MENU

1 setembre, 2015 Comentaris (1) Visualitzacions: 2360 Cinema Jep Soler













Sí, nois, cada dia es mor gent. Què hi farem… Com dirien els vells de la ciutat, és “llei de vida”, i com que la mort sembla que ven, si més no en els mitjans de comunicació, cada vegada que alguna persona famosa traspassa és notícia. Habitualment cada mitjà dóna la importància que creu convenient …

Bona nit, Wes Craven! Records a en Freddy

WesCravenpolicelinephoto

Sí, nois, cada dia es mor gent. Què hi farem… Com dirien els vells de la ciutat, és “llei de vida”, i com que la mort sembla que ven, si més no en els mitjans de comunicació, cada vegada que alguna persona famosa traspassa és notícia. Habitualment cada mitjà dóna la importància que creu convenient a cada cadàver, només fa falta recordar els minuts de glòria per a un gos actor que van destinar els amics del TN de la nostra fa unes setmanes, amb tots els pèls (he he) i senyals de la malaltia i de la mort. A més, coses de la mort també, les persones solem decidir de quina manera volem viure la mort, com ho va fer Tony Scott en saber que tenia un càncer cerebral i va saltar d’un pont, també ho explicava en una carta oberta el neuròleg Oliver Sacks, que ens ha deixat fa pocs dies, o com Wes Craven, que tot i la malaltia ha volgut treballar fins al darrer moment i que té pendent d’estrena la seva darrera producció The girl in the photographs, de Nick Simon. Avui, com a maleïts bastards que som, hem de parlar de Wes Craven, no perquè en sapiguem moltes coses, d’ell, i ho vulguem compartir, sinó perquè necessitem acomiadar com es mereix un dels directors més importants de la història del cinema. Tenim el cor trencat.

wesLa meva adolescència cinematogràfica es pot explicar amb la Triple C, és a dir, Cronenberg, Carpenter i Craven. Ells eren, i encara són, els grans del cinema de terror perquè em van enganxar en aquella edat en què el cervell és una esponja d’estímuls en la màxima expressió. Wes Craven (02/09/39-30/08/15)  va decidir que el seu cinema seria només destinat al públic jove, potser per això no ha rebut tants elogis ni té tants seguidors com les altres dues C, que van saber créixer i diversificar el públic.

Craven comença amb cinema brut, com és habitual en el gènere de terror, i ens regala les perverses La última casa a la izquierda (1972) i Las colinas tienen ojos (1977), amb referències clares als mestres europeus Mario Bava i Dario Argento, i al Tobe Hooper dels inicis. Per curiositat, vull comentar que els dos remakes moderns d’aquestes obres són dels pocs que han sabut donar-hi la modernitat i la trempera que es mereixen. Seguim: quan Ghostface-and-Wes-wes-craven-22783859-450-300Craven decideix polir els seus films, pensa directament en els joves de totes les classes socials, perquè el terror no entén de diners. La creació de Freddy Krueger és el pas més significatiu en la seva carrera cinematogràfica, un monstre que apareix mentre dormim i que ens mortifica per venjar-se dels pecats dels nostres pares. Terror per a tothom, per als joves que crèiem que a la nit dins el llit estàvem segurs, i horror per als pares pel fet de saber que el mal torna i que les malifetes persegueixen els nostres descendents. Llàstima que la franquícia és va allargar massa. Durant l’època de la primera part de Malson a Elm Street (1984), en Craven ens regala una de les seves millors pel·lícules, Amiga mortal (1986), en què també explora l’univers adolescent a la perfecció, amb un pare autoritari, els problemes de mobbing (que en aquell moment no es deia així, que era igualment perillós, però que semblava formar part de la idiosincràsia dels joves), l’amor juvenil i la imaginació al poder.

Wes CravenVa intentar retornar als orígens amb La serpiente y el arco iris (1989) o Shocker (1988), la cosa no va funcionar com s’esperava i, després de uns quants títols menors, va  tornar a revolucionar el cinema de terror amb l’univers Scream (1996). Si existís un rànquing de les millors franquícies de terror, les quatre parts de Scream estarien a la part de dalt, molt amunt, per la capacitat de fer pedagogia de l’horror, creant noves escenes ja inventades, criticant el cinema gastat i aportant noves idees que després han seguit els nous creadors.

De Wes Craven, com passa sempre que algú mor, se’n parlarà a bastament tant per bé com per desprestigiar-lo. Segurament, si tenim en compte tots els films de la seva carrera hi trobarem productes infames que semblen no haver estar creats per ell, com si estigués fent proves per a un futur o per mirar de reinventar-se. El que ningú podrà negar és que les dues franquícies que va crear, Elm Street i Scream, formen part de la història del terror i, encara que molts no ho vulguin, el nom de Craven seguirà participant de la majoria de converses sobre monstres i malsons. Voldria acabar recordant una de les millors escenes de terror i un homenatge als grans monstres del cinema:

 

Sí, nois, cada dia es mor gent. Què hi farem… Com dirien els vells de la ciutat, és “llei de vida”, i com que la mort sembla que ven, si més no en els mitjans de comunicació, cada vegada que alguna persona famosa traspassa és notícia. Habitualment cada mitjà dóna la importància que creu convenient …













Un comentari a Bona nit, Wes Craven! Records a en Freddy

  1. […] grans mestres del cinema de terror de què hem parlat tant en aquest blog, el format per Carpenter, Craven, Romero i Cronenberg. Vaig veure que en Hooper menjava a part, tenia una energia salvatge única i […]