MENU

8 febrer, 2013 Comentaris (3) Visualitzacions: 39 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Fa només uns mesos era de l’opinió que el cinema d’acció estava més mort i enterrat que el gènere zombi, que ja és dir. Un servidor mai li ha trobat el què al fenomen Bourne i a la seva realització epilèptica; l’acció presumptament realista i dramàtica amb segell Nolan, és conegut per tots que em provoca …

'El último desafío', el sorprenent retorn de l’amic Arnie

Fa només uns mesos era de l’opinió que el cinema d’acció estava més mort i enterrat que el gènere zombi, que ja és dir. Un servidor mai li ha trobat el què al fenomen Bourne i a la seva realització epilèptica; l’acció presumptament realista i dramàtica amb segell Nolan, és conegut per tots que em provoca somnolència; i l’acció sofisticada d’aquest James Bond més gris, avorrit i dat pel cul, no em fan trempar com en temps passats. Petits oasis en aquesta llarga i penosa travessia m’han insuflat, però, l’esperança que vindrien temps millors per a l’acció pura i dura, un gènere iniciat a finals dels seixanta i inicis dels setanta de la mà de cineastes com ara Peter Yates, Sam Peckinpah, Clint Eastwood, Steve Mcqueen, Charles Bronson, i que va viure la seva màxima esplendor durant els vuitanta i part dels noranta amb directors com ara George Pan Cosmatos, James Cameron, Walter Hill, John McTiernan, John Woo, amb la mítica i inefable productora Cannon, i amb l’eclosió de figures inigualables com Stallone, Schwarzenegger, Van Damme, Norris i Willis, fonamentalment. Els darrers episodis de M:I de la mà del controvertit J.J. Abrams, la Venganza d’un Liam Neeson totalment alliberat repartint castanyes per París, i el reboot de Dredd, genial divertimento a cavall entre l’acció i la ciència-ficció, són algunes d’aquestes darreres i dignes aportacions. Fa unes setmanes va arribar sense fer gaire fressa la molt recomanable Jack Reacher, una més que estimable contribució al gènere en forma de thriller d’investigació, que sense ser un film d’acció pròpiament, conté unes escenes de lluita i d’acció automobilística realment lloables.

La darrera aportació al gènere ha significat l’esperat retorn del grandíssim i enyorat Arnold Schwarzenegger. Després de la divertida però –no ens enganyem– decebedora Los mercenarios 2, Arnie ha tornat amb força al seu gènere, i ho ha fet gràcies a l’excel·lent director Kim Jee-woon (I saw the devilEl bueno, el feo y el raro), amb un film magnífic, en què l’acció brilla de forma excelsa, amb llum pròpia, cosa que sol ser del tot inusual en aquest tipus de produccions. La base d’aquesta petita gran joia és, tot i que parteix d’un guió senzill i previsible, que està excel·lentment ben executada. Un traficant colombià (prou correcte Eduardo Noriega) fuig cap a la frontera mexicana amb un cotxe esportiu altament equipat (que pica l’ullet en més d’una ocasió a l’entranyable Kitt o al cotxe de The Wright, petita joia sci-fi dels vuitanta): l’últim obstacle per a la llibertat és Sommerton, un petit poble fronterer on el seu xèrif, Ray Owens, és casualment un antic agent de narcòtics de LA, irreductible creuat contra els narcotraficants. “¡Maaaal…!”. El xèrif només tindrà un grup d’inadaptats al seu servei per evitar-ho mentre arriba la cavalleria, uns cada cop més inútils federals. El millor d’aquest remake molt sui generis del genial i imprescindible western Río Bravo, de Howard Hawks, amb John Wayne i Dean Martin com a protagonistes, són moltes coses: primer, l’excel·lent ull del Jee-woon realitzador, que ens dóna uns plans magnífics i, de retruc, unes seqüències d’acció i persecucions automobilístiques espectaculars i trepidants. La fugida de Noriega hauria de passar als annals del gènere. En segon lloc l’humor, que ajuda a dissimular les carències interpretatives –i ja també físiques– del bo del tiet Arnie, aquí heroi crepuscular, que dóna peu a uns esquetxos totalment delirants i inesperats, i que fan del film una innegable alenada d’aire fresc. I el tercer element que cal destacar és el magnífic càsting, que també dóna una inusual consistència interpretativa al xou, amb cares tan agradables i eficients com Peter Stormare, Forest Whitaker, Luis Guzman, el genial Harry Dean Stanton, Rodrigo Santoro, Jaimie AlexanderGénesis Rodríguez i un Johnny Knoxville a qui se li’n va l’olla totalment, al més pur estil Murdock d’El equipo A. Per acabar-ho d’arrodonir, per fi un metratge just que no passa de l’hora i mitja, amb un bon grapat de conyes cinèfiles (l’homenatge a Conan és impagable) i sobretot frases lapidàries, talment com els cànons exigeixen, i uns crèdits finals amb una encertada estètica grunge com a brillant colofó. Tot això fa del conjunt un film imprescindible per als amants del gènere i sobretot molt recomanable per als que som més de McLane (aviat ens arriba la cinquena aventura!) i molt menys de Bourne i altres mariconades per l’estil.

Finalment, vull trencar una llança a favor de l’Arnie actor, un personatge eternament maltractat per la crítica, però sempre coneixedor de les seves limitacions, que ha sabut triar molt acuradament tots els seus projectes (a excepció de Los gemelos golpean dos veces Junior, esclar), fins al punt de convertir la seva filmografia en un recopilatori de digníssims èxits comercials. Pocs com Arnold Schwarzenegger han aconseguit semblar creïbles amb tan poca cosa. I això, com tan bé sap el senyor Bardem, és tot un mèrit.

Fa només uns mesos era de l’opinió que el cinema d’acció estava més mort i enterrat que el gènere zombi, que ja és dir. Un servidor mai li ha trobat el què al fenomen Bourne i a la seva realització epilèptica; l’acció presumptament realista i dramàtica amb segell Nolan, és conegut per tots que em provoca …










3 comentaris to 'El último desafío', el sorprenent retorn de l’amic Arnie

  1. Alt+126 ha dit:

    A mi el que em falla és el poster que s’ha fet servir aquí, amb lo macu que és en Chuache amb la Gatling i en Knoxville amb cara de sonat al cantó i posen la foto “apocalíptica” de l’Arnold amb tant poc color i tanta poca gracia.

    La película… ja veuré quan la podré veure, que ganes n’hi ha i amb aquesta crítica més encara.

  2. Callahan ha dit:

    Home, a mi m’agrada més aquest pòster que té un acabat més ‘comiquero’ com aquells posters dels 70 i 80 dibuixats, tot i que modernitzat als temps que corren… La imatge que dius, reconec que mola, no t’ho nego, però vamos és un trist frame sense res més, i no està a l’alçada com a imatge promocional, vamos. Són gustos. I colors.

  3. Alt+126 ha dit:

    El que hi ha aquí penjat si, mola un huev i part de l’altre, jo em refereixo al soso que posen als cinemes: http://goo.gl/6xvzJ
    Que a més de ser una simple foto és apagada i té pinta que no fa gaire justicia al caràcter de la pel·lícula.