MENU

15 febrer, 2013 Comentaris (2) Visualitzacions: 64 Cinema David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Després del trepidant primer quart d’hora de Mamá, queden clares les intencions dels seus responsables de fer-nos endinsar en un conte tenebrós, en un relat macabre, terrorífic, malaltís, que bé podria haver sorgit prèviament de la ploma del gran i enyorat Edgar Allan Poe. Les nenes orfes com a eix argumental, la cançó de bressol …

Guillermo del Toro ens presenta la seva ‘Mamá’

Després del trepidant primer quart d’hora de Mamá, queden clares les intencions dels seus responsables de fer-nos endinsar en un conte tenebrós, en un relat macabre, terrorífic, malaltís, que bé podria haver sorgit prèviament de la ploma del gran i enyorat Edgar Allan Poe. Les nenes orfes com a eix argumental, la cançó de bressol que sona durant tot el metratge, l’exquisida fotografia i els magnífics efectes visuals, ens acosten a un dels darrers grans films del terror modern amb empremta espanyola, El orfanato, de J.A. Bayona. No per casualitat, el productor d’ambdues és Guillermo del Toro, un cineasta irregular que últimament s’ha destapat com a impulsor de nous talents. En aquesta ocasió l’afortunat és el debutant Andy Muschietti, director argentí que l’any 2008 va filmar l’eficient curtmetratge Mamá, treball immillorable tècnicament (tot i que bastant coix argumentalment), que li va possibilitar, com és obvi, adaptar-lo al llargmetratge que aquí ens ocupa. El plantejament? Dues nenes són trobades en una cabanya perduda al mig del bosc, vivint com autèntiques feristeles solitàries, cinc anys després d’haver desaparegut misteriosament.

Muschietti aborda sense gaires dilacions una ghost movie amb nens (i s’afegeix a les recents The woman in black i Sinister), que amb un excel·lent treball de realització i d’efectes digitals al darrera, amb la solvent presència actoral de Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), Nikolaj Coster-Waldau (Games of Thrones) i les nenes dels collons al davant, i el tòpic però sempre efectiu banc de sons i sorollets en les produccions de l’estil, donen peu, tot plegat, a un bon grapat de seqüències previsiblement terrorífiques que ajuden a dissimular, i molt, certes llacunes argumentals que la història hereta del seu format més curt (anades i vingudes dels personatges protagonistes, i el perquè de tot plegat, amb boja que fuig de manicomi inclosa). Si aconseguim, a més, obviar accions estúpides d’excessiu rubor en el gènere com ara “entro tot solet a les tantes de la matinada en una casa encantada i abandonada al bell mig del bosc”, o “em desperto perquè sento una veu xunga a l’habitació dels nens, i vaig a veure què passa en plan ola ke ase”, doncs aconseguirem endinsar-nos de ple en una història que tot i que destil·la malrollisme i morts gratuïtes a dojo, va bastant mancada de mala llet. I això que el fantasma en va ben servit, com és habitual en els darrers films del gènere, un model d’ent ectoplasmàtic que no descansa en pau ni que li retornin el que busca amb un llacet de color rosa. Quant a l’excel·lent disseny del fantasma, que recorda els monstres finals de Darkness i [REC] (segurament perquè el cos el posa la mateixa persona, el català Javier Botet), i a la seva genial i esfereïdora animació capil·lar, detall aquest que supera en horror als grenyuts fantasmes orientals, només es pot retreure el fet d’haver-lo mostrat en excés i no haver jugat més amb allò que no es veu, el terror. Per últim, el clímax final, estirat fins al ridícul i excessivament deutor de l’òpera prima de Bayona, té com a salconduit el fet d’invocar el Tim Burton de Sleepy Hollow, aquell entranyablement gòtic que ens va enamorar a molts, i que ja mai més tornarà. Sí, Tim, tu abans molaves més…!

En definitiva, terror mainstream de qualitat per passar una bona o mala estona, segons es miri, mentre els estómacs més exigents esperen l’últim film de la Coixet presentat recentment a la Berlinale, Ayer no termina nunca, que malgrat el títol de reminiscències bondianes, invoca –sens dubte– el terror en majúscules.

Després del trepidant primer quart d’hora de Mamá, queden clares les intencions dels seus responsables de fer-nos endinsar en un conte tenebrós, en un relat macabre, terrorífic, malaltís, que bé podria haver sorgit prèviament de la ploma del gran i enyorat Edgar Allan Poe. Les nenes orfes com a eix argumental, la cançó de bressol …










2 comentaris to Guillermo del Toro ens presenta la seva ‘Mamá’

  1. Tetsuo ha dit:

    Bon article Callahan!!
    De Tim Burton només hi veig la còpia barata que fan de la banda sonora, que sembla feta per Danny Elfman amb parkinson.
    De Del Toro no hi acabo de trobar el paral·lelisme, el que passa és que com que veiem que ho produeix ell ens fixem més en les semblances.
    Mamá no deixa de ser una pel·lícula de fantasmes oriental, si més no per la trama, que s’ha vengut com un producte català i novedós. De novedós no en té res.

    • Callahan ha dit:

      Home, l’escena final la vaig trobar molt Tim Burton, l’arbre, la llum, l’estètica, no sé, hi vaig trobar molta connexió amb Sleepy Hollow… El segell del Toro hi és de totes totes; històries de fantasmes molt acurades estèticament amb l’absència de l’estructura familiar tradicional com a rerafons, el espinazo, el labarinto, el orfanato, aquesta… De català només deu tenir part de la pasta. Salutacions, Tetsuo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *