MENU

10 octubre, 2013 Comentaris (4) Visualitzacions: 2212 Cinema Jordi Camps

Títol


Director


Actors





“A l’espai ningú no podrà sentir els teus crits” Molts recordareu aquest mític i contundent eslògan amb què es promocionava Alien, de Ridley Scott, per allà l’any 1979. Però no podeu imaginar com em va quedar gravada, als meus 9 anys, aquesta frase promocional en llegir-la al pòster que predominava a la cartellera d’un antic …

‘Gravity’ A l’espai ningú no podrà sentir els teus crits

gravity-detached-official-trailer-1“A l’espai ningú no podrà sentir els teus crits”

Molts recordareu aquest mític i contundent eslògan amb què es promocionava Alien, de Ridley Scott, per allà l’any 1979. Però no podeu imaginar com em va quedar gravada, als meus 9 anys, aquesta frase promocional en llegir-la al pòster que predominava a la cartellera d’un antic cinema de la meva ciutat. I encara més quan un veí em va explicar de què anava aquell film, que no veuria fins a la meva efervescent adolescència; aleshores, però, ja feia molts anys que aquell somni innocent de ser astronauta de gran havia derivat a ser bomber, vés a saber si per aquella por inconscient a la immensitat de l’espai exterior que aquell evocador subtítol em va produir…

Ara, després d’un llarg procés per revertir les pors infantils en fascinació, va i una pel·lícula s’encarrega d’esmicolar en mil i un bocinets l’altre somni (vés a saber si substitut), que era poder volar algun dia a les estrelles com només una colla de multimilionaris ho podran fer en vols espacials futurs. La culpa la té Gravity, d’Alfonso Cuarón, un dels films més comentats de la cartellera d’aquests dies.

gravity4Avalada allà on s’estrena i arrasant en les valoracions dels cinèfils internautes en portals de referència com Rottentomatoes i Metacritic (amb més d’un 97% i un 96% de puntuació respectivament), advertim d’entrada que, argumentalment, Gravity fluixeja i que només té sentit veure-la en 3D, com aquells documentals pensats per veure’ls exclusivament als Imax. El perquè és que Gravity no és ni de bon tros un film usual. És més aviat una experiència cinematogràfica mai viscuda  fins ara a través d’una pantalla. Física i tot; guarnida, això sí, amb un luxós vestit cinematogràfic. Encara avui, amb la ressaca del seu visionat recent, tinc la sensació d’estar flotant en la immensitat de l’espai i amb un cert malestar com el que vaig experimentar després de veure Tiburón (aleshores, envers el fons marí). I és que a Gravity hi vas a patir. Des del minut 1.

GRAVITYL’arrencada és, simplement, MAGISTRAL; en majúscules, perquè quedi clar. Per fer un símil cinematogràfic d’aquells que agraden tant al meu bon amic Jep, la primera seqüència és com el preludi bèl·lic de Salvar el soldat Ryan del nostre estimat Spielberg, que restarà per a la posteritat. Tal com si estiguéssim flotant en la ingravidesa, i enfundats en un vestit d’astronauta, tan bon punt comença el film contemplem als nostres peus la bellesa insuperable del planeta Terra. Tot, servit en un pla seqüència digne d’estudi a les acadèmies cinematogràfiques que deriva en un dramàtic accident, detonant del que serà aquest film: un viatge en primera persona als límits de la supervivència. Un survival film sobre el procés de redempció de la protagonista (Sandra Bullock) que només s’espatlla perquè s’aboca el que comença sent una obra arriscadament minimalista a la necessitat de vendre un producte espectacle que només Hollywood pot finançar. Una llàstima.

Aquesta deriva s’aprecia clarament, perquè si bé al principi el silenci domina bona part de la narració d’aquesta nova odissea espacial tan sols trencat per la comunicació per ràdio entre els protagonistes i els divertits monòlegs de George Clooney, a mesura que avança el metratge es va accelerant el ritme, es fa més omnipresent la fanfàrria de Steven Price i s’incrementen les peripècies (cada cop més inversemblants) de la protagonista per salvar-se.

GRAVITYTanmateix, Gravity ens ha semblat una experiència brutal, en què quedem impregnats d’aquelles imatges dels cossos dels astronautes surant per la pau ingràvida d’allò més amençadora que ofereix l’espai exterior. La seva minúscula presència enmig de la immensitat de l’univers, amb el testimoniatge de la Terra a més de 500 km. Allà on l’absència sonora ho domina tot. Allà on les seves veus, sense eco, es difuminen. Allà on fa anys ja ens van advertir que si crides, ningú no et podrà sentir…

“A l’espai ningú no podrà sentir els teus crits” Molts recordareu aquest mític i contundent eslògan amb què es promocionava Alien, de Ridley Scott, per allà l’any 1979. Però no podeu imaginar com em va quedar gravada, als meus 9 anys, aquesta frase promocional en llegir-la al pòster que predominava a la cartellera d’un antic …

Títol


Director


Actors





4 comentaris to ‘Gravity’ A l’espai ningú no podrà sentir els teus crits

  1. Jep ha dit:

    L’única cosa que em fa por d’aquesta peli, que veuré en els propers dies, és que he llegit algun tweet en que diuen que Cuarón és el nou Spielberg.

    • Jordi ha dit:

      No pateixis Jep. Sempre que surt algun cineasta amb algun cop de geni anuncien que serà el nou Spielberg. Amb Tarantino passa el mateix. Cuaron té coses de Kubrick, però deriva l’artefacte a James Cameron… Que no sé si és bo o dolent. A mi m’hauria agradat que es mantingués més Kubrick.

  2. Fàtima ha dit:

    Molt d’acord amb tu!
    Visualment és ESPATARRANT!! és com una finestra a l’espai on som espectadors de luxe…ara, argumentalment per mi es queda curta…suooso que , en el meu cas, n’he llegit massa coses abans…
    Imprescindible veure amb 3D!! de fet, em vaig apartar diverses vegades per poder evitar l’impacte amb varis “desechos” de l’espai..

  3. Ramon Porta ha dit:

    Desda el primer moment que vaig sentir parlar dal film al vui veure,soc un fan acerrim de la SF i treuré del oblid las mevas ulleras 3D.Gracies pel reportatge Jordi m’agradad.