MENU

26 juny, 2017 Comentaris tancats a Bill Mechanic, quan el cinema va deixar de ser cinema Visualitzacions: 1539 Cinema Víctor Gonzàlez

Títol


Director


Actors





‘Okja’ passava per les seves intocables pantalles de cinema, provocant crits i “boos” nerviosos, en veure el logo de Netflix a la sala amb les queixes de Pedro Almodóvar

Bill Mechanic, quan el cinema va deixar de ser cinema

L’any 2000, Bill Mechanic –director executiu de la Fox– va ser acomiadat per Robert Murdoch, i llavors va començar una època de canvis a les sales cinematogràfiques que encara ara patim.

Bill Mechanic era un pioner. Gràcies a ell, la companyia Disney, amb la qual va treballar com a director de distribució de vendes, va reviure com poques, implantant la idea de les col·leccions de caràtules en VHS per a col·leccionistes i ampliant la distribució dels seus films del cinema a la televisió de pagament. Aquest concepte, tan familiar avui dia, va ser inventat per Mechanic, que va augmentar les vendes de Disney de 30 milions de dòlars a 3 bilions anuals, detall que reestructuraria el món de la distribució en l’àmbit internacional.

Mechanic, ja a la Fox, va entendre que s’havia de mantenir un cert tipus de qualitat artística en els films per tal que es poguessin vendre en DVD i es passessin per televisió, amb un públic fidel que el consumís fins a la sacietat. I així ho va fer, va produir Fight Club, film que aniria molt just amb els guanys de la pantalla gran, però que faria ric el seu director, David Fincher, amb el DVD més venut de tota la història. La recerca de l’espectador fanàtic no va reeixir a la Fox, que li va rescindir el contracte per centrar-se amb films de guany ràpid i baixa qualitat com ara la sèrie per a cinema d’X-Men, l’Star Wars dels clons, Garfield, Alien vs Predator, Elektra, Transporter 2 i Space Chimps.

En vista d’aquest panorama, la caiguda a l’abisme del cinema actual –que ja dura 17 anys– ha estat cada cop més accentuada. Crear productes per a una llibreria de col·leccionista per ser consumits repetidament per l’espectador ha passat directament a les plataformes VOD com ara Netflix, Hulu i Amazon. Mechanic els va donar la idea gratis. I aquí hi ha el problema.

L’oportunitat perduda, estrepitosa i aberrant, ha fet que els grans estudis se centrin només en remakes, reboots i films amb poca substància, amb què es converteix la pantalla gran en el desert del Gobi. Una llibreria permanent per a col·leccionistes? És clar que no! Aquest terreny, canibalitzat principalment per Netflix, ha fet que les plataformes, en el seu germen, distribuïdores, s’hagin convertit en productores, conseqüència lògica de tot plegat, ja que el terreny inventiu ha quedat orfe en el cinema, ja que només es preocupen de fer diners ràpidament amb grans efectes especials, piruetes 3D i unes històries dissenyades des dels despatxos de gestors que no tenen ni idea de cinema.

La qualitat, tant en narrativa com en llenguatge cinematogràfic es troba a les plataformes, aspecte que ha provocat angoixa a la cúria de crítics de Canes, que han vist com el film Okja, de Bong Joon Ho, passava per les seves intocables pantalles, provocant crits i “boos” nerviosos, en veure el logo de Netflix a la sala amb les queixes de Pedro Almodóvar, que és un dels que creu que les grans productores digitals han d’estar fora del terreny sagrat del festival francès.

El problema és doble. Primer, el proteccionisme francès no entén que amb el seu cinema pansit, lluny de la Nouvelle Vague, ja no ven, i que amb les seves prohibicions restrictives no permet que els films que arriben al país s’estrenin amb rapidesa en plataformes digitals. Segon, Netflix i Amazon s’han fet molt grans, tant, que ha entès que la quantitat ha d’anar de bracet amb la qualitat pagant milions de dòlars a directors arrelats com ara Woody Allen i Steve Soderbergh, a més de ser el lloc perfecte per distribuir documentals i films independents, que ja no tenen cabuda als cineplex actuals.

Per als que ens agrada el cinema de veritat –permeteu-me aquí fer una incursió narcisista-, entrar en una sala s’ha convertit en una tortura. Què ens hi trobarem? Narrativa inexistent, focs artificials digitals i excés de metratge. I a Netflix o Amazon? El paradís en què tot cinèfag busseja, ja que la realitat, senyors, és que les companyies tecnològiques s’han apoderat del camp del cel·luloide per molt que cridin i reneguin els crítics de Canes. Sí, aquells que encara es pensen que viuen al 1974.

El pitjor de tot plegat és el fet que els grans estudis tradicionals no fan res per alleujar el problema. Estan planejant 117 remakes en els pròxims dos anys, entre els quals es troben Escape from New York i Death Wish. I la crítica sembla no respondre al desmantellament del cinema, inclosos alguns bastards d’aquesta casa, que combreguen amb la còpia i el reboot confonent-los amb l’homenatge quan tots sabem que el que ens venen són piruletes barates, que no sobreviuran el pas del temps.

Als 67 anys, Bill Mechanic encara busca el seu somni amb una petita productora independent, la Pandemonium Films Ltd., que no acaba d’arrencar. Jo segueixo amb les plataformes digitals, i al cinema potser hi aniré per l’aire condicionat, que ja comença a fer moltíssima calor, fins i tot aquí a Alemanya.

‘Okja’ passava per les seves intocables pantalles de cinema, provocant crits i “boos” nerviosos, en veure el logo de Netflix a la sala amb les queixes de Pedro Almodóvar

Títol


Director


Actors





Comments are closed.