MENU

22 febrer, 2013 Comentaris (1) Visualitzacions: 116 Sèries Lluís Martínez










Qualsevol que s’hagi entretingut a fer castells de cartes sap que, com més noves són, més difícil és que s’aguantin. I que, com més alt fas el castell, més catastròfica és qualsevol errada. Però si les cartes han passat per moltes mans o si qui les mou és un expert, el castell es construeix gairebé …

'House of cards', els diners o el poder?

Qualsevol que s’hagi entretingut a fer castells de cartes sap que, com més noves són, més difícil és que s’aguantin. I que, com més alt fas el castell, més catastròfica és qualsevol errada. Però si les cartes han passat per moltes mans o si qui les mou és un expert, el castell es construeix gairebé sol.

La primera temporada de House of Cards està feta amb cartes velles: és el remake (pronuncieu rimeic) d’una sèrie britànica del 1990 amb el mateix nom, que va guanyar un Emmy al millor guió i que alhora es fonamenta en una novel·la de Michael Debbs, i està protagonitzada per molt bons actors. D’entrada, doncs, té tots els elements perquè la història rutlli. I, de fet, la sèrie té una bona arrencada i manté la tensió amb perícia.

House of Cards narra la història d’un veterà polític nord-americà del partit demòcrata (Francis Underwood, encarnat per Kevin Spacey) que té coll avall que la nova administració el nomenarà secretari d’estat, l’equivalent nord-americà a conseller del govern. I per què no s’ho hauria de creure? Al capdavall, si el president ha arribat a ser-ho ha estat gràcies a l’habilitat d’Underwood per moure els fils al partit.

Ah, però la política és traïdora. En veure com el posterguen en favor d’un candidat que ell considera de segon ordre, decideix fer justícia pel seu compte, que en aquest context suposa iniciar una intriga política d’alt nivell. ¿Tant inaudit trobeu que els membres d’un mateix partit polític es dediquin a espiar-se i fer-se la punyeta els uns als altres? Apa, doncs agafeu El Punt Avui, nois i noies, i així se us obriran els ulls.

Afegiu a tot això la presència d’un representant del lobby del gas, que la dona d’Underwood no és precisament una bleda assolellada, i la promesa d’algunes situacions de guerra bruta, amb xantatge sexual inclòs, i ja teniu els elements per construir una bona trama. Fins aquí puc explicar sense aixafar-vos la història.

Què és més important? Quin dels dos amos s’ha de servir? Els diners o el poder? House of Cards es fonamenta en gran part en la resolució d’aquest dilema. El congressista Underwood sap molt bé, atesa aquesta disjuntiva, quin és el camí que s’ha de triar.

De fet, la presumpta ambigüitat d’alguns personatges i situacions deixa de ser-ho si un té en compte que totes les decisions són una tria contínua entre el poder i els diners. Gran i contínua reflexió, doncs, que obliga l’espectador a estar atent a les situacions i els diàlegs.

Els girs de guió són sorprenents però versemblants. I perquè la història acabi de rutllar, s’apunten diferents trames paral·leles. Cal esmentar d’una manera especial Kate Mara, que vam veure en la primera temporada d’American Horror Story i que aquí encarna una jove periodista que serà la interessada gola profunda d’Underwood; i també Robin Wright, que encarna la dona del diputat i que vam veure a The princess bride, La conspiració o la versió americana de Millennium. Pel que he vist en els dos primers capítols, els personatges són sòlids; fins i tot et pots esperar alguna sorpresa.

I si quan heu acabat de veure el primer capítol penseu: «Aquest ambient d’intriga política em recorda el de  The ides of March», encerteu plenament, perquè el guionista és precisament Beau Willimon, el mateix que el de la pel·lícula en què heu pensat. Els directors son David Fincher (Seven, La xarxa social ), Joel Schumacher (Un dia de fúria) i James Foley (Glengarry Glenn Ross).

Kevin Spacey trenca un tabú, com també va fer a American Beauty. El tabú, la norma, la prohibició o com n’hi vulgueu dir és aquest: l’actor no parla amb l’espectador. Per això tenim les veus en off, oi? Parlar directament a l’espectador és un recurs que acostuma a funcionar, sempre que no se n’abusi i estigui justificat. Si no, esdevé ridícul. I, certament, amb aquesta tècnica, el guionista aconsegueix convertir l’espectador en el còmplice, fins i tot el confident, del diputat Underwood. Una manera fàcil d’enganxar l’audiència sempre que la història i la trama estiguin a l’alçada de les expectatives. Com, ara per ara, així sembla.

¿Però en la realitat existeixen unes trames tan ben construïdes, en què tot encaixa a la perfecció, en què els girs estan tan ben estudiats? No, no mireu cap al cas d’espionatge a Catalunya que l’Estat espanyol ha sabut fer esclatar oportunament, perquè la trama de House of Cards no hi té res a veure. Fins i tot els adversaris polítics no se’ls desmunta utilitzant una conversa gravada il·legalment entre una ex-amant i una política, sinó utilitzant documents públics. L’editorial d’un diari universitari, per exemple. La realitat és així? Potser no, potser és més com la que vivim a Catalunya, però la que presenta House of Cards és més cinematogràfica i més apassionant. Si més no, no té aquest aire de Mortadel·lo, Filemó i la TIA.

Les sèries britàniques, i les seves reconstruccions oest enllà, acostumen a funcionar bé perquè compleixen algunes regles molt senzilles. En primer lloc, el guió és sòlid i, fins i tot, tenen una novel·la al darrere, com en aquest cas. A més, els personatges tenen molts matisos, sense arribar als extrems de les sèries nòrdiques. No són personatges plans, de blanc i negre, sense atributs; és a dir, no són els que ens acostumem a trobar en moltes sèries cent per cent americanes. I en tercer lloc, són trames que sovint mouen a la reflexió. Com que House of Cards és un remake de la sèrie britànica, té tots els números per acontentar l’espectador exigent que no es conforma amb trames d’estar per casa ni amb actors que no se sap exactament què hi fan.

Recomanació: si sou dels que vau gaudir amb els The ides of March o que ho feu amb històries d’intriga política semblants, i si a més no sabeu què fer amb les ungles mentre no arriba la tercera temporada de Homeland, aquesta sèrie us ajudarà a escurçar l’espera.

Qualsevol que s’hagi entretingut a fer castells de cartes sap que, com més noves són, més difícil és que s’aguantin. I que, com més alt fas el castell, més catastròfica és qualsevol errada. Però si les cartes han passat per moltes mans o si qui les mou és un expert, el castell es construeix gairebé …










Un comentari a 'House of cards', els diners o el poder?

  1. Jessica Hyde ha dit:

    M’has convençut. Et faré cas…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *