MENU

15 novembre, 2012 Comentaris (1) Visualitzacions: 42 Sèries Jep Soler










A petició del bastard Vador, he mirat aquest estiu les tres temporades d’In treatment, la sèrie adaptada per Rodrigo García, especialista en pel·lícules emocionals i psicològiques com ara Nou vides, Passengers i Mares i filles, i director d’alguns capítols de Carnivale i A dos metros bajo tierra. In treatment no deixa de ser un remake …

Psiquiatres, psicòlegs i altres malalts mentals

A petició del bastard Vador, he mirat aquest estiu les tres temporades d’In treatment, la sèrie adaptada per Rodrigo García, especialista en pel·lícules emocionals i psicològiques com ara Nou vides, Passengers i Mares i filles, i director d’alguns capítols de Carnivale i A dos metros bajo tierra. In treatment no deixa de ser un remake de la sèrie iraniana Be tipul, de gran èxit al seu país, i transportat fil per randa, quasi paraula per paraula, a la versió nord-americana.

Paul Preston és un psiquiatre casat i amb tres fills que té una vida rutinària i ben estructurada. De dilluns a dijous veiem com atén un pacient cada dia, i els divendres és ell qui va a teràpia. Se’l veu segur d’ell mateix, fred, calculador, educat, centrat en la feina. Res més lluny de la realitat. La primera temporada d’In treatment és el preludi del caos en la vida de Paul (interpretat magistralment per Gabriel Byrne). Coneixem la seva família, les mancances emocionals i la facilitat amb què s’enamora de les pacients, excusant-se en la transferència eròtica. De fet sembla que Freud tenia raó perquè el sexe i les experiències infantils són l’eix central del seu plantejament terapèutic.

El trencament familiar i emocional el porta a canviar de domicili i establir-se a Nova York. Allà torna a comença un cicle de noves teràpies, aquesta vegada centrades més a conèixer el passat del doctor Preston i veure com afronta la nova realitat, sobretot quan veu reflectits en els pacients els propis problemes. Els dubtes sobre la feina de psiquiatre, si actua correctament i quins són els límits de la teràpia, afecten l’esperit de Paul i el transformen en un personatge trist i hipocondríac. Aquesta segona temporada ens deixa una magnífica interpretació d’Alison Pill (The newsroom), que fa el paper d’una noia diagnosticada de càncer, així com la presència sempre agraïda de Hope Davis.

La tercera i darrera temporada d’In treatment, amb l’aparició de l’oblidada Debra Winger, ens explica el periple emocional del doctor Preston en la recerca de la veritat. Aquella veritat que ens plantegem tots plegats moltes vegades: estem fent el correcte? Després de cada sessió de teràpia els dubtes s’apoderen del doctor i ell intenta canalitzar els sentiments en alguna direcció productiva, però no se’n surt. Es torna a enamorar, no sap quin és el seu camí, les frustracions el martiritzen i les solucions no arriben.

Des d’un punt de vista professional, In treatment és una bona descripció de què és una teràpia, amb els seus beneficis i els canvis provocats després de cada sessió. La interacció amb altres persones ens ajuda a pensar, a evolucionar cap a una direcció misteriosa, sense saber certament si estem obrant correctament. En una habitació amb un terapeuta aquests pensaments es multipliquen, ja que el professional intenta posar sobre la taula tots els temes, i obliga el pacient a qüestionar-se moltes coses.

The Soprano, The newsroom i la majoria de pel·lícules de Woody Allen tenen en comú la presència d’un psicoterapeuta. Situar aquest personatge en l’acció permet descobrir els secrets més amagats dels protagonistes. En molts casos el terapeuta pregunta detalls que tots els espectadors volen saber, es converteix en el seu millor aliat. A In treatment tota la sèrie passa dins d’un despatx, per tant la visió de la realitat és subjectiva, només sabem a partir del que expliquen els seus protagonistes. Ens permet convertir-nos en voyeurs professionals de la psicologia.

Un detall per acabar: molt sovint parlem de l’avantatge de veure les sèries en versió original, si teniu l’oportunitat de recuperar In treatment descarteu-ne la versió doblada en castellà. En aquesta el doctor Preston té una veu greu i sempre sembla que estigui enfadat, de manera que crea un personatge irat i amb mala llet constantment. En canvi, la veu de Gabriel Byrne és pausada, suau, fluixa, que dóna com a resultat un personatge trist, melancòlic i cansat.

A petició del bastard Vador, he mirat aquest estiu les tres temporades d’In treatment, la sèrie adaptada per Rodrigo García, especialista en pel·lícules emocionals i psicològiques com ara Nou vides, Passengers i Mares i filles, i director d’alguns capítols de Carnivale i A dos metros bajo tierra. In treatment no deixa de ser un remake …










Un comentari a Psiquiatres, psicòlegs i altres malalts mentals

  1. Taxidermica ha dit:

    Pinta bé In Treatment! M’ha semblat perfecte que recuperessis The Sopranos i els hi féssis un lloc, ja que la relació pacient – terapeuta és alhora hilarant i destructiva. Fins que no he vist aquesta imatge no he recordat el que els trobo a faltar. Snif.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *