MENU

14 desembre, 2012 Comentaris (6) Visualitzacions: 95 Sèries Jordi Camps










Hi ha hagut temptatives, però des que Lost (Perdidos) ens va deixar orfes cap altra sèrie televisiva ha generat tant debat a l’acabament dels capítols i a la fi de les temporades. Salvant les distàncies, la producció que més s’hi acosta, amb certa vocació de fenomen social i mediàtic, és, sens dubte, The walking dead. …

Dispareu-los al cap!

Hi ha hagut temptatives, però des que Lost (Perdidos) ens va deixar orfes cap altra sèrie televisiva ha generat tant debat a l’acabament dels capítols i a la fi de les temporades. Salvant les distàncies, la producció que més s’hi acosta, amb certa vocació de fenomen social i mediàtic, és, sens dubte, The walking dead. Des de l’inici, capítol a capítol, la sèrie ha generat certa controvèrsia que, en alguns moments, s’ha convertit més en una batalla campal entre els teleespectadors i els fans del còmic original en què es basa. L’altre dia, sense anar gaire lluny, la radicalització del debat va comportar la primera víctima, quan  un paio li va fotre un tret a la parella per haver-li discutit aspectes concrets de la sèrie, com ara el fet de negar l’existència real dels zombis… On s’és vist, si tothom té clar que existeixen!

Per a un millor karma global, la polèmica s’ha anat esvaint amb l’emissió d’aquesta tercera temporada (en realitat, molts ja van començar a abaixar el to amb el tram final de l’anterior), i, sobretot, per a una major tranquil·litat per als que, com un servidor, són partidaris de les lliures adaptacions i tenen clar que el mitjà televisiu funciona amb uns altres mecanismes narratius per mantenir la tensió i el públic enganxat com ho fan. Només cal guiar-nos per les xifres d’espectadors per comprendre’n l’èxit. I, per què no, pels comentaris i discussions dels entorns més propers, com els de la mateixa comunitat bastarda. És així com en aquests moments, en plena parada a l’equador de la tercera temporada, estarem d’acord que el llistó qualitatiu s’ha refermat, a un nivell superior fins i tot del que ja ens van oferir els realitzadors en la segona temporada: primer, amb el descobriment del parador de la malaurada Sophie a la granja de Hershell i, posteriorment, amb el duel Rick versus Shane. En aquest graó superior, la sèrie, concebuda com a pur entreteniment, ens aporta un plus.

En primer lloc, perquè TWD s’ha sabut moure en el gastat gènere zombi, desenvolupant els personatges i llocs comuns. En segon lloc, perquè ha sabut anar més enllà d’aquests i marcar un capítol a part en la història de la ficció televisiva. Com poques vegades s’ha vist a la petita pantalla, TWD porta els espectadors al límit: per una banda, de la violència explícita i, per l’altra, de la moralitat. Brutals en els dos sentits.

Però s’ha de dir que és en l’àmbit de la qüestió moral que la sèrie guanya enters i s’ha ficat el públic a la butxaca. Esclafar caps a tort i a dret, en el fons, és més fàcil. Més pertorbador és col·locar l’espectador en la situació en què s’han trobat certs personatges al llarg d’aquesta història de supervivència. En aquest aspecte us recordem quins han estat els tres moments àlgids:

1- L’aparició i mort de Sophie. Commocionats a cop d’efecte en la fase més talking dead de la sèrie. Va marcar un abans i un després. Ja mai més res podia ser com abans.

2- La mort d’una altra nena, la filla del Governador, també convertida en morta vivent i tancada amb pany i forrellat, en aquest cas pel seu pare, incapaç d’assumir la pèrdua. Mai la mort d’un zombi ens havia emocionat tant. Pobre fill de p… del Governador!

3- La mort de Lori a mans del seu fill Carl (personatge que ha passat de ser odiós a ser un dels més interessants del grup) després de parir la seva germaneta, en una de les escenes més bèsties que un recordi. I, el que és millor, ben rodada fent ús del fora de camp i sense ser gens explícita (i, en canvi, resulta d’allò més punyent). Un acte d’amor filial fins a les últimes conseqüències. Per rematar-ho, l’escena del capítol posterior amb un zombi panxut atipat per haver devorat les restes de la mare, és d’un humor negríssim.

Ara estem en un punt mort de la sèrie, que no tornarà fins al febrer. Què passarà a partir d’ara a Villa Otros de can Ben… vull dir al Governador bord i als seus acòlits? Estem expectants que l’acció continuï, que els nous personatges mantinguin l’interès i que els antics ens puguin sorprendre encara una mica més, si és possible, en aquesta celebrada evolució de la sèrie.

Hi ha hagut temptatives, però des que Lost (Perdidos) ens va deixar orfes cap altra sèrie televisiva ha generat tant debat a l’acabament dels capítols i a la fi de les temporades. Salvant les distàncies, la producció que més s’hi acosta, amb certa vocació de fenomen social i mediàtic, és, sens dubte, The walking dead. …










6 comentaris to Dispareu-los al cap!

  1. Black Mamba ha dit:

    El relleu genercional s’ha posat les piles!
    Villa Otros de can Ben, bona aquesta! Jajajajaja.
    Ho han fet tot tan bé, que fins i tot ens han deixat penjats en un dels momeents més crucials.Es per això que no em sap greu tenir que esperar per veure com acaba tot plegat. Tinc la certesa que que no defallirà, aquesta 3a temporada.

  2. Kabukiman Monga ha dit:

    Estic amb tu. Aquesta temporada és molt bona.

  3. Nadia ha dit:

    Totalment d’acord Jordi, no només és violència zombie, també és violència moral. Les circumstàncies de la mort de la Lori van ser brutals, jo no havia vist en una pantalla res tan heavy o que em fes patir tant des de l’escena de la banyera d’Scarface o el final de La Niebla.

  4. Ramón Porta Claverol ha dit:

    The Walking Death cheap gore,buuffff

  5. Paul Kersey ha dit:

    Excel·lent article, Camps! Estic d’acord en tot, excepte en el ús del fora de camp en la mort de la Lori… Una mort gens explotada, i sense gaire sentit com ha estat plantejada, fent pensar a més d’un que es tractava d’una broma… La mort de la Lori està molt bé per les circumstàncies en què es passa, com molt bé apunta la Nàdia, però tampoc és per tirar cohets, els actors estan freds i l’escena és massa forçada i increïble dins la seqüència en la que s’hi encabeix, i sobretot mooolt rebaixada respecte a la seva mort en l’original (el fora de camp per ‘executar’ a personatges protagonistes, és una cosa que no acabo d’entendre), molt menys impactant, una de les poques coses que s’haurien d’haver respectat. Malgrat tot comparteixo el fet que la sèrie no ha de ser un mirall del còmic, sinó un germà bastard que tiri pel millor camí per explotar les millors possibilitats del format televisiu, sens dubte. Aquest és el secret de la gran tercera temporada, que va començar de fet amb el final de la segona. La meva aversió a part de les anteriors temporades no venen per la fidelitat o no al còmic. El fiasco de la de les dos primeres temporades venen precisament per no tenir clar per on tirar, com fer-ho. Molt més aconseguida la mort de la filla del governador, amb una intensitat emocional, tant per part seva com de la Michone, que certament esgarrifen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *