MENU

14 febrer, 2013 Comentaris (7) Visualitzacions: 2758 Sèries Jordi Camps













Arrenca amb una seqüència impactant, d’aquestes que anomenem de mal rotllo i que deixen completament bocabadat. Dos paios inquietants entren en una botiga de còmics i, en un tres i no res, maten tots els clients perquè cap d’ells els ha sabut respondre correctament a una pregunta: “On és Jessica Hyde?”  Aleshores, sobreimpressionat, apareix un nom: Utopia. …

El futur és negre… però 'Utopia' té els colors ben vius

Arrenca amb una seqüència impactant, d’aquestes que anomenem de mal rotllo i que deixen completament bocabadat. Dos paios inquietants entren en una botiga de còmics i, en un tres i no res, maten tots els clients perquè cap d’ells els ha sabut respondre correctament a una pregunta: “On és Jessica Hyde?”  Aleshores, sobreimpressionat, apareix un nom: Utopia.

És la nova sensació britànica, una sèrie de televisió servida per Channel 4, molt a l’estil de Misfits i que ens ha servit com a excel·lent aperitiu en espera d’un altre dels plats forts de la temporada sorgits  d’aquesta cadena paradigmàtica, que és la nova entrega de Black mirror.

El que ve a continuació d’aquest punt de partida és molt complex de resumir, perquè a Utopia hi succeeixen moltes coses. Amb tot, us en fem cinc cèntims  perquè en tingueu una lleugera idea: els seguidors d’un còmic de culte anomenat Utopia se citen en un pub de Liverpool a través de les xarxes socials perquè un d’ells (en realitat, un nen de nou anys) assegura tenir els esborranys d’una segona part inèdita. Descobrim que aquest còmic, causant d’un seguit de crims i provocador d’una autèntica devoció entre els seus lectors, va ser escrit els anys vuitanta per un malalt psiquiàtric que hi prediu esdeveniments futurs.  Paral·lelament, en una altra trama oberta, trobem un gris funcionari del govern que és víctima del xantatge d’una  farmacèutica que l’obliga a comprar vacunes per a una malaltia desconeguda, la grip russa.

I si tan bon punt començar ja us hem advertit de la seqüència d’obertura impactant, que Déu n’hi do, què us podem dir de l'”escena”? En el tram final del capítol pilot hi ha un abans i un després a partir de l'”escena” que té lloc sota el búnquer i que involucra el personatge de Wilson Wilson. No us farem cap gran spoiler, però sí que us avançarem que qui no sigui resistent a seqüències hardcore, que s’abstingui de continuar mirant la sèrie a partir d’aquest punt. La imaginació és bèstia, però s’ha de ser recargolat per fer servir salsa curri, sorra i una cullera per treure informació a un home captiu i lligat en una cadira…

Molts s’han avançat a comparar Utopia amb el cinema de Tarantino (sobretot per aquest ús de la violència). Però, què voleu que us digui, em toca molt allò que no sona, perquè resulta molt fàcil fer-ho sempre que en alguna pel·lícula o sèrie es produeix una explosió de violència… En tot cas, la compararia (i no dic que no sigui també fàcil fer-ho) amb No és país per a vells, perquè també conté bones dosis de violència explícita i sobretot perquè un dels misteriosos personatges recorda el que encarnava Bardem en aquell memorable film dels germans Coen (aquí, també armat amb una mena d’extintor de gas). Després de la seqüència d’obertura, que d’alguna manera convida les ànimes sensibles a llançar la tovallola i buscar altres opcions catòdiques, el que ve és un thriller conspiratiu, vertebrat per una trama laberíntica farcida de girs inesperats i carrerons sense sortida, però en què el trajecte és captivador. Hi trobem personatges molt humans i propers, estrambòtics també. La violència hi té cabuda i tot està servit a partir d’una estètica moderna (definida per colors vius i saturats) en què una música fascinant marca el ritme.

Continuant amb els referents (i aquí permeteu-me una picada d’ullet al bastard Jep Soler), personalment em recorda Lost, sobretot pels cliffhangers de manual que clouen els episodis, i per la trama de conspiració i misteri que involucra l’Estat i societats secretes i misterioses. També, perquè en tot moment tenim la sensació d’estar perduts en un món que s’acosta a l’abisme de l’apocalipsi i que aplega una sèrie de personatges desorientats que han d’interpretar amb el mateix desconcert que els espectadors el que el present futur els ofereix. I no oblidem Donnie Darko (1998), amb aquella aura apocalíptica, aquí no presagiada per aquell conill d’aparença diabòlica (malgrat que el personatge més enigmàtic de la sèrie es faci dir Mr. Rabbit), sinó pels dibuixos que recull un còmic fosc, molt fosc.

Fins ara, hem vist cinc del sis episodis de què consta aquesta minisèrie creada per Dennis Kelly, i la veritat és que estem d’allò més enganxats pel seu poder magnètic. I això que la trama, en aquest punt, sembla que no hagi avançat gaire, malgrat que, com us dèiem, no paren de passar-hi un munt de coses.

Davant l’apocalipsi ens queda, doncs, la Utopia.

Arrenca amb una seqüència impactant, d’aquestes que anomenem de mal rotllo i que deixen completament bocabadat. Dos paios inquietants entren en una botiga de còmics i, en un tres i no res, maten tots els clients perquè cap d’ells els ha sabut respondre correctament a una pregunta: “On és Jessica Hyde?”  Aleshores, sobreimpressionat, apareix un nom: Utopia. …













7 comentaris to El futur és negre… però 'Utopia' té els colors ben vius

  1. David Mann ha dit:

    No he vist Utopia. Seguiré els seus consells i li faré una ullada.
    M’ha arribat la informació que vosté, senyor Camps, no està gaire content dels meus comentaris al seu blog. No voldria ferir la seva sensibilitat i per aquest motiu he decidit no tornar a fer cap comentari, necessari des del meu punt de vista, sobre la manera de fer dels Bastards i sobre les seves opinions.
    Doncs, que vagi molt bé i que tingueu molta sort (que la necessitareu)
    Estaré vigilant.
    Sempre vostre, David Mann.

    • Jordi ha dit:

      Estimat David,

      No cal que em tractis de vostè. La teva informació no és del tot correcte. El que a mi personalment no m’agrada són alguns comentaris a vegades poc respectuosos envers algun bastard, sovint a la seva persona i no ben bé a l’article en concret. Però això, amic meu anònim, no va només per a tu, sinó per altres en general. Com pots veure, per altra banda, no apliquem cap mena de censura, i tothom és lliure d’opinar. I tu, només faltaria, ara més que mai que t’has tornat dòcil i educat. Amb això no etenguis que no m’agraden les crítiques i les opinions contraries. Entre els bastards no saps com ens les fotem…

      Personalment, te trobo entrenyable, i a mi sempre m’has piropejat, així que no tinc cap queixa. Espero no trobar-te a faltar i, és més, et convidem a enviar-nos algun article per a publicar. Segur que series un bon col.laborador!

      Fins aviat,

      Jordi

  2. Dennis Rader ha dit:

    Quin piloteig de bloc. Fareu ara posts sobre els últims films de Walt Disney? Hem d´emigrar a la cara B dels bastards, el gran i inmillorable tumblr? Si voleu us podeu donar petonets. És el dia dels enamorats…

  3. Black Mamba ha dit:

    M’has convençut, Camps, avui començo Utopia.

  4. Tetsuo ha dit:

    Realment els seguidors de Lost veieu paral·lelismes amb la sèrie a tot arreu, sou uns pesats. Tú Camps el primer!!
    A mi, estèticament, em recorda “Everything is illuminated” una pel·li sensacional digne de recuperar.

  5. Taxidermica ha dit:

    Utopia. Espero amb ànsia l’últim capítol de la temporada.
    Trobo molt encertat com van lligant les trames (o com les fan ballar en cercles)i com ens maregen amb el destí dels personatges. Tot és un dubte: què fer, com actuar, quina és la veritat, en qui confiar… tot junt crea una sensació de tensió que recorre cada un dels capítols quasi a cada segon. A més, es va dosificant la informació de “la veritat” en la mesura justa. I la música, quina música!
    De moment no li falla res.

  6. […] i trames molt ben cuidades, desbordants d’originalitat. Hi descobrim un cert regust d’Utopia (Dennis Kelly, 2013): la lluita entre el creador i l’obra, els experiments al marge de la llei i […]