MENU

18 gener, 2013 Comentaris (4) Visualitzacions: 132 Cinema Jordi Dorca










Paul Thomas Anderson és un dels millors directors del cinema actual, ho afirmo categòricament i em baso en una evidència palmària: aquest senyor ha dirigit tres meravelles com Boogie nights, Magnolia i Pozos de ambición, tres pel·lícules que li donen prou crèdit i que el converteixen en un d’aquells directors que encara et fan córrer …

‘The master’: postguerra traumàtica

Paul Thomas Anderson és un dels millors directors del cinema actual, ho afirmo categòricament i em baso en una evidència palmària: aquest senyor ha dirigit tres meravelles com Boogie nights, Magnolia i Pozos de ambición, tres pel·lícules que li donen prou crèdit i que el converteixen en un d’aquells directors que encara et fan córrer per anar al cinema i pagar l’entrada. Cert és que les seves pel·lícules no són de digestió fàcil, són pel·lícules denses amagades rere una aparença senzilla, són com «aquells llibres fàcils de llegir però difícils d’entendre», que deia Milan Kundera. The master, la seva darrera proposta, no n’és una excepció.

La pel·lícula ens explica la història d’un veterà de la Marina, Freddie (un magistral Joaquin Phoenix), que torna a casa amb evidents desequilibris, alcoholitzat i obsessionat pel sexe; després de molts episodis confosos i dantescos, Freddie Quell troba en la causa i en el seu líder Lancaster Dodd (Philip Seymour Hoffman) un suport davant les seves inseguretats i inestabilitats. Aquesta podria ser la història resumida, però la pel·lícula és molt més que això, és un relat tràgic sobre els desequilibris que provoca la guerra en un país, i els efectes que aquesta té contra els que hi lluiten i és també un relat sobre els orígens de la Cienciologia, explicats de manera visiblement oculta a través d’un nom substitutiu (la causa) i a través d’un líder que presenta en molts moments incoherències i afirmacions que el confirmen com un intel·ligent farsant.

Al seu costat apareix una filla abnegada i creient, un fill descregut i una dona (gran interpretació d’Amy Adams) que exerceix un poder a l’ombra i un control exhaustiu de la vida del líder, una mena de guardià de la moral que frena els impulsos del seu marit.

Entre Quell i Dodd es crea una amistat tòxica, una mena de relació paternofilial complicada, amplificada pels recels que els seguidors de la causa (especialment la seva dona) tenen cap a Freddie. Quell és hipnotitzat per Dodd i a partir d’aquell moment sent que ha trobat el suport que li faltava després de ser una persona desarrelada i confosa que viatja sense rumb per l’Amèrica de postguerra. El curiós del cas és que Dodd també presenta dubtes; sota l’aparença de lideratge i calma, veiem un personatge que perd els estreps quan el contradiuen i que presenta una clara predilecció per l’alcohol i el sexe,  no res gaire diferent del seu alumne.

The master és pel·lícula excel·lentment interpretada per Seymour Hoffman i Joaquin Phoenix i amb una direcció acurada de Paul Thomas Anderson, un film que ens presenta 140 minuts de cinema en majúscules, minuts que et deixen un pòsit llarg de digerir.

Paul Thomas Anderson és un dels millors directors del cinema actual, ho afirmo categòricament i em baso en una evidència palmària: aquest senyor ha dirigit tres meravelles com Boogie nights, Magnolia i Pozos de ambición, tres pel·lícules que li donen prou crèdit i que el converteixen en un d’aquells directors que encara et fan córrer …










4 comentaris to ‘The master’: postguerra traumàtica

  1. kabukiman Monga ha dit:

    Corroboro i repeteixo emocionat la introducció de Mr. Dorca;

    “Paul Thomas Anderson és un dels millors directors del cinema actual, ho afirmo categòricament i em baso en una evidència palmària: aquest senyor ha dirigit tres meravelles com Boogie nights, Magnolia i Pozos de ambición, tres pel·lícules que li donen prou crèdit i que el converteixen en un d’aquells directors que encara et fan córrer per anar al cinema i pagar l’entrada.”

    Veritat absoluta i sagrada. Magnolia la he vista ja cinc vegades.

    Monga Mamba.

  2. Esteve Spielberg ha dit:

    Nomes per Magnolia aquest director mereix credit etern. Pozos de ambicion es brutal i Punch drunk love la marcinada més poetica i romantica que he vist mai. I Boogie nights, una excel.lent pel.licula sobre el cine porno. The master? Llegint això, ja tardo a anar-hi!

  3. Lord Vador ha dit:

    Quina gran crítica! Quin despertar del desig d’anar al cinema!!!

  4. pere ha dit:

    D’entrada la trobada Freddie-Dodd em sembla d’una incoherència total -per que li prepara un “brevatge salvatge”?. Això es suficient per entrar en “el cercle”?-, i la excessiva xerrameca arriba un moment que cansa -qui d’aquí està preparat per rebre el missatge de la Ciencielogia i seguir(entendre) les pautes que marca?-,la repetició de l’aparició de la nina de sorra a la platja i la recerca del “punt de mira” amb moto en ple desert d’Arizona, em semblen una “boutade” que sols l’Anderson ha de saber per que els hi va posar. Hi anava saben més o menys de que anava la cosa, però no m’agrada haver d’anar a la Wikipedia abans d’anar al cinema. La conclusió única a que he arribat, és que a Amèrica hi ha d’haver molt de “pirat” com a resultat de les guerres -mundial,Corea, Vietnam,Irak,Agfanistà, etc-, en que s’ha posat. Res més.L’ambientació -han vist molt MAD MEN-, i les músiques perfectes, però ja s’ha vist molt PHOENIX i SEYOUR estan magnífics. Però no és suficient almenys per mi. Sortosament per aquesta setmana tenim LINCOLN i per sort -gràcies- han recuperat ARGOS que se’m va escapar. DJANGO haurà d’esperar, i la veritat, moltes, moltes ganes de veure-la no les tinc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *