MENU

18 maig, 2010 Comentaris tancats a L'Home de Ferro rovellat Visualitzacions: 1046 Cinema Jordi Camps













Quan en el seu moment es va estrenar Iron man (2008) pocs en donàvem ni cinc cèntims, tot tement que es repetís una operació a l’estil Daredevil, és a dir: una adaptació cinematogràfica de superheroi Marvel de segona divisió. La millor sorpresa va ser que Iron man no només era un més que digne entreteniment, …

L'Home de Ferro rovellat

Quan en el seu moment es va estrenar Iron man (2008) pocs en donàvem ni cinc cèntims, tot tement que es repetís una operació a l’estil Daredevil, és a dir: una adaptació cinematogràfica de superheroi Marvel de segona divisió. La millor sorpresa va ser que Iron man no només era un més que digne entreteniment, sinó que es va guanyar el dret de pertànyer a la categoria de les millors adaptacions comercials de superherois Marvel, al nivell de Hulk, Spiderman, X-men… El guió, que dosificava l’acció i alternava equitativament drama amb grans dosis de comèdia; el protagonista, un Robert Downey Jr. en estat de gràcia en un paper que li va com anell al dit; i la direcció, més que correcta per venir d’on venia, Jon Favreau, en van ser els puntals.

Ara, dos anys després, el punt de partida és totalment el contrari. Sense entrar en el tòpic d’allò de «segones parts mai…», d’Iron man 2 n’esperàvem si no més, sí alguna cosa semblant, i el que ha passat és que les expectatives han quedat curtes, molt curtes. I això que els plantejaments eren els mateixos; i les virtuts de la primera entrega, aquí els seus defectes. El principal: l’excés. Ja el personatge que de Tony Stark és excessiu per si mateix, però aquí el to d’autoparòdia cau sovint en el ridícul, bàsicament perquè el guió no hi acompanya (sense anar més lluny, què carai és això d’ambientar l’acció en un parc high-tech consagrat a la figura de Stark amb milers de visitants com si es tractés d’una gran expo?!). L’altra, les pretensions de la proposta, que fa que aquell simpàtic to de (falsa) sèrie B es perdi per caure en el terreny del nou riquisme (cal demostrar en cada pla els molts quartos que s’hi han gastat?!).
Pel que fa als personatges, el millor sense cap mena de dubte és el malvat, en aquesta ocasió un Mickey Rourke que sembla sorgit del ring de The wrestler (El luchador) per reivindicar un lloc en el món del fantàstic. Llàstima, també, que en el tram final es dilueixi com un terròs de sucre en aquest aigualit blockbuster. No gastarem cap línia més per parlar del no-personatge de la Viuda Negra (que encarna una Scarlett Johansson sexy i elàstica i poca cosa més), ficat amb calçador com el personatge de Nick Fury (Samuel L. Jackson).
Després d’aquest nou revés cinematogràfic (i anem sumant), ja només ens queda confiar en la propera i anunciada franquícia Marvel de Los Vengadores (basada en una de les tires de còmic que més ens van fascinar d’adolescents). Tant Iron man 2, com les properes Thor (Kenneth què-fa-un-noi-com-jo-en-una-proposta-com-aquesta Brannagh) i Capitán America (Joe Johnston) ens dirigeixen cap a aquest camí. Esperem que això no es converteixi, però, en un carreró sense sortida per a Marvel i tots aquells que defensem un mínim de dignitat per als seus herois de còmic.

Quan en el seu moment es va estrenar Iron man (2008) pocs en donàvem ni cinc cèntims, tot tement que es repetís una operació a l’estil Daredevil, és a dir: una adaptació cinematogràfica de superheroi Marvel de segona divisió. La millor sorpresa va ser que Iron man no només era un més que digne entreteniment, …













Comments are closed.