MENU

21 desembre, 2012 Comentaris (5) Visualitzacions: 93 Sense categoria Lluís Simon










Vaig trigar una dècima de segon a convèncer la meva filla (10 anys) de fer-nos un lloc a la sala 3 de l’Ocine Girona (3D High Frame Rate) per acompanyar Bilbo en la seva inoblidable aventura cap a la Muntanya Solitària, un indret que sempre he tingut (excessivament) mitificat des que vaig llegir El hòbbit …

'El hòbbit', una experiència dual

Vaig trigar una dècima de segon a convèncer la meva filla (10 anys) de fer-nos un lloc a la sala 3 de l’Ocine Girona (3D High Frame Rate) per acompanyar Bilbo en la seva inoblidable aventura cap a la Muntanya Solitària, un indret que sempre he tingut (excessivament) mitificat des que vaig llegir El hòbbit per primera vegada. L’aposta era d’allò més arriscada perquè, si no li hagués agradat, què hauria pogut fer? Desheretar-la? Portar-la a un col·legi de monges? Castigar-la a veure la trilogia (versió llarga) durant un mes seguit? Com a bon pare irresponsable, la meva imatge d’ella depenia més aquest desembre de la seva reacció davant d’Erebor o Rivendell que no pas de les notes del primer trimestre. Buf.

Tranquils, que la cosa va anar bé. El seu entusiasme gairebé va superar el meu. Personalment sabia allò a què m’enfrontava perquè coneixia la història sobradament i havia quedat extasiat amb la Companyia de l’Anell ara fa deu anys. En aquesta ocasió, doncs, el plaer va ser doble. Per què? Perquè cada dubte que expressava la seva mirada innocent (per exemple, la diferència entre un nan i un hòbbit, o entre un orc i un goblin) jo el podia resoldre amb gran satisfacció i orgull tot i les mirades incisives dels espectadors del costat per la meva xerrameca sobre la configuració geogràfica de la Terra Mitjana. Des del principi, amb l’imponent pròleg i la magnífica aparició dels 13 nans a la casa de Bilbo –per cert, Gàndalf topa amb la mateixa làmpada que en la primera part de l’altra trilogia, un detall subtil que em va fer gràcia–, la nostra connexió va ser absoluta. El relat avançava, tot i algunes opinions contràries, de forma àgil i seguint fil per randa el llibre. Alguns diàlegs, de fet, són calcats.

I vet aquí que arribà l’escena culminant: Bilbo versus Gòl·lum. Mentre la contemplava vaig rememorar el terror que m’havia provocat aquest fragment amb 11 anys quan llegia la novel·la de nit amagat al llit. Només una escena del llibre L’Illa del Tresor (Robert Louis Stevenson), la del jove Jim amagat a la taberna  mentre hi arribava Long John Silver amb la seva temible cama de fusta, m’havia afectat de la mateixa manera. Gòl·lum, físicament, és molt poca cosa, però en sentir els esglais de la meva filla vaig entendre que la seva capacitat de provocar horror es manté intacta. Sense saber res de Tolkien o d’El Senyor dels Anells va comprendre que allò era el moll de l’os de la història, sobretot aquell misteriós anell que Bilbo es posa a la butxaca.

I la sorpresa final va ser la millor de totes. Després de la visualment insuperable imatge del rescat final, un petit ocell ens portà fins a Erebor on l’amic Smaug obrí l’ull abans del fons en negre. Llavors ella es girà amb cara de pocs amics. “Ja està?”, “i com rescaten la ciutat?”, “i com maten el drac?”, “i com hi arriben?” “Hem d’esperar l’any vinent”, vaig respondre sense acabar-la de convèncer. Bé, digueu-me trampós, però no l’havia avisat del petit detall que allò només era el començament d’una trilogia. Així, en arribar a casa i tot i ser una hora intempestiva, vaig veure que cercava amb impaciència alguna cosa a la prestatgeria dels llibres. I la va trobar: El hòbbit, edició il·lustrada per David Wenzel. “Ara sabré com acaba.”

Així, doncs, es converteix un innocent infant en un freaky de la Terra Mitjana.

Vaig trigar una dècima de segon a convèncer la meva filla (10 anys) de fer-nos un lloc a la sala 3 de l’Ocine Girona (3D High Frame Rate) per acompanyar Bilbo en la seva inoblidable aventura cap a la Muntanya Solitària, un indret que sempre he tingut (excessivament) mitificat des que vaig llegir El hòbbit …










5 comentaris to 'El hòbbit', una experiència dual

  1. Capità Drake ha dit:

    El teu relat supera i tot el que ens regala el senyor Jackson

  2. Taxidermica ha dit:

    Perfecte! I tot i que sembli que no, petites cses com que als teus els hi hagradi o no una pel·lícula pot reconfortar més que les notes, o vairants similars.

    M’ha encantat el post… o hauria de dir relat? Felicitats, bastard

  3. Alt+126 ha dit:

    El xoc amb la làmpada… A en Gandalf no li va semblar gaire subtil, diria jo…

    La “crítica”? Meravellosa, gracies per fer-nos partícips de com una innocent criatura acaba essent arrossegada voluntàriament cap a la terra mitja. Quina il·lusió que ha de fer això com a pare… sniff (ara m’he emocionat i em cau la llagrimeta)

    • Lluís Simon ha dit:

      Li vaig explicar tot això al bastard Jordi Camps (que encara no s’atreveix a portar la seva pubilla al a veure com decapiten trolls) a la màquina de cafè pudent que tenim a la feina i vaig pensar en veu alta: “saps què? Ho escriuré” I em va donar permís, que per això és un bastard amb més rang 🙂

  4. Escut de Roure ha dit:

    Un article ben entretingut.
    Jo tinc el meu primer fill en camí…. tinc ja ganes de que creixi per poder-lo “tolkienitzar”…jejeje