MENU

14 novembre, 2012 Comentaris (12) Visualitzacions: 256 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz










El problema de passar-te uns quants anys de la vida al costat d’una frígida, és que possiblement el sexe t’acabi superant, s’acabi convertint en una obsessió, fins al punt de fer-te imaginar escenes porno pel carrer amb la primera que et passa per davant. Podria ser l’inici d’una novel·la al més pur estil Bukowski, però …

‘Shame’, ‘Californication’ i ‘Hung’, quan follar ho és tot

El problema de passar-te uns quants anys de la vida al costat d’una frígida, és que possiblement el sexe t’acabi superant, s’acabi convertint en una obsessió, fins al punt de fer-te imaginar escenes porno pel carrer amb la primera que et passa per davant. Podria ser l’inici d’una novel·la al més pur estil Bukowski, però malauradament no ho és. Forma part d’una de les etapes més obscures de la meva vida. Per superar-la, he necessitat teràpia durant un parell d’anys ben bons. Però això són figues d’un altre paner, esclar. Tot i això, els motius que poden convertir-te en addicte al sexe poden ser diversos. N’exposo tres més.

A la sèrie Californication, el sexe es viu, tot i que potser d’una manera massa hiperbòlica, com una droga, com un alliberament. Tot té una explicació sexual, un motiu sexual, un motor sexual. Tot gira al voltant del sexe, i el sexe es veu com una drecera a les corbes serpentejants que ens plantegen qualsevol tipus de problema a la vida. Hank Moody (David Duchovny), escriptor de tendències autodestructives, anhela recuperar la seva dona, però aquesta el rebutja contínuament. Moody inicia així una extensa i en teoria innocent escalada desenfrenada de sexe, mentre intenta trobar solucions reals a aquesta utòpica estabilitat romàntica. Perquè Moody, no ho oblidem, per sobre de tot, estima la dona, però mentre no aconsegueixi recuperar la seva, estimarà totes les dones de Los Angeles que ho necessitin. És un Casanova modern. Addicte, sí, però al sexe o més aviat a l’amor?

Brandon Sullivan (Michael Fassbender), el follador impertèrrit de l’aclamada Shame, és el cas contrari. Viu enganxat al sexe, però no sabem per què. En paraules del bastard Jep Soler, «és un individu que només ha après a expressar les seves emocions a través del sexe» i segons el bastard Jordi Camps tot plegat «és un retrat expressionista d’un home buit, que només sobreviu a través de la seva addicció al sexe». Ambdós tenen raó, esclar, però tot això ja es veu durant els primers quinze minuts. No cal llegir-se l’obra completa de Sigmund Freud per arribar a aquest nivell de psicoanàlisi. Brandon és un home buit, gris, cert, però com tota la pel·lícula. Perseguir durant hora i mitja un yuppie de Nova York que l’únic que sap fer és posar cara de restret quan s’escorre després de cardar-se cada una de les meuques que es ventila, no aporta cap mena de teoria ni de debat ni de dilema moral sobre una suposada dependència malaltissa al sexe. El gran error d’aquesta mena de film-retrat és el format, en què segurament amb una visió més hiperrealista, més de (fals) documental, la història no hauria necessitat justificacions argumentals. Quan falla el guió l’únic que queda és la interpretació, o l’estètica preciosista del film. Que ho diguin a en Michael Bay. Per acabar-ho d’adobar, intentar plasmar aquesta addició sexual, aquesta buidor existencial, obviant una planificació mínima d’escenes decents de sexe ben filmades, és pretendre massa, o anar molt de guais, una de les etiquetes pròpies del cinema intel·lectualoide. Una llàstima, perquè molt en el fons, la idea era bona.

L’últim cas és el de Ray Drecker (Thomas Jane), el protagonista de la negríssima sèrie Hung, professor d’història a Detroit que, després d’una sèrie de fracassos sentimentals i professionals (sembla com si algú s’hagués basat en la meva persona per fer aquesta sèrie), decideix acudir a un curs d’autoajuda per redescobrir i potenciar les seves habilitats més innates, arribant a la conclusió que la fórmula per triomfar passa directament per la seva polla (sí, ara ja estic convençut que jo sóc el model): la prostitució masculina com a rerefons argumental i com a clau de l’èxit. I és que, quin home no ha desitjat tenir la clau de l’èxit entre les seves cames? És això prou motiu per acabar sent un addicte al sexe?

El problema de passar-te uns quants anys de la vida al costat d’una frígida, és que possiblement el sexe t’acabi superant, s’acabi convertint en una obsessió, fins al punt de fer-te imaginar escenes porno pel carrer amb la primera que et passa per davant. Podria ser l’inici d’una novel·la al més pur estil Bukowski, però …










12 comentaris to ‘Shame’, ‘Californication’ i ‘Hung’, quan follar ho és tot

  1. S. Kabukiman ha dit:

    ¨Hung¨. He de mirar ¨Hung¨. Gràcies per la recomanació. Gran article.

  2. David Mann ha dit:

    Molt bó!!
    M’han agradat molt les reflexions que fas sobre els tres exemples. Ara que, sincerament, la teva vida no importa tant com perquè l’expliquis. O és que escriure forma part de la teva teràpia?

    Continua així!

  3. S. Kabukiman ha dit:

    Discrepo amb en David. La vida del gran Callahan és tan o més important que les reflexions cinematogràfiques que exposa.

  4. Callahan ha dit:

    Gràcies, Mann… Tot el que faig ho faig com a part d’una teràpia dissenyada pel meu psico-anal-ista per contrarestar la meva creixent i malaltissa adicció a xuclar molt berrament els pits turgents de ‘lolitas’ verges. Malgrat tot, prenc nota i pel proper post que faci et dedicaré amb molt d’amor (tot i que no necessàriament des de Rússia), la meva referència biogràfica. Petonets molt bastards! :*

  5. David Mann ha dit:

    La teva imaginació no té límits: “lolitas verges” avui en dia? jajaja molt bona!
    M’encanta! Ens trobem en els teus somnis més humits.. Kiss

    • Callahan ha dit:

      Hi ha nivell, Mann, hi ha nivell… Crec que això és l’inici d’una gran… d’algo. De totes maneres, deixem de xupar-nos les polles en públic, que alguns bastards es posaran gelosos.

      • Jep ha dit:

        Jo també en vull!!

        Californication no m’acaba de fer el pes, la primera temporada em va sorpendre positivament, però la segona ja no la vaig acabar, no sé, se’m feia avorrit.

        Gràcies per citar-me, estic emocionat.

      • S. Kabukiman ha dit:

        Finalment ha sorgit l´amor verdader entre en David Mann i un gran i potent membre dels bastards…

  6. S. Kabukiman ha dit:

    Avorrit? Californication? Amb el sexe que hi ha a la segona temporada? Amics, que a la sisena sortirà Marilyn Manson. Dia 13 de l´1 del 2013. Fem els deures bastards?

    • Jordi ha dit:

      Jo també estic emocionat per sortir citat. Shame? Simplement: un dels millors films de l’any. Per gustos… Per això m’encanta ser un bastard més. Californication la vaig deixar a la 3… De més a menys. I sobre gelosia, En Mann tot per a tu Callahan, que sembla que tu sí que l’atraus, je, je

  7. Callahan ha dit:

    Certament, Californication baixa el nivell a la segona, però remunta a les següents, sinó no en parlaria. Californication és una sèrie memorable, un clar exponent del que molts entenem per ‘BASTARDIA’, i que es contraposa a films com Shame, la veritat sigui dita. De fet, són dos arguments força similars, però un exposat amb un guió ben treballat, com déu mana, i l’altra autoxupant-se el membre amb plànols visualment excel·lents que aporten ben poc. Un exemple de film ‘cahierista’. Californication és un exemple de diàlegs i frases enginyoses, i situacions lamentablement envejables. Us la recomano als que la vàreu abandonar a la segona. Paraula de Callahan! El tàndem Kapinos-Duchovny és insuperable!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *