MENU

31 desembre, 2012 Comentaris (14) Visualitzacions: 356 Cinema Jep Soler










Abans de començar us amenaço que aquesta secció es repetirà cada any mentre els Bastards aguantem. Avui s’acaba aquest 2012 i durant l’any s’han anat repassant els aniversaris més importants: els 50 anys de James Bond, els 30 de Blade runner (tots dos en aquest mateix bloc), els 40 d’El padrí, els 25 de la …

Les pel·lícules bastardes que celebren 25 anys

Abans de començar us amenaço que aquesta secció es repetirà cada any mentre els Bastards aguantem. Avui s’acaba aquest 2012 i durant l’any s’han anat repassant els aniversaris més importants: els 50 anys de James Bond, els 30 de Blade runner (tots dos en aquest mateix bloc), els 40 d’El padrí, els 25 de la mort de John Huston (a la FilmoTeca de Girona) i molts més que no vénen al cas.

Només falta fer un homenatge als films Bastards que celebren aniversari. Per això sóc aquí. He decidit celebrar els 25 anys (perquè sí) de pel·lícules bastardes per excel·lència, només en repassaré cinc:

Bad taste (Mal gusto), Peter Jackson: Debut cinematogràfic del director d’El hobbit que no li augurava un futur tan esplèndid (econòmicament parlant) com el que ha tingut. El jove director neozelandès apuntava bones maneres, sobretot amb la gran capacitat de combinar comèdia i gore. Moments de grat record com la mitja decapitació dels “caminants” o la batalla final, totalment hilarant, entre els extraterrestres menjacervells i els humans curts de gambals. Un divertiment del tot recuperable per observar com el pressupost i la imaginació no van lligats, tot al contrari.

Nekromantik, Jörg Buttgeriet: El títol ja ho diu tot, relacions amoroses i sexuals amb morts. Un treballador d’una funerària té la sort, per ell, de tenir la mà d’obra sexual molt a prop i ho aprofita. Pel·lícula filmada en blanc i negre (per no ferir els espectadors) i amb distorsió de les imatges en els moments més macabres, tot i això, en el seu moment va ser el referent europeu al gore més seriós que fugia de les propostes més humorístiques de la Troma o del mateix Jackson. Anys més tard se’n faria una segona part amb la Monika M. com a actriu principal, que va arriba a nivells de popularitat inimaginables tractant-se d’aquest gènere minoritari. Repetiria amb Buttgeriet en una segona pel·lícula Schram, la darrera de la seva curta carrera cinematogràfica.

Predator (Depredador), John Mctiernan: Director clau en les pel·lícules d’acció de finals del vuitanta i durant la dècada dels noranta (són seves La jungla de cristal i L’últim gran heroi), construeix a Predator dos universos que acaben convergint i explotant, la part bèl·lica i els depredadors de l’espai. Existeixen molts paral·lelismes amb Aliens, de Cameron, sobretot per l’estètica bèl·lica i per la lluita entre humans i éssers d’un altre planeta. El millor de Predator, deixant a banda el factor sorpresa quan apareix l’element fantàstic, és el seu ritme frenètic i angoixant, acompanyat d’una excel·lent banda sonora d’Alan Silvestri. La millor pel·lícula i interpretació d’Arnold Schwarzenegger.

Hellraiser, Clive Barker: Adaptació de la seva novel·la amb la qual Barker va debutar com a director. L’univers Hellraiser era tan espès, complicat i enrevessat que només la seva ment era capaç de transmetre-ho a través de les imatges. El film va fascinar els espectadors, sobretot pel clima creat, humit i angoixant, i pel ritme, a estones parsimoniós i, de sobte, intens. Barker explora la ment humana a partir de la relació amor-odi dels seus personatges, amb alguns moments sadomasoquistes impactants. Pinhead, una de les criatures de l’infern que es tornaran a despertar per torturar els humans, amb el cap quadriculat i ple de claus, viu a l’imaginari col·lectiu de tota una generació.

Angel heart (El cor de l’àngel), Alan Parker: Típica història de detectius privats, amb poca feina, alcohol, dones i suborns, amb el budú present en tot moment, una companyia poc agradable. La trama t’atrapa de la mateixa manera que l’investigador (Mike Rourke) es va complicant dins d’una xarxa construïda pel dimoni per excel·lència, Robert de Niro. En el moment de la seva estrena, Alan Parker era considerat un dels pitjors directors de la història, i encara hi ha molta gent que l’hi considera. No és el meu cas, per mi Parker amb films com ara aquest o Crema Mississippi o The wall o L’Exprés de Mitjanit ja mereix un respecte, sobretot bastard.

Evidentment molts films bastards han celebrat el seu 25è aniversari, com ara: Els creients, El padrastre, Perseguit, Robocop, Joves ocults, El príncep de les tenebres, Los viajeros de la noche i molts més. A tots ells, felicitats i gràcies!

Abans de començar us amenaço que aquesta secció es repetirà cada any mentre els Bastards aguantem. Avui s’acaba aquest 2012 i durant l’any s’han anat repassant els aniversaris més importants: els 50 anys de James Bond, els 30 de Blade runner (tots dos en aquest mateix bloc), els 40 d’El padrí, els 25 de la …










14 comentaris to Les pel·lícules bastardes que celebren 25 anys

  1. Albert València ha dit:

    Secció encertadíssima! Enhorabona i bona entrada d’any a tots els bastards i bastardes.

  2. Jo ha dit:

    Necromantik en b/n? Debia veure jo la 2a part…

    Trobo a faltar la reivindicacio de Robocop. M’encanta que destaquis Predator, obra imprescindible, i El cor de l’angel, que en el seu dia em va frepar. Alan Parker també destaca per The commitments, segurament la seva obra més personal.

    M’agradlaria que els Bastards diguessin la seva amb altres articles.

  3. David Mann ha dit:

    Quina manera tant potent d’acabar l’any.
    Ara bé, aquest en Jep Soler està una mica malalt: necrofilia, menja cervells, budú. No vull saber la infància que debies passar.

    Bon any nou.

  4. Jep ha dit:

    Jo, tens raó, Necromantik era en color, la meva memòria m’ha traït… l’edat no perdona…
    David, no t’explicaré la meva infantesa.. no crec que interessi a ningú

    Els que comenteu també podrieu afegir pelis bastardes preferides, no?

  5. David ha dit:

    Hi havia un director català anomenat Cerdà que va fer un curt amb escenes de sexe necrofílic.
    D’en Jackson recordo Braindead, que aquí crec que van traduir com “Tu mamà se ha comido a mi perro” (Déu n’hi dó). Recordeu “Reanimator”? I “Tu asesina que nosotras limpiamos la sangre” o quelcom similar?
    Però cap com “Henry, portrait of a serial killer”, molt bona i que va iniciar tot el cinema de serial killers que tantes pel·lícules ha donat.
    El bloc és interessant de seguir i llegir. Gràcies i bon any a tothom.

  6. Albert València ha dit:

    Eps! ami com a peli bastarda m’hi falta TERRORÍFICAMENTE MUERTOS i de cinema vèlic, que tant explotava el tema del Vietnam hi posaria FULL METAL JACKET, amb una primera part que segur que tots recordem i com no GOOD MORNING, VIETNAM. Bon any!

  7. josep ha dit:

    Donar suport a Alan Parker. Per mi, la millor pel·lícula és Angel Heart, i, sens dubte, té una banda sonora amb música jazz que és una passada.
    Josep

    • Darth Bastard ha dit:

      Si, Alan Parker és bo, també destacaria Birdy…la vaig veure online una matinada d’insomni i em va deixar força satisfet. Si algún director té l’honor de ser el pitjor de la història del cinema, tant pel que fa a qualitat com a extensa producció, aquest es diu…Uwe boll. El que digués que Ala Parker era un dels pitjors directors de la història fumava més marihuana que jo.

  8. Senyor Agulla ha dit:

    A Return to Salem´s Lot, House II, Howling III, Creepozoids, Creepshow 2, Howling III, Slumber Party Massacre II, Silent Night, Holy Night II, Evil Dead II, A nightmare on Elm Street 3, Violent Shit.

    Gran anyada 1987.

  9. I. ha dit:

    I tant, grandíssima anyada (només cal repassar http://www.imdb.com/search/title?year=1987,1987&title_type=feature&sort=moviemeter,asc)!!!

    Per cert, del 1987 també és DIRTY DANCING… 😛

    I ja posats a explicar interioritats, sobre ROBOCOP, en ple dinar nadalenc, va i la meva sogra es despenja dient que li agrada: “però només la primera, que és la bona, eh?”. Encara sóc pasta de boniato.

    Bon Any Ou!

  10. Albert València ha dit:

    Mirant “los juegos del hambre” m’ha fet pensar “running man” també del 87, i no serà un film extraordinari, però si un gran bastard que tots els de la nostra generació segur que vam disfruta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *