MENU

11 octubre, 2017 Comentaris (3) Visualitzacions: 3847 Cinema Lluís Simon

Títol
Blade Runner 2049

Director
Denis Villeneuve

Actors
Ryan Gosling, Harrison Ford, Ana de Armas, Jared Leto, Sylvia Hoeks, Robin Wright, Mackenzie Davis, Carla Juri, Lennie James, Dave Bautista, Barkhad Abdi, David Dastmalchian, Hiam Abbass, Edward James Olmos




Villeneuve ens sotmet des del principi a la seva pròpia sessió d’hipnosi -com va fer en l’incomprensible Enemies-. La imatge de K dirigint-se cap allò que una vegada fou Las Vegas n’és un exemple.

Puntuació

9,5

‘Blade Runner 2049’: Jo, robot

“Al sisè dia Déu creà l’home i la dona”.

Així va néixer la intel·ligència artificial, a l’albor dels temps que descriu l’Antic Testament. Tots els creients de les religions que creuen que l’origen dels humans és diví o que van més enllà de l’astrofísica confirmen les tesis descrites per Isaac Asimov, Philip K. Dick, Brian Aldiss o Arthur C. Clarke entre d’altres, fins i tot Michael Crichton (Westworld).

El problema el tenim, doncs, els homes sense fe. 

Per als creients, en canvi, la barreja entre replicants i humans no hauria de suposar un problema. Els humans també vam ser creats artificialment. I que un replicant pugui tenir fills ens porta un altre cop al Gènesi. “Sigueu fructífers, i multipliqueu-vos, i ompliu la terra i sotmeteu-la.” És exactament el que diu Niander Wallace (Jared Leto) quan s’alça, com un nou Steve Jobs, i pronostica què passarà quan finalment els replicants puguin tenir fills.

Fa temps que s’acusa els homes, sobretot els bioenginyers que seqüencien l’ADN i els informàtics que treballen amb ordinadors quàntics, de jugar a ser déus. Com si no en tinguessin dret? Si Déu, com encara llegim, va crear l’home a “imatge” i “semblança” ara estaria orgullós de la seva obra.

Les reflexions existencials i també més mundanes que sorgeixen de Blade Runner 2049 són ara encara més sensibles que les de la primera part, quan tot allò dels robots amb consciència -“all those moments will be lost in time, like tears in the rain semblava un conte de fades, fantàstic i meravellós, però inabastable. Qui pot negar ara que els robots no caminen ja entre nosaltres?

K (Ryan Gosling) és un replicant. Ho sabem des del principi. Això no ens allunya de la seva causa i tampoc de la seva solitud memorable. No deixa de ser una màquina imperfecta en un món que no comprèn. Com nosaltres. A Los Angeles o a Califòrnia viuen, o ho sembla, en un permanent hivern nuclear, en què la bellesa pura de la fotografia de Roger Deakins topa majestuosament amb la música orgànica i temible de Hans Zimmer, que no només l’embolcalla, sinó que és l’ànima d’aquest món, una ànima que K cerca desesperadament perquè potser, només potser, és allò que separa un humà d’un inhumà. Però la línia que els divideix és tan tènue com les gotes d’aigua que impregnen la pantalla constantment o que cauen dels ulls de K quan finalment la seva cerca ha culminat.

Villeneuve ens sotmet des del principi a la seva pròpia sessió d’hipnosi -com va fer en l’incomprensible Enemies-. La imatge de K dirigint-se cap allò que una vegada va ser Las Vegas n’és un exemple. La bellesa pren consciència i el detallisme de cada pla no només homenatja la Blade Runner original, sinó que l’actualitza sense cap efecte especial sobrer, una missió gairebé impossible en la nostra era digital.

Certament, com a espectador estàs davant d’un blockbuster d’acció de Sony, però Villeneuve té carta blanca per fer-te gaudir molt més enllà dels ingredients de la història. El mateix guió -no sempre rodó- en mans equivocades hauria estat un desastre. L’orquestració de l’equip de disseny i de direcció artística és sublim, com la fràgil escena en què un holograma (sí, un holograma) fa l’amor amb K.

La reaparició de Deckard, com a detectiu retirat, es fa amb un respecte sublim a l’inoblidable Blade Runner de 1982. Els seus plans per amagar el gran miracle del nou mil·lenni ens torna a portar a la Bíblia i al naixement -científicament impossible- del messies cristià. Finalment, davant del perill que qualsevol cosa que digués K no estigués a l’altura del monòleg etern de Roy Batty es pren la decisió més intel·ligent. El silenci.

Puntuacio

9,5

Villeneuve ens sotmet des del principi a la seva pròpia sessió d’hipnosi -com va fer en l’incomprensible Enemies-. La imatge de K dirigint-se cap allò que una vegada fou Las Vegas n’és un exemple.

Títol
Blade Runner 2049

Director
Denis Villeneuve

Actors
Ryan Gosling, Harrison Ford, Ana de Armas, Jared Leto, Sylvia Hoeks, Robin Wright, Mackenzie Davis, Carla Juri, Lennie James, Dave Bautista, Barkhad Abdi, David Dastmalchian, Hiam Abbass, Edward James Olmos




3 comentaris to ‘Blade Runner 2049’: Jo, robot

  1. Joan Corcoy ha dit:

    Aclaparat per tot el que aquest Blade Runner mostra, suggereix, diu, fa sentir, etc. etc. que avui la tornaré a veure per seguir gaudint d’aquesta fàbrica de somnis que es el cine. La vaig trobar tant o superior a la primera en tots els aspectes i, per a mi, també passarà a la història del setè art amb lletres majúscules.

  2. LLUÍS SIMON ha dit:

    Agree, cal un segon vesionat i en versió original, of course

  3. […] Recall (Len Wiseman, 2012); Radio Free Albemuth (John Alan Simon, 2014) i l’actual Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, […]