MENU

19 maig, 2016 Comentaris (0) Visualitzacions: 85 Cinema Jep Soler

Títol


Director


Actors


Ben filmada, amb bones interpretacions i una posada en escena realista que ens facilita posar-nos en la pell dels protagonistes, aconsegueixen que aquest treball dirigit per Robert Eggers no deixi indiferent a ningú

‘The witch’, sabeu què aneu a veure?

2Recordeu l’efecte El bosque? Quan es va estrenar el film de Shyamalan i es va fer una campanya publicitària molt ben feta, amb un tràiler espectacular i molt llaminer, que ens feia pensar que gaudiríem d’una pel·lícula de terror frenètica, amb sang, assassinats múltiples i acció desbordada. Un engany, perquè El bosque (2004) no anava d’això, parlava d’un terror social i familiar més a prop de la intriga que no pas del gore. Amb The witch ha passat el mateix, la campanya ens parla dels diversos premis que ha rebut, merescuts, i amb l’avançament de dos minuts ens podem fer a la idea d’un film de terror, sobre bruixes i amb una proposta entre El projecte de la bruixa de Blair  (1999) i The lords of Salem (2012), de Rob Zombie. Doncs res d’això, per no dir tot el contrari. Fa uns dies parlava de la pel·lícula amb el cap d’aquest blog, en Jordi Camps Linnell, que referenciava Tarkosky i en la conversa apareixien Dreyer, Bergman i els cahieristes, per tant, ja podeu sospitar que tots aquells que vagin al cinema pel tràiler en sortiran decebuts, molt emprenyats.

The witch té una entitat pròpia, però això no l’eximeix de rebre comparacions amb altres títols. Començaré amb aquestes semblances i després parlaré de les virtuts individuals que té. Per mi els seus dos referents, en el fons i la forma, són Antichrist (2009) i La cinta blanca (2009). Si feu memòria del missatge misogin amagat al film de Lars von Trier, us adonareu que la bruixeria era un aspecte natural i intrínsec en la condició femenina, que tenien la capacitat de connectar amb el costat fosc del diable, que es presentava amb les formes més diverses, totes elles amagades a la natura en forma animal (guineu) o vegetal. D’altra banda, la família de la pel·lícula de Haneke basava l’educació en un model religiós estricte, sense matisos i que basaven les normes de la vida en la dicotomia del bé i el mal, o blanc o negre. Quan centrem tota la nostra vida només en els dos extrems cometem barbaritats i errors, que queden ben reflectits en els dos films que ens ocupen.

The witch ens explica el procés d’adaptació d’una família amb forts fonaments religiosos que emigra del Regne Unit per trobar una vida millor en la terra de les oportunitats, els Estats Units, a mitjans del segle XVII. En la comunitat que viuen no s’acaben d’adaptar i els desterren a viure fora del poble, per tant es busquen la vida construint una casa i vivint de la ramaderia i l’agricultura. Quan tot sembla que comença a funcionar bé apareix el mal, amb totes les formes possibles, i les confrontacions entre els valors religiosos de la unitat familiar i la falta de coherència en els actes propis, tot això en el moment de canvis físics per l’arribada a la pubertat dels fills grans i l’aparició d’una bruixa que viu al bosc i que necessita alimentar-se. Ben filmada, amb bones interpretacions i una posada en escena realista que ens facilita posar-nos en la pell dels protagonistes, aconsegueixen que aquest treball dirigit per Robert Eggers no deixi indiferent a ningú; veurem si de manera positiva o, per contra, es converteix en la gran odiada de l’any. Particularment crec que és un film intens, que genera ansietat en certs moments i que s’ha salvat, per ara, de polèmiques masclistes, feministes o religioses. A més compleix la premissa vital per valorar si val la pena la pel·lícula: el gos mor. Endavant, doncs!

300px-JEAN-FRANÇOIS_MILLET_-_El_Ángelus_(Museo_de_Orsay,_1857-1859._Óleo_sobre_lienzo,_55.5_x_66_cm)PD: Com a exemple dels referents clàssics que podem trobar al film, no em negareu que la fotografia del principi de l’article és un homenatge al quadre The Angelus, de Millet, en què s’explicava l’enterrament d’un fill per part dels pares, amagats de la civilització perquè la mort era, i és, un tabú. Fins al punt que el mateix pintor va haver d’amagar, a cops de pinzell, el cos mort del nadó i el va canviar per un cistell.

Ben filmada, amb bones interpretacions i una posada en escena realista que ens facilita posar-nos en la pell dels protagonistes, aconsegueixen que aquest treball dirigit per Robert Eggers no deixi indiferent a ningú

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *