MENU

3 novembre, 2017 Comentaris (0) Visualitzacions: 796 Cinema Víctor Gonzàlez

Títol


Director


Actors


MUBI, la plataforma digital de films rars, ha projectat aquests dies dos pel·lícules de Pere Portabella aprofitant l’enfrontament; Informe General (1976) i Informe General II (2015).

Puntuació

10

Catalunya: ‘Maximum Overdrive’

Catalunya, Maximum Overdrive. Tothom ha vist les imatges dels tractors als carrers i carreteres del Principat. Stephen King va dirigir el 1986 el seu únic film, Maximum Overdrive, sobre la rebel·lió d’uns camions embogits després d’una fuita nuclear. La imatge és la mateixa, atac i resistència, potència i motor. Rebel·lia a Catalunya. Amb tractors.

La CUP presenta en un espot sobre com anirà el final del procés, declaració d’intencions sobre la llei de Transitorietat i Fundacional de la República, empenyent una furgoneta  amb suor i somriures en un paratge sec molt semblant a YumaCalifòrnia. El que em fa més mal no és la cançó final, Ara comença el mambo!, que em recorda a l’escena invention of music del film Caveman (1981), sinó la furgoneta Volkswagen que llancen pel barranc, calcada a la de Regreso al futuro. No hi ha dret, diu en Marty McFly. No hi ha dret.

MUBI, la plataforma digital de films rars, ha projectat aquests dies dos pel·lícules de Pere Portabella aprofitant l’enfrontament; Informe General (1976) i Informe General II (2015). En el primer podem veure les manifestacions prohibides pel Govern Civil l’1 i el 8 de febrer del 76 a Barcelona amb uns manifestants que exigien l’amnistia per a sis-cents presos polítics i un nou Estatut d’Autonomia amb una policia i una Guàrdia Civil que els dispersa a cops de porra. El segon film, rodat el 2015, parla de la qüestió d’independència catalana i el fenomen del 15-M. Les imatges que escull Portabella anuncien la crisi d’identitat del 2017. Només era qüestió de temps.

Des d’Alemanya no s’entén l’atac a la societat civil catalana. Només volien votar, em diuen. Això no pot estar passant en un estat europeu. Els mastegots indiscriminats de les forces de l’ordre sortint del vaixell Piolín ja tenen el segell de repressives i dictatorials. Qualsevol país normal hauria deixat fer per després demanar responsabilitats legals, em diuen. Jo els intento explicar que Espanya és un cas especial, que el partit que està en el govern central ha d’acontentar l’extrema dreta, que molts d’ells venen de famílies franquistes i que són un reducte minoritari a Catalunya.

Les manifestacions posteriors contra la repressió policial de l’1 d’octubre contra l’actitud pacífica dels votants mereixerien estar en un film de Ken Loach, com Bread and Roses (2000) i Which Side Are You On? (1984), aquell documental en el qual els miners de Yorkshire s’enfrontaven amb la policia de Margaret Thatcher en protesta al tancament de les mines al nord d’Anglaterra. A Mariano Rajoy no l’interessa el diàleg, vol ser el representant del thatcherisme cañí. Que Déu ens agafi confessats.

De quina part estàs? sovint em pregunten. De la més pràctica, els contesto. El tarannà Braveheart (1995) de Carles Puigdemont no em convenç, sobretot per la irresponsabilitat d’enviar Catalunya fora de la Unió Europea. No es pot condemnar el país a l’abisme econòmic per una bandera o un sentiment nacionalista, com tampoc es pot demanar una total independència quan pràcticament tots els organismes internacionals hi estan en contra. Un terme mitjà és el que s’hauria de buscar. Negociació, tot i que sigui difícil. L’independentisme no s’ha explicat bé -sí, irresponsabilitat tipus Brexit-, tot i que el procés del referèndum s’havia de fer per democràcia i per tocar els nassos als del PP.

El que preocupa és Espanya. Les imatges de la policia estomacant els manifestants han voltat per tot el món. Un diari americà parlava d’agents amb uniformes de Robocop i cascos de Darth Vader. Més bastardia en un país, l’espanyol, que encara no sap de què va la democràcia. El PP i el rei Felip VI han actuat  amb consignes de caspa y espada; “No se puede dividir la familia española”, com molt bé explica Raza (1942), el film preferit del dictador Francisco Franco, que acaba amb la bandera preconstitucional d’Espanya en primeríssim pla.

I de banderes preconstitucionals espanyoles n’hem vist moltes amb braços en alt com els nazis d’American History X (1998). Aquestes manifestacions feixistes han estat comentades fins a la sacietat en els mitjans de comunicació internacionals. Antena 3, El País, El Mundo i La Razón les han passat per alt. M’han tornat a preguntar “què passa”?, “com és que tots aquests no els envieu a la presó com faríem a Alemanya”? Els he dit que així és el meu país i que és normalíssim que molta gent es vulgui independitzar, sobretot després dels comentaris piròmans en contra de les víctimes que volien exercir el seu dret a vot i les excuses a favor de la policia i els fatxes espanyolistes. Què hi farem…

A Chiquito de la Calzada, el protagonista de Brácula: Condemor 2, l’han trobat semi-inconscient al terra de casa seva; Xavier García Albiol s’ha fet una selfie tipus família Monster en una manifestació pro-Espanya; hem vist la reina Letícia amb un vestit dels anys cinquanta saludant legionaris i la cabra amb barret gris de torn el Dia de la Hispanitat, i Letícia Sabater s’ha ofert com a mediadora del conflicte amb la cançó La Salchipapa.

Sí senyors, aquest país és un esperpent que no té límits. Heu superat la ficció dels films de Mariano Ozores, Cristóbal Colón de oficio descubridor (1982) és més seriosa que les cartes d’amor que s’envien Rajoy i Puigdemont amb acusament de recepció. Ara ja Carles Puigdemont i els quatre exconsellers en crida i cerca, igual que a The Fugitive (1993).  Panem et circenses, com diria aquell. Panem et circenses.

Puntuacio

10

MUBI, la plataforma digital de films rars, ha projectat aquests dies dos pel·lícules de Pere Portabella aprofitant l’enfrontament; Informe General (1976) i Informe General II (2015).

Títol


Director


Actors


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *