MENU

25 octubre, 2012 Comentaris (5) Visualitzacions: 87 Sèries David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Hi havia certes incògnites de com arrencaria aquesta tercera temporada de TWD, després de la irregular segona temporada en què, no sense raó, es va guanyar el sobrenom de The talking dead, amb episodis eterns i soporífers en què no passava absolutament res d’interessant. Quan dic això no em refereixo a l’acció, a la sang …

‘The walking dead’, la sèrie promesa

Hi havia certes incògnites de com arrencaria aquesta tercera temporada de TWD, després de la irregular segona temporada en què, no sense raó, es va guanyar el sobrenom de The talking dead, amb episodis eterns i soporífers en què no passava absolutament res d’interessant. Quan dic això no em refereixo a l’acció, a la sang i al fetge, sinó més aviat al marro, a les converses i els diàlegs entre els personatges, guionitzats i filmats amb una absència de pols narratius, sense ritme, tot massa estirat, sense saber esprémer en absolut els conflictes personals entre els diversos protagonistes. Esperar a aquestes altures una adaptació més o menys respectuosa amb el còmic és com esperar que els mitjans de comunicació deixin de xupar-li la polla perquè sí a l’Albert Serra o que la Bibiana Ballbè guanyi el Nobel de Literatura. Agafeu una cadira. El que vull dir és que la sèrie ha pecat durant massa d’una irregularitat extrema, de no saber si volia ser carn o peix, i aquesta indecisió d’estil l’havia mig sentenciada. No ho dic per la sang i el fetge, que és clar que cada cop hi aposten més de ple, sinó pel que de veritat era incòmode en la història original (l’amor i el sexe entre persones amb grans diferències d’edat, nens que es converteixen en assassins a sang freda, i d’altres meravelles que conviden de veritat a la reflexió), i que sembla que s’han passat pel forro d’allò políticament correcte, seguint l’estil dels ja pesats Spielberg i Abrams. També és cert que el fenomen còmic ha condicionat la sèrie, li ha fotut una pressió excessiva en l’adaptació, però això tothom en la producció ho sabia, i no totes les sèries tenen la sort de ser estrenades simultàniament arreu del món amb milions de persones esperant-la amb candeletes. Malgrat tot, a mitja segona temporada, la cosa va anar fent un gir amb la inesperada aparició de Sophie, i sobretot la mitjanament creixent tensió entre el triangle Rick, Shane i Lori, moments que van anar polint alguns dels grans defectes d’estructura de la sèrie, fins a arribar a un clímax final, magnífic, ben narrat i filmat, in crescendo, del tot impensable.

La tercera temporada ha començat amb molta acció i aventura, sang i fetge a dojo, algunes tensions entre personatges, petitíssimes presentacions d’uns (Michone, la guerrera del sabre samurai), i certes evolucions d’altres (en Rick cada cop més autoritari i irascible, la Maggie endurint-se per moments, i en Carl amb un punt més de maduresa, mostrant fins i tot un cert despertar sexual). I dic més o menys perquè el savoir faire en la direcció és, juntament amb certs guions, una de les grans assignatures pendents de la sèrie que, val a dir-ho, en ocasions sembla estar facturada per becaris d’escola, i sobretot sense script (la segona temporada acaba ensenyant-nos que el grup té la presó al costat del campament, i aquesta tercera comença com si haguessin passat sis mesos, sense encara haver-la trobat, tothom amb cabells llargs, i la Lori amb una panxa de prenyada més falsa que un polític: no cola). Un exemple ben clar de la poca rellevància en la realització el tenim amb l’entrada a la presó de l’episodi 3×01, amb moments d’una impersonalitat exasperant, tot ben filmat però gris, sense moho, sense tensió, desaprofitant l’ocasió per fer d’aquesta incursió una mena de descens a l’infern. Malgrat tot, però, l’episodi 3×02 segueix la celebrada nova línia d’estil iniciada al final de la segona temporada, regalant-nos una altra vegada el que sempre hem esperat d’aquesta sèrie: supervivència, acció, zombis, violència, gore i tensió entre uns personatges assetjats per les dificultats. La trobada amb els presoners supervivents ens ofereix per fi l’eclosió del nou Rick Grimes, un fill de puta de dimensions ‘eastwoodianes’ (atenció a l’escena del matxet! Memorable!), i la convalescència d’en Hershell reobre debats ètics i moralistes sobre la mort i la vellesa amb la seva filla Maggie com a eix reflexiu. Tot plegat magnífic. Només un únic però: l’oblit d’Andrea i Michone, absents en tot l’episodi, em sembla un error greu en l’estructura narrativa de la història general, i una prova més de la dificultat dels guionistes en plantejar trames més complexes i paral·leles. Una autèntica llàstima.

Deixant de banda aquests detalls, i sent plenament conscient que el nivell qualitatiu del còmic serà molt difícil d’assolir, és evident que aquesta tercera temporada de TWD ha arrencat amb trempera: per trama i subtrames, aparició de nous i interessantíssims personatges, localitzacions i girs inesperats, ha de representar un dels moments més àlgids de la història, una mena de barreja entre Mad Max, The road, i fins i tot 1997: Escape from New York. Si es manté aquest ritme, i sobretot els guionistes no es passen de frenada amb la marihuana, com és força obvi que va passar durant l’escriptura de la segona temporada, les expectatives, tot i ser massa altes, s’acompliran mínimament, i evitarem parlar definitivament d’una versió zombificada de Mi vida sin mí, i altres fraus del cinema petulant.

Hi havia certes incògnites de com arrencaria aquesta tercera temporada de TWD, després de la irregular segona temporada en què, no sense raó, es va guanyar el sobrenom de The talking dead, amb episodis eterns i soporífers en què no passava absolutament res d’interessant. Quan dic això no em refereixo a l’acció, a la sang …










5 comentaris to ‘The walking dead’, la sèrie promesa

  1. Jep ha dit:

    Molt bé Callahan!!
    També penso que el fet de no barrejar les dues històries paral·leles en cada capítol farà perdre trempera. Sembla que el proper serà monogràfic del Governador (quines ganes de veure el paio!!) i que només ens ensenyin un escenari per capítol és un error.
    Esperem a veure com ho fan…

  2. Anna V.M. ha dit:

    Totalmnt d’acord amb tot el que diu, mestre Callahan, no ho podria expressar millor.

  3. Andrea ha dit:

    Ben cert! Per fi gaudi del que volíem i havia de ser. I sí, que torni l’Andrea i es presenti millor la Michone.

  4. Xavi ha dit:

    Tot molt ben trobat.

    Personalment crec que el que ha fet guanyar molts punts a la sèrie és que l’evolució dels personatges els porta al terreny gris de la mateixa realitat, lluny del “bueno buenísimo” i “malo malísimo” a què estem massa habituats (jo a la segona temporada els hagués matat a tots).

  5. Daniel Clusells i Perafita ha dit:

    Em pensava que ja havien acabat del tot. Però si fa falta que tornin per acabar amb el “Gandia shore” d’MTV doncs i per què no. Una manera com qualsevol altra de perdre miserablement el temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *