MENU

29 maig, 2014 Comentaris tancats a 'Godzilla': quan els déus esclafen els humans Visualitzacions: 1235 Cinema Jordi Camps













Després del fracàs de proporcions colossals perpetrat per Roland Emmerich a l’hora de versionar per al cinema nord-americà l’emblemàtic Gojira de la Toho, pocs comptàvem disfrutar amb aquesta nova proposta de kaiju eiga made in Hollywood servit per Gareth Edwards. També, perquè ho confesso, a mi, com a molts dels Bastards que vam compartir projecció, em …

'Godzilla': quan els déus esclafen els humans

godzilla-main(3)

Després del fracàs de proporcions colossals perpetrat per Roland Emmerich a l’hora de versionar per al cinema nord-americà l’emblemàtic Gojira de la Toho, pocs comptàvem disfrutar amb aquesta nova proposta de kaiju eiga made in Hollywood servit per Gareth Edwards. També, perquè ho confesso, a mi, com a molts dels Bastards que vam compartir projecció, em va avorrir aquella primera obra seva titulada Monstruos (Monsters, 2010), que vam poder veure al festival de Sitges de fa quatre anys i que més d’un a la sala va aplaudir sonorament. Insulsa és el millor adjectiu que li atorgaria. Doncs mira per on, hi devia haver algun directiu de les majors a qui també van encantar aquelles escenes (ridícules) d’alienígenes estimant-se i copulant coreogràficament perquè a Edwards li hagin encarregat la direcció d’aquest monumental blockbuster.

godzilla-photoPer sort nostra, tota aquella pretensió de suposada “poesia melancòlica”, com algun crític expert va qualificar el seu primer film, està dosificada per vestir Godzilla, una pel·lícula que funciona per set pieces tal com marca el cànon hollywoodià i que desprèn ànima rere el DESCOMUNAL disseny de producció. Una de les principals virtuts és que el film té la capacitat de ser fidel al kaiju eiga (el gènere de monstres nipó) i, sobretot, a la mitologia de la saga de Godzilla. És per això que qui surt més ben parat de l’operació és el Rei dels Monstres, dotat d’un realisme colpidor i abocat a participar d’aquest macroespectacle d’autor que tracta novament de déus i Homes, i en què l’equilibri es decanta descaradament pels primers.

godilla-trailer-extendido.jpg.pagespeed.ic.Ecz_FResy1Aquí, com ja succeïa en les pel·lícules japoneses, els personatges humans resten com simples titelles al servei de l’acció. Mers punts de referència per als espectadors i, com aquí és el cas, que en algun moment fins i tot ens posaríem a la pell de Godzilla o els mateixos MUTO (massive unidentified terrestrial organism) per esclafar-ne més d’un. Perquè ni la presència de Bryan Cranston, Ken Watanabe i Juliette Binoche, per no dir les dels protagonistes Aaron Taylor-Johnson i Elizabeth Olsen, aconsegueix crear cap mena d’empatia.

A destacar les escenes nocturnes i amb boira, o sigui, la del tren atacat per la parella de MUTO i la dels militars paracaigudistes. També, l’esforç per actualitzar el catastrofisme propi del gènere amb temàtiques tan properes com l’amenaça nuclear de Fukujima i el tsunami del qual va ser conseqüència. I una menció especial a les ciutats de Honolulu i San Francisco, bells escenaris d’aquesta destrucció massiva que no arriba als nivells assolits (en tots els sentits) per Guillermo del Toro en la sí reivindicable Pacific Rim.

 

 

Després del fracàs de proporcions colossals perpetrat per Roland Emmerich a l’hora de versionar per al cinema nord-americà l’emblemàtic Gojira de la Toho, pocs comptàvem disfrutar amb aquesta nova proposta de kaiju eiga made in Hollywood servit per Gareth Edwards. També, perquè ho confesso, a mi, com a molts dels Bastards que vam compartir projecció, em …













Comments are closed.