MENU

10 novembre, 2015 Comentaris tancats a 'Spectre': James Bond d'entre els morts Visualitzacions: 1363 Cinema Jordi Camps













La de James Bond, l’agent 007, és la franquícia més longeva de la història del cinema. Des que la saga va arrencar amb el Dr. No (1962) s’ha mantingut ferma amb els seus fonaments i al patró estructural primigeni, establint unas cànons que només amb Skyfall s’ha elevat al llistó d’obra mestra. Sam Mendes, l’autor d’aquest títol …

'Spectre': James Bond d'entre els morts

spectre-james-bond-007-sam-mendes-daniel-craig-critica-els-bastardsLa de James Bond, l’agent 007, és la franquícia més longeva de la història del cinema. Des que la saga va arrencar amb el Dr. No (1962) s’ha mantingut ferma amb els seus fonaments i al patró estructural primigeni, establint unas cànons que només amb Skyfall s’ha elevat al llistó d’obra mestra. Sam Mendes, l’autor d’aquest títol memorable, ha tornat per oferir-nos la segona part d’un díptic superb, que clou la seva intervenció amb un execici d’antologia que esdevé un autèntic regal als fans de la sèrie.

Han estat quasi bé cinquanta anys d’un espia que va estimar, l’han estimat i es deixa estimar; servint a sa majestat amb llicència per matar. I a Bond, després de tocar sostre amb Skyfall, li calia un epitafi com cal. Un degut homenatge a l’agent secret més influent de tots els temps, que se les ha hagut de veure de tots colors al llarg de la seva carrera: amb doctors negatius, agències de contraespionatge, multinacionals secretes, soldats soviètics, narcotraficants, terroristes i, fins i tot, amb un tauró gegant amb dents de ferro. I, per sobre de tots i totes, lluitar contra la mare de tots els enemics: Spectre.

O Spectra, per aquells qui vau veure els primers Bond en la llengua dominant, una organització les sigles de la qual en anglès significaven: Executiu Especial per a Contraespionatge, Terrrorisme, Venjança i Extorsió. Dominada per una ment mestra del crim organitzat: Ernst Stavros Blofeld.

spectre33I qui si no que Daniel Craig, el Bond més semblant a Sean Connery, per reprendre la persecució implacable contra aquest fantasma del passat. El món és més tèrbol que mai. Els enemics estan arreu, físicament i virtualment. Ho impregnen tot. Ho dominen tot, o quasi bé tot amb el permís dels fills de Putin o terroristes que en nom de Déu es creuen legítims per a fer bestieses. Però molt pitjors són aquells qui no veiem i manipulen el món a plaer. Perquè això és Spectre, l’arxienemic metafòric (o no) que s’amaga sota la figura d’un demiurg que somriu mentre acarícia un gat. Tremoleu, perquè no té pietat i Bond ho sap.

Com dèiem, Spectre va de morts, fantasmes i revenants que tornen del passat. I ens encanta.

spectre-critica-resena-estreno-2Per això, l’acció arrenca amb tot el sentit del món a Mèxic D.F., en plena celebració del Dia de Muertos, la festivitat que glorifica als difunts. Ho fa amb una de les seqüències més espectaculars mai rodades, que remet a aquella que el Bond amb més glamour va viure a Nova Orleans (parlem de Roger Moore a Viu i deixa morir), aquí amb un carnaval de màscares de calaveres que acabarà amb més d’un estirant la pota.

I parlant de morts, aquests aniran reapareixent al llarg de tota la pel·lícula, a mesura que el món de Bond, l’MI6, es va desintegrant amb l’entrada de C (“C” de Cretí), el cap de l’MI5 que ho vol coordinar tot i més. Que l’encarni Andrew Scott, el genial Moriarty a la sèrie Sherlock, ja ho diu tot. Memorable.

Des que 007 elimina a Marco Sciarra a l’escena d’obertura reapareixen projectats els fantasmes del passat: Vesper Lynd (Eva Green), l’espia a qui tant va estimar i nosaltres també; M (Judi Dench), la Mama que el va protegir fins a morir a Skyfall; Le Chiffre (Mads Mikkelsen), aquell qui va estar a punt d’arrencar-li els ous; l’odiós Dominic Green (Mathieu Amalric) o l’antològic Raoul Silva (Javier Bardem). Aquests tres últims que ara resulta, per art i gràcia del guió, que estaven sota les ordres del master and commander Stavros Blofeld, aquí en la cinquena encarnació a la pantalla interpretat per aquest petit gran home que és Christoph Waltz. Que a més tingui un parantiu amb Bond, es fa la quadratura del cercle per esobossar allò que sempre s’ha dit: que el Bé i el Mal no estan allunyats com ens sembla.

bond11L’enfrontament també va sobre la vella guàrdia contra el nou espionatge, que ja usa els drones i les xarxes informàtiques. El vell i el nou amb un final que tindrà lloc precisament als fonaments en runes de l’edifici de l’MI6 que Silva va ensorrar a Skyfall. Per arribar aquí, la unió fa la força i a Bond l’ajudaran, com mai, els seus companys d’aventures, els inseperables Moneypenny (Naomie Harris), Q (Ben Wishaw) i M (Ralph Fiennes). Bé, i dues noies Bond de bandera: la MILF Monica Bellucci i la Lolita Léa Seydoux.

Daniel Craig ja ha dit que no tornarà a demanar un Martini amb vodka, agitat, no remanat. Però tots sabem que Bond no mor mai.

Ha mort el Rei, visca el Rei!

La de James Bond, l’agent 007, és la franquícia més longeva de la història del cinema. Des que la saga va arrencar amb el Dr. No (1962) s’ha mantingut ferma amb els seus fonaments i al patró estructural primigeni, establint unas cànons que només amb Skyfall s’ha elevat al llistó d’obra mestra. Sam Mendes, l’autor d’aquest títol …













Comments are closed.