MENU

23 gener, 2013 Comentaris (3) Visualitzacions: 117 Sèries Lluís Martínez










Un detectiu ha de resoldre un cas criminal amb poques pistes o cap, on hi ha fets inexplicables o bé la culpabilitat del sospitós és massa evident perquè sigui veritat. Però, de cop, el detectiu té una revelació: totes les peces encaixen. Aplega els sospitosos en una sala i  el culpable, l’autèntic, sortirà emmanillat. Com ha de ser. …

Paradís criminal

Un detectiu ha de resoldre un cas criminal amb poques pistes o cap, on hi ha fets inexplicables o bé la culpabilitat del sospitós és massa evident perquè sigui veritat. Però, de cop, el detectiu té una revelació: totes les peces encaixen. Aplega els sospitosos en una sala i  el culpable, l’autèntic, sortirà emmanillat. Com ha de ser.

No em direu que la situació no us és coneguda. S’ha utilitzat moltes vegades i sempre amb èxit per poc que la història tingui una mica de ganxo i el guió estigui treballat. Hem vist Hercule Poirot desemmascarant l’assassí, però també l’inspector Colombo o, en un altre àmbit, al doctor House. Intuïció genial i cap al següent cas.

L’última sèrie en què s’utilitza aquesta tècnica, sempre amb èxit, és Crimen en el paraíso (Death in paradise, en el títol original). D’entrada és una sèrie francobritànica produïda per la BBC One, cosa que per ella mateixa ja és una garantia que les històries ens faran passar, com a mínim, una estona agradable. Tal com estan les coses, de vegades amb això ja n’hi ha prou. Si a més hi ha alguna pinzellada d’humor (anglès, per descomptat) i una certa tensió sexual irresolta entre els dos protagonistes principals de la sèrie, podríem dir que té tots els números per satisfer aquell que es posa davant la pantalla sense gaires pretensions.

El protagonista masculí és l’inspector Richard Poole (Ben Miller), que és enviat des de Londres a la imaginària illa caribenya de Sainte-Marie, que ha canviat de sobirania en diverses ocasions i que representa que en aquell moment és en mans dels britànics.

L’illa de Sainte-Marie (en el món real, Guadalupe) ofereix tot el que a casa nostra consideraríem propi del paradís: bones platges, un clima agradable i molta tranquil·litat. Però per a l’inspector Poole, acostumat al clima londinenc, aquell paradís és l’infern. Molta calor i no hi ha manera de fer el te de les cinc en condicions. Hi va perquè ha de resoldre un crim molt misteriós, el de l’inspector en cap de l’illa. Ho fa amb la perícia que el caracteritza. Com a recompensa, el nomenen inspector en cap. Què, sorpresos?

Ben aviat, l’inspector Poole comença a treballar amb la subinspectora Camile Bordey (Sara Martins). Tot i que representa que, al principi, els dos personatges es detesten mútuament, la gràcia de la primera temporada és saber si acabaran tenint alguna conducta diguem-ne impròpia o no. Donat el caràcter general de la sèrie, amb alguns elements de comèdia, no cal fer-se gaires il·lusions.

L’inspector Poole, que declara saber llatí i mandarí, és un home de la metròpoli incapaç de renunciar al seu esperit londinenc. Es passa els dies vestit amb jaqueta, pantalons, camisa i corbata, i arrossegant una cartera de mà. Camile, nascuda a l’illa, intenta que frueixi una mica de la vida, però no ho té fàcil.  Al personatge el salva la seva gran intuïció. Sempre acaba agafant el culpable gràcies al fet que veu allò que els altres passen per alt. Malgrat això, Camile sempre es pren amb escepticisme la seva capacitat per resoldre els casos.

La primera temporada consta de vuit capítols d’una hora i es va estrenar l’octubre del 2011 a la BBC. En l’actualitat s’està emetent la segona temporada. A veure si l’inspector s’afluixa el nus de la corbata d’una vegada.

Un detectiu ha de resoldre un cas criminal amb poques pistes o cap, on hi ha fets inexplicables o bé la culpabilitat del sospitós és massa evident perquè sigui veritat. Però, de cop, el detectiu té una revelació: totes les peces encaixen. Aplega els sospitosos en una sala i  el culpable, l’autèntic, sortirà emmanillat. Com ha de ser. …










3 comentaris to Paradís criminal

  1. Esteve Spielberg ha dit:

    Sembla que l’ombra d’Agatha Christie és allargada. M’agrada el punt de partida i el contxext de la història, però no em queda clar si els capitols són autoconclusius o és una trama contínua a l’estil Dexter…

  2. Alt+126 ha dit:

    Gracies per la informació, se li haurà de donar una oportunitat.

    Spielberg, per el que he llegit a wikipedia el segon capítol ja és un altre cas, així que suposo que tret de les anades i vingudes del personal, els capítols son autoconclusius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *