MENU

14 gener, 2013 Comentaris (9) Visualitzacions: 2351 Cinema Jordi Dorca













L’11 de setembre de 2001 les torres bessones de Nova York van ser destruïdes per l’impacte de dos avions. En aquell moment molts de nosaltres desconeixíem qui havia dissenyat aquell atac, a partir d’aquell moment van anar apareixent imatges d’un home barbut que amb un kalashnikov a les mans declarava la guerra a Occident, era …

La nit en què van matar Bin Laden

L’11 de setembre de 2001 les torres bessones de Nova York van ser destruïdes per l’impacte de dos avions. En aquell moment molts de nosaltres desconeixíem qui havia dissenyat aquell atac, a partir d’aquell moment van anar apareixent imatges d’un home barbut que amb un kalashnikov a les mans declarava la guerra a Occident, era Ossama Bin Laden el líder d’una xarxa terrorista islamista que a partir de llavors escoltaríem nombrar-la en moltíssimes ocasions, Al Qaeda. A partir d’aquí tots coneixem la historia de l’ocupació d’Afganistan i de la guerra d’Iraq, aquesta última escudada en unes armes de destrucció massives que no van aparèixer mai. La convulsió va ser gran i el cinema la va retratar en diverses ocasions (United 93 (2006), de Paul Greengras o World Trade Center (2006) d’Oliver Stone en són alguns exemples de com es va retratar la commoció). A més de l’impacte dels atemptats, també s’han portat al cinema les guerres pròpiament dites des de Green Zone, Lions for Lambs (Leones por Corderos) o el magistral relat de la guerra d’Iraq Generation Kill de David Simon; ara potser faltava una part que darrerament també hem pogut veure en sèries com l’exitosa Homeland i ara en aquesta Zero Dark Thirty (La noche más oscura) de Kathryn Bigelow, l’espionatge.

Homeland i la pel·lícula de Bigelow coincideixen en el fet que totes dues les protagonitzen abnegades agents de la CIA (Maya i Carrie) obsessionades en capturar a un cap terrorista, a Homeland el fictici Abu Nazir i a Zero Dark Thirty el mateix Osama Bin Laden. A partir d’aquí les diferències són evidents i Bigelow elabora el seu relat com si es tractés d’una mena de reportatge periodístic que s’inicia en l’atac a les torres, i va resseguint diferents moments de la lluita contra Al Qaeda, la guerra d’Iraq, atemptat a l’hotel d’Aràbia Saudita, el del complex hoteler de Pakistan, els atemptats als busos de Londres, l’arribada al poder d’Obama i el canvi d’estratègia en la lluita i finalment el descobriment i captura de Bin Laden.

La pel·lícula no estalvia crítiques, sobretot en un inici que és una denuncia en tota regla d’uns mètodes d’interrogatori salvatges perpetrats durant el mandat de Bush en presons desconegudes del Pakistan, l’Afganistan i fins i tot Polònia. A partir d’aquí es van veient els problemes que l’Agència va tenir amb el nou enemic i a través de Maya anem sentint a dir que els antics mètodes de la guerra freda ja no serveixen: veiem encerts, errors, canvis en els mètodes, fins que finalment l’obsessió de Maya acaba amb la detecció del lloc on Bin Laden i un dels seus “missatgers” estan confinats i possibilita l’atac que acabarà amb ells.

La pel·lícula es veu des del punt de vista de la CIA, una evidència, ja que crec que el guionista Mark Boal no va poder parlar amb gaires jihadistes, i és evidentment un relat ficcionat a través de casos molt reals de com s’ha desenvolupat la guerra contra el terrorisme islamista als Estats Units, potser sí que és com diuen molts un film propagandístic, el revers de la famosa foto d’Obama i Clinton supervisant l’atac, però és també un relat elaborat d’allò que no sabem del cert, ja que tot resta en secret d’Estat, però que intuïm que en molts punts podria haver estat així i si no ens enganyen a la perfecció.

Bigelow treballa perfectament la trama, el relat i com ja ens va ensenyar a The Hurt Locker (En terra hostil) sempre posa la càmera en llocs apropiats pel bon desenvolupament de la historia com demostren les magistrals càmeres subjectives de l’escena de la captura. Aquest bon fer i les excel·lents interpretacions Jessica Chastain, Joel Edgerton i dels secundaris Kyle Chandler, Édgar Ramírez (aquí a l’altra banda d’on estava a Carlos d’Oliver Assayas) i el majestuós Gandolfini com a cap de la CIA, fan que aquesta sigui una aposta segura pels Oscar i una aposta segura per anar a veure aquest dies a les sales.

Un retrat del dia que va alegrar a molts americans, el dia de la venjança que tant bé ens va ensenyar des del punt de vista informatiu Aaron Sorkin a The Newsroom. En paraules de Will McAvoy “Senyors, senyores estic en disposició d’anunciar-los que les nostres tropes han eliminat avui Ossama Bin Laden”, eliminat en la nit més fosca.

L’11 de setembre de 2001 les torres bessones de Nova York van ser destruïdes per l’impacte de dos avions. En aquell moment molts de nosaltres desconeixíem qui havia dissenyat aquell atac, a partir d’aquell moment van anar apareixent imatges d’un home barbut que amb un kalashnikov a les mans declarava la guerra a Occident, era …













9 comentaris to La nit en què van matar Bin Laden

  1. Esteve Spielberg ha dit:

    Bona comparació amb Homeland. El film em va sorprendre gratament. Ideologia a banda, reflecteix molt bé el que podria haver passat d’una manera més creible que la serie esmentada. Cinematograficament es impecable. Ritme i muntatge 10.

  2. Dimas ha dit:

    Jo la vaig trobar una enganyifa. Amb una pel·lícula de ficció em limitaria a comentar els aspectes tècnics però no és el cas. Aquí ens volen fer creure que la veritat absoluta és la que ells expliquen i no em penso deixar enganyar tant fàcilment.

    Que fan crítiques dieu? La sensació final és que aquí tothom va fer el que calia: surten ben parats el govern, els militars, la ideologia de matar com a venjança, …

    Sobre les tortures jo crec que la idea és clara: al no poder fer interrogatoris amb tortures no es pot avançar en la investigació.

    I només em faltava veure com al final abans de pelar en OBL dos militars comenten que “o, quin greu, hem matat una dona…”.

    Aquesta pel·lícula és un insult a la intel·ligència.

    • Holden Caulfield ha dit:

      Jo crec que a la pel·lícula ningú surt ben parat. L’estretègia Bush per massa dura, Obama per massa tou, la CIA per massa lenta, no sap adaptar els mètodes i no pot aturar els atemptats (Londres, Paquistan…). La sensació és que ningú surt ben parat. A part d’això com a pel·lícula em sembla descomunal.

      • Esteve Spielberg ha dit:

        Estic amb tu, es ben bé que cadscú ho interpreta a la seva manera. No és un film plamfetari, es limita a mostrar i si un es prou sensible sabrà discernir si la tortura es defensable o no. Si Alquaida rodés una peli quina visió donaria?

  3. Blesaster ha dit:

    Recomano que la compareu amb la peli sobre la mateixa operació que ha fet el National Geographic amb bastant menys pressupost que la Bigelow (que de fet es nota una mica amb els helicòpters CGI que es veuen algun cop), però que dins la mateixa línia explica molt dignament el mateix tema, tot i que inbuida també d’un patriotisme exagerat, però com a peli d’acciò està guai.

    http://channel.nationalgeographic.com/channel/seal-team-six-the-raid-on-osama-bin-laden/

  4. Sergi Puig ha dit:

    ELS ESPÒILERS SÓN (EN PARÈNTESI)

    Tal com jo ho veig, comença massa tard (i es fa massa llarga), se li veuen massa els trucs (l’escena de l’atemptat al restaurant -oh, sí, ara compartirem la venjança del personatge perquè han matat la seva amiga quen parlaven DE TIOS-; el tiroteig quan surt de casa amb el cotxe -estalvia’t els clichés narratius i que la disparin ja, que tota la sala ho sabia-…), resulta massa feminista (ei, que una dona creua l’enquadre! Enfoquem-la!) i inconscientment pamfletaire.

    Menció apart el gran retrat del torturador interpretat per Jason Clarke i el treball interpretatiu de Jessica Chastain.

    Té algun punt fort, però en general la trobo insultant (dues hores d’avorriment, mitja hora d’acció, acabem amb una dona plorant i, ala, caps als òscar!).

  5. Kabukiman Monga ha dit:

    Ja veurem, ja veruem… Només dir que la Bigelow, tot i els seus 61 anys, segueix estan molt bona.

  6. Nadia ha dit:

    Com s’ha dit en un dels comentaris, dues hores d’avorriment… només val la pena el torturador.

    És previsible i tediosa i la Chastain tampoc és que ho faci de mevarella, a més aniria bé que li donessin alguna cosa de menjar pobreta, que la torturada sembla ella…

    I sobre la idiologia, tothom la pot interpretar com vulgui, vale, però deixa força clar que sense les tortures no s’hauria pogut seguir la pista de Bin Laden i que els bons són els que se’l carreguen(perquè no el detenien, si no per jutjar-lo, al menys per treure-li més informació?) i a tots els que es posen per davant.

    És cert que la CIA queda fatal pel politiqueo i els de les operacions especials tampoc no semblen massa trempats (de veritat van estavellar un dels helicòpters?)

    En el fons és com si la Bigelow hagués volgut fer més aviat un reportatge, però noi, jo quan vaig al cine vull veure una peli, no un documental. Com a peli basada en fets reals, Argo li dóna trenta mil voltes.

  7. […] i d’efectes digitals al darrera, amb la solvent presència actoral de Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), Nikolaj Coster-Waldau (Games of Thrones) i les nenes dels collons al davant, i el tòpic però […]