MENU

24 gener, 2013 Comentaris (3) Visualitzacions: 147 Cinema Jordi Dorca










Per fi hem pogut veure la pel·lícula que Steven Spielberg ha dedicat a Abraham Lincoln, el president dels Estats Units que va estar al capdavant dels exèrcits de la Unió durant la guerra civil americana i va promoure la 13a esmena de la Constitució, aquella que abolia l’esclavitud. Lincoln és un personatge polític conegut, ja …

Lincoln: pur cinema polític

Per fi hem pogut veure la pel·lícula que Steven Spielberg ha dedicat a Abraham Lincoln, el president dels Estats Units que va estar al capdavant dels exèrcits de la Unió durant la guerra civil americana i va promoure la 13a esmena de la Constitució, aquella que abolia l’esclavitud. Lincoln és un personatge polític conegut, ja sigui per la seva imatge (alt, amb el barbó i el barret de copa), pel Lincoln Memorial a Washington DC tantes vegades mostrat pel cinema o per la condició d’estendard en la defensa dels drets civils. El cinema l’ha retratat unes quantes vegades, des d’Abraham Lincoln de Griffith (la primera pel·lícula parlada del director), la Young Mr. Lincoln (El jove Lincoln) del mestre John Ford, un repàs de la seva vida des de la joventut fins a la seva arribada al poder, o Abe Lincoln in Illinois de John Cromwell, un relat dels anys com a advocat laboralista al servei dels pobres. Ara esperàvem un biopic majestuós amb una producció brutal i en canvi ens trobem amb una pel·lícula absolutament diferent de l’esperada. Lincoln és cinema polític pur, les bambolines de la política del segle XIX als Estats Units.

Estem a l’any 1865, la guerra civil està ja molt decantada a favor de les tropes de la Unió (el Nord), i en aquest moment el president Abraham Lincoln proposa la instauració d’una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. A partir d’aquí veurem una lluita per assolir els vots necessaris perquè aquesta sigui aprovada. Falten 20 vots, queda per convèncer una part del partit republicà que no veu clar que el país estigui preparat per fer aquest pas i convèncer un partit demòcrata, que (paradoxes de la vida) és absolutament contrari a l’abolició de l’esclavitud.

El cinema polític es mou sempre en diferents escenaris (la campanya electoral, la presidència, el govern) i potser de tots ells el menys utilitzat és aquell en què es centra Lincoln: l’Hemicicle com a escenari polític. No és el primercop que veiem al cinema el congrés o el senat per dintre i tampoc és el primer cop que ens ensenyen les maneres de fer (poc amables) dels congressistes o senadors en la discussió de lleis o propostes que vénen de la Casa Blanca. Això ja ho vàrem veure a Advise and Consent (Tempestad sobre Washington) d’Otto Preminger, amb una comissió que havia de ratificar Henry Fonda com a secretari d’Estat, o a The Contender de Rod Lurie, en què una candidata a vicepresidenta (Joan Allen) ha de ser ratificada després de l’aparició d’unes fotos que la comprometen des del punt de vista sexual. A Lincoln la lluita no se centra a ratificar o no una persona sinó a aprovar una llei que canviarà la història, política, social i econòmica dels Estats Units.

Ens trobem, doncs, davant una pel·lícula que compleix tots els preceptes del cinema polític, un president de gran caràcter, un govern que a vegades se sent maltractat o poc informat pel president, tres caçavots que dirigeixen una campanya de captació de suports de diputats indecisos de la majoria republicana i la minoria demòcrata, i congressistes de gran reputació, o bé a favor de l’esmena com el fantàstic Tommy Lee Jones en el paper de Thaddeus Stevens o bé en contra, encarnats per Lee Pace (com a Fernando Wood) i Peter McRobbie (com a George Pendleton), que exerceixen un paper a imatge i semblança del senador Cooley, interpretat por Charles Laughton a Tempestad sobre Washington, o el repulsiu congressista Runyon (Gary Oldman) a The Contender.

La pel·lícula també mostra els dilemes morals del president, el més destacat és el referent a la signatura de la pau amb el Sud. L’estratègia diu que si arriba abans que s’aprovi l’esmena, els representants del Sud al congrés podrien fer que es rebutgés. Cal esperar a aprovar l’esmena i després negociar la pau? Cal sacrificar més vides en pro de la votació antiesclavista? Aquest és el gran dilema. L’altre és què passarà amb els negres un cop abolida l’esclavitud? Ni el mateix president ho sap, però es convenç quan en una (més que discutible) escena la seva criada li diu: «El més important, senyor president, és la llibertat.» Dilemes i pors acompanyats d’una difícil relació matrimonial a causa de l’obsessió de la seva dona per allargar el dol per un fill mort i per la insistència del fill gran per allistar-se a l’exèrcit.

Tot això concretat amb un impressionant disseny de producció i interpretacions més que notables com la de Tomy Lee Jones, Michael Stuhlbarg o Sally Field i el magnífic treball (posem-nos drets) del gran Daniel Day-Lewis. Una pel·lícula que, tot i escenes una mica tramposes i trucs efectistes (sobretot amb la música) un xic sobrers, és un regal per a aquells a qui els agrada el cinema polític i, per què no dir-ho, per a aquells a qui simplement els agrada el cinema.

Per fi hem pogut veure la pel·lícula que Steven Spielberg ha dedicat a Abraham Lincoln, el president dels Estats Units que va estar al capdavant dels exèrcits de la Unió durant la guerra civil americana i va promoure la 13a esmena de la Constitució, aquella que abolia l’esclavitud. Lincoln és un personatge polític conegut, ja …










3 comentaris to Lincoln: pur cinema polític

  1. Jep ha dit:

    Com sempre, magnífic post!
    I els altres Lincolns més bastards? En parlàvem fa temps: http://blogs.elpunt.cat/els-bastards/2012/06/20/pujol-vs-alien-2/

  2. Joanot ha dit:

    Un apunt molt interessant i ben escrit! Només voldria fer notar que per molt duraderes que siguin moltes institucions polítiques nord-americanes, el seu significat canvia. Ho dic perquè no té res d’estrany que els sudistes partidaris de l’esclavatge fossin tots del partit demòcrata. Per més d’un segle, els Republicans eren la gent progressiva (l’esquerra) i els Demòcrates els reaccionaris (la dreta). L’evolució en el sentit contrari ja havia començat i fou només en els temps del Demòcrata Franklin D Rooselvelt, el guanyador de la II Guerra Mundial, que el procés es va concloure. Al poc temps, el vot sudista ja havia esdevingut de dreta i republicà. Altrament, el propòsit de Steve Spielberg era presentar Lincoln com un home astut capaç d’utilitzar eines i mètodes irregulars o fins i tot il.lícites a favor d’una bona causa justa. Hi ha un cert paral.lelisme intentant absoldre l’Obama de certes coses que fa que afecten els drets civils de molta gent en aquests temps tan dolents de guerra.
    Saluts i endavant amb la bona feina!

  3. […] bloc havíem de passar comptes. En Jep Soler tenia previst pagar l’enterrament de l’Spielberg de la seva pròpia butxaca, ja que aquella era  l’única manera d’assegurar-se que no […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *