MENU

11 març, 2013 Comentaris (6) Visualitzacions: 155 Sense categoria David U. Ruiz / @callahan_ruiz










Passades unes setmanes del retorn d’Arnold Schwarzenegger i Bruce Willis als seus rols naturals d’antiherois del cinema acció amb El último desafío (kim Ji-woon) i La Jungla 5 (John Moore) respectivament, i sense oblidar que aquest cap de setmana el monolític Jason Stathan ha fet el mateix amb Parker (Donald E. Westlake), és un bon moment per fer …

L'antiheroi del cinema d'acció: de George Kaplan a John McClane

Passades unes setmanes del retorn d’Arnold Schwarzenegger i Bruce Willis als seus rols naturals d’antiherois del cinema acció amb El último desafío (kim Ji-woon) i La Jungla 5 (John Moore) respectivament, i sense oblidar que aquest cap de setmana el monolític Jason Stathan ha fet el mateix amb Parker (Donald E. Westlake), és un bon moment per fer un repàs d’aquest rol específic de gènere des dels seus orígens. El cinema d’acció neix durant la dècada dels seixanta com a herència directa del cinema negre, policíac i d’espies tan popular en les dècades anteriors, i forja en conseqüència un personatge protagonista ambigu, encara vigent, que sol obviar la línia que separa el bé del mal en la consecució dels seus objectius, a raó –normalment– d’una desconfiança absoluta en la llei i la justícia, i que ve dotat alhora d’una especial preparació per a l’acció en el sentit més estricte. Els avanços en les tècniques de realització i de muntatge, i sobretot la irrupció amb força dels stuntman als grans estudis, permeten l’eclosió definitiva del gènere. Heus aquí alguns dels antiherois més populars:

– Amb permís del fals George Kaplan (Cary Grant) de Con la muerte en los talones (Alfred Hitchcock, 1958), la saga James Bond dóna pràcticament el tret de sortida al gènere amb 007 contra el doctor No (Terence Young, 1962), i ens presenta en el rostre de Sean Connery un espia  fred i calculador, però també elegant, culte, atractiu i seductor, acurat en les formes, i amb una consistent preparació militar i d’intel·ligència, molt més proper a l’heroisme per la defensa d’uns ideals patriòtics, que a l’antiheroisme més individualista i més noir, al capdevall definitiu en el gènere. Acció clàssica amb plans força estàtics, amb especial rellevància i major personalitat del component musical.

– En aquest sentit un dels primers films imprescindibles és Bullit (Peter Yates, 1968). El sergent David Bullit del departament d’homicidis de San Francisco, interpretat magníficament per Steve McQueen, posa les bases del prototipus d’antiheroi que desenvoluparan els seus successors en dècades posteriors. Bullit és de poques paraules i mirada granítica, du gavardina detectivesca i jersei de coll alt, és summament hàbil en l’acció, però sobretot en la investigació i la conducció, i té molt poc temps per a l’amor. Plans més dinámics, apareixen els primers zooms marca de la dècada, i sobretot el jazz com a rerefons musical. McQueen va entendre perfectament el personatge, atrapat en dos mons difícils de conciliar (l’acció i la vida domèstica), i el va composar quasi sense paraules, amb una superba interpretació gestual en què els silencis prenien paradoxalment un estrident component reflexiu, existencial, que va repetir amb èxit a La huída (1972) del mestre Sam Peckinpah, i que Ryan Gosling ha recuperat recentment a la molt recomanable Drive (Nicolas Winding Refn, 2011), en la descripció del seu conductor protagonista. El prototipus va ser explorat durant els setanta, i explotat definitivament durant els vuitanta, els seus autèntics anys daurats. A partir de Bullit en vingueren d’altres que acabaren de donar-li forma i van proposar variacions diverses.

Harry el Brut (Don Siegel, 1971), àlies de Harry Callahan –i de Clint Eastwood–, és el poli per antonomàsia, tupè al vent, vestit elegant, ulleres Ray Ban, també inspector del departament d’homicidis de la policia de San Francisco, va recollir el testimoni de Bullit, i va reformular la duresa de l’arquetipus amb un caràcter molt més marcat, irascible. Vidu, al límit de la sociopatia, amb una mirada tallada en el ressentiment i el menyspreu cap a les persones i sobretot cap al funcionament d’una llei atrapada en la seva pròpia trampa, i emetent un munt de violentes frases lapidàries més sorolloses (en va ser el seu gran precursor) que els trets de la seva inconfusible Magnum-44. Tota una icona única i irrepetible, infinitat de vegades parodiada i homenatjada, Harry Callahan va néixer en un context d’extrema violència als carrers que va engegar un punyent debat als mitjans sobre els límits de l’acció policial.

– L’home de carrer esdevé forçadament home d’acció, justicier, executor, vigilante (fenomen sociològic molt estès als setanta als EUA). Paul Kersey, advocat d’èxit, i paradigma de l’American way of life, a qui les circumstàncies converteixen en assassí obligat a El justiciero de la ciudad (Death wish, Michael Winner, 1974), que recull el debat iniciat amb Harry el Brut sobre la ineficàcia de la llei i la justícia, i que n’afegeix un altre també de vigència eterna: l’ull per ull, la justícia per compte propi. Charles (Buchinsky) Bronson, actor increïblement carismàtic, i injustament maltractat per la caspa (de gran qualitat) que va fer al final de la seva carrera, dóna forma a l’antiheroi més humà del gènere, que arrossega les conseqüents ombres lligades als seus actes venjatius. Kevin Bacon amb Death sentence (James Wan, 2007) i Jodie Foster amb The brave one (Neil Jordan, 2007) van intentar ser Paul Kersey en dos remakes tan lliures com totalment prescindibles, cosa que revaloritza encara més la gran feina de Bronson.

– Amb Marion Cobretti (Sylvester Stallone), àlies Cobra (George P. Cosmatos, 1984), l’antiheroi policial oblida les formes i es presta a la més absoluta exageració impulsada per l’entranyablement feixistoide productora Cannon Group. Tot i que també amaga el rostre sota enormes ulleres de sol Ray Ban, afegeix al model la barba d’una setmana, juga contínuament amb un misto a la boca, té el cos esculpit en marbre i du roba cenyida combinada amb botes camperes i gavardina fosca. Eclècticament vuitantero, amb música pop a l’esquena, algunes escenes totalment venudes al nou format audiovisual de la dècada: el videoclip. Igual que l’exboina verda John Rambo d’Acorralado (First blood, Ted Kotcheff, 1982) Cobra representa una tara creada pel mateix sistema necessària, malgrat tot, per eliminar allò no controlable pel propi sistema, amb la força bruta, el gallet fàcil, frases lapidàries a dojo, i una fatxenderia nivell superguerrer com a modus operandi. Estem en plena era Reagan, anys de conservadorisme institucional, patriotisme exacerbat i violència gratuïta, i aquest serà el prototipus que perdurarà durant la dècada.

Snake Plissken (Escape from New York, 1981) i Jack Burton (Big trouble in little China, 1986), dos prototipus d’antiherois creats pel mestre del fantàstic i la ciència-ficció John Carpenter en el cos  i rostre de Kurt Russell, precisament amb la idea de connectar l’arquetipus amb el gènere. El primer, una extensió futurista del mateix Cobra, el segon, una encertada paròdia. Jack Burton aporta precisament un element inèdit a l’arquetipus d’antiheroi fins a la data, extret directament del James Bond de l’època compost per Roger Moore: l’humor i la seducció. Mel Gibson els treballarà brillantment com a Martin Riggs a la saga Arma letal (Lethal weapon, Richard Donner, 1987), però serà John McClane a La jungla de cristal (Die hard, John Mc Tiernan, 1989) qui els assimilarà plenament com a trets identitaris.

– Arnold Schwarzennegger, menys dotat que Stallone per a la interpretació, va acabar de donar múscul al gènere. I mai millor dit. El rostre de traços germànics, geomètrics, quasi robòtics d’aquest Mr. Univers i Mr. Olimpia, encaixava com anell al dit en films futuristes i rols d’action man de formació militar que l’era Reagan demanava. Arnie va fer gran els seus alter egos hiperfibrats John Matrix, Ben Richards, el major Alan “Dutch”, Douglas Quaid i el T-800, de Commando (Mark L. Lester, 1985), The running man (Paul Michael Glaser, 1987), Predator (John McTiernan,1987), Total recall (Paul Verhoeven, 1988) i la popularíssima saga The terminator (1984) de James Cameron, respectivament. Contràriament, Dolph Lundgren, forjat en el mateix acer però sense tant de carisma, va nodrir la seva filmografia de subproductes de videoclub, de les que Master of univers (Gary Goddard), Red scorpion (Joseph Zito, 1988), Little Tokio (Mark L. Lester, 1991) i Soldado universal (Roland Emmerich,1992), amb Jean Claude van Damme, varen ser els seus èxits més sonats.

– El ranger de Texas Steve McQuade de McQuade, lobo solitario (Steve Carver, 1983), el coronel James Braddock de Desaparecido en combate (Missing in action, Joseph Zito, 1984), l’exagent de la CIA Matt Hunter de Invasión USA (Joseph Zito, 1985) i el major Scott McCoy de Delta force, (Menahem Golam, 1985), entre d’altres, són apòstols tots ells del grandíssim i immortal Chuck Norris, que ens acosta a l’antiheroi del sud dels EUA, amb barba, roba texana, i barret de cowboy. Fredor absoluta, inexpressió total. A més, Norris afegeix a l’arquetipus el mestratge per a les arts marcials iniciada una dècada abans pel seu predecessor i mentor Bruce Lee. Amb Norris, doncs, l’antiheroi ja no viu només dels músculs, les semiautomàtiques i les grans explosions –que també–, sinó que afegeix les arts marcials i el karate com a recurs dissuasiu. I els inigualables cops de peu giratoris. Jackie Chan, en la versió més còmica, i Steven Seagal, Jean Claude van Damme i Jet li, en alternatives molt més lacòniques, van seguir el mètode marcial durant els vuitanta i noranta amb més o menys èxit, però només perquè el mateix Chuck Norris ho va permetre.

– També durant els vuitanta però des de Hong Kong, John Woo posa les bases d’un cinema d’acció asiàtic, molt més trepidant, exageradament violent, directe, fresc, amb un estètic regust per estirar l’acció amb l’slow motion, com ja havia fet anys abans Peckinpah, i amb uns antiherois protagonistes aparentment sense fissures emocionals, però certament atrapats en irrompibles codis d’honor, sang i amistat. Chow Yun Fat serà el seu actor fetitxe, amb els seus inoblidables antiherois a films com A better tomorrow (1986), The killer (1989) i Hard boiled (1993). Des de França, a mig camí entre l’estàndard testosterònic americà i l’estridència emocional asiàtica, Luc Besson, cineasta total, va introduir una dona com a protagonista del gènere amb Nikita (1990), va entendrir l’assassí a sou a El profesional (León) (1994), i fins i tot es va permetre el luxe de reformular una versió sci-fi de John McClane, amb el Korben Dallas de la divertidíssima El quinto elemento (1997).

– I finalment arribem a l’alter ego de Bruce Willis, John McClane, per molts el prototipus d’antiheroi perfecte, amb qui la vida domèstica torna a prendre una rellevància que no vèiem des de Bullit. A diferència d’aquest, però, amb resultats desastrosos; masclista, separat, amb símptomes d’alcoholisme incipient, despreocupat per l’aspecte físic, però seductor, irresistible malgrat tot, gràcies fonamentalment al sarcasme i la ironia marca de la casa, que acabarà elevant, fins i tot, la frase lapidària al nivell d’art («Ahora tengo una ametralladora, ho-ho-ho!» o «¡Yuppie-kay-yay, hijo de puta!»). Variant bruta del James Bond de Roger Moore, que el mateix Willis va començar a polir amb el detectiu David Addison de la mítica i reivindicable sèrie Luz de luna (Glenn Gordon Caron, 1985-1989), i que va acabar derivant en el John McClane de la coneguda La jungla de cristal (Die Hard, JonMcTiernan, 1988) i en el també impagable detectiu Joe Hallenbeck d’El último boyscout (Tony Scott, 1991).

Des de mitjans anys noranta fins a la data, l’antiheroi d’acció ha sobreviscut en base a una repetició i combinació constant d’aquests estereotips, bromes i homenatges inclosos amb films recents com ara Los Mercenarios (Sylvester Stallone, 2010) o El último desafío (Kim- Ji-woon, 2013); en tots els casos destaca un retorn a la fredor i a la sobrepreparació per l’acció, personificats en Ethan Hunt-Tom Cruise (Mission: Impossible, Brian de Palma, 1996), Jason Bourne-Matt Damon (El caso Bourne, Doug Liman, 2002), Frank Martin-Jason Statahm (The transporter, Louis Leterrier, 2002) i Bryan Mills-Liam Neeson (Venganza, Pierre Morel, 2008), per posar alguns dels exemples més celebrats.

Passades unes setmanes del retorn d’Arnold Schwarzenegger i Bruce Willis als seus rols naturals d’antiherois del cinema acció amb El último desafío (kim Ji-woon) i La Jungla 5 (John Moore) respectivament, i sense oblidar que aquest cap de setmana el monolític Jason Stathan ha fet el mateix amb Parker (Donald E. Westlake), és un bon moment per fer …










6 comentaris to L'antiheroi del cinema d'acció: de George Kaplan a John McClane

  1. Jessica Hyde ha dit:

    Mai no ho hauria dit que un paio que es fa dir Callahan li agradés tan el genere de l’acció…. M’has deixat esmaperduda, recordant un i altres herois dels meus millors anys i recurrents als meus somnis més hum…

    • Callahan ha dit:

      De fet, estimada Jessica, m’agraden més aquests paios en sí, i els seus ‘leit motiv’ i ‘modus operandi’, que les pel·lis a les que es deuen…

    • Jon Hamm ha dit:

      Ecel.lent repàs amb detalls molt sucosos. Trobo a faltar a Mel Gibson (Arma Letal) o Steven Seagal.
      Personalment no m´agrada Seagal però el Mel Gibson dels 90 és realment icònic; Cabell llarg, ¨xupa¨
      de cuir, alcohòlic, solitari (viu en una caravana a la platja) i boig perdut amb sortides psicòtiques realment
      perilloses pel cos de policia de Los Angeles.

      • Callahan ha dit:

        Certament, Steven Seagal és un altre d’aquests, que vindria a recollir el testimoni Chuck Norris com a expert en arts marcials. Faig esment de la dupla Mel Gibson – Martin Riggs d’Arma Letal. Gràcies per l’apunt, Jon!!!

        • Jon Hamm ha dit:

          És veritat. Se m´ha passat el detall Mel Gibson en una primera lectura.

        • David U. Ruiz / @callahan_ruiz ha dit:

          A mi se m’ha passat en Seagal, i amb el teu permís l’he afegit! Penso com tu, no és dels meus preferits, però s’aha de reconéixer que les seves primeres pel·lis son prou decents, i treballa el prototipus d’antiheroi força dignament. Moltes gràcies bastard!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *