨all wealth has become wealth for its own sake, money is ticking to itself¨
    ¨speed, hysteria, computer power eliminates doubt¨
    ¨cyber capital creates the future¨

    D. Delillo.

  2. David Mann ha dit:

    M’has fet entrar ganes d’anar-la a veure! Em feia mandra per l’actor aquest de Crepusculo… confio en les teves savies paraules i li donaré una oportunitat.
    Veig que el tema prostata t’ha frepat una mica, no?

  3. […] González 1. La cueva de los sueños olvidados (Cave of forgoten dreams) (3 punts) 2. Cosmopolis (2 punts) 3. Take Shelter (1 punt) * Pitjor film: Holy […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *