Eva Novell, la responsable del festival de cinema català d’Hamburg, ja ens ho havia avisat: «Ventura Durall és un director molt proper, molt senzill, és un gust parlar amb ell.» Emocionat, em vaig presentar: «Boníssima, la teva pel·lícula, és boníssima. Sóc un dels membres del bloc de cinema Maleïts Bastards, del diari El Punt. Em fa cosa i tot, però et faria res fer-te una foto amb mi per a l’article?» I amb un somriure afectuós, el director accepta amablement. L’article, el titulo «L’assassí sense ballesta». Ara veureu per què. La fotografia ens la fem al cafè de l’Abaton, un dels cinemes més antics d’Hamburg. Al fons a la dreta, hi ha un dibuix d’Andrés Rabadán, conegut també com l’Assassí de la Ballesta. L’any 1994 tots els diaris i televisions de l’Estat espanyol n’anaven plens: l’Andrés havia matat el seu pare amb tres tirs de fletxa a la cuina de casa. Poc després de confessar l’ assassinat, es va saber que també havia fet descarrilar tres trens de Rodalies de Barcelona. No s’havia vist mai una cosa així a les nostres relativament tranquil·les terres catalanes. L’Assassí de la Ballesta; els mitjans alimentarien el monstre. Tres trens. Tres fletxes.
Les dues vides d’Andrés Rabadán és el film que ens presenta Ventura Durall. El muntatge, superb, la utilització de la música i el treball dels actors (no només Àlex Brendemühl, sinó també Mar Ulldemolins o Clara Segura) donen un aspecte de veracitat que rarament es pot trobar en les pel·lícules del nostre país. Els espectadors quedem extasiats. Volem saber més de la vida d’Andrés Radabán. I el director, sembla que ens ha escoltat. Ha fet un segon artefacte audiovisual, que presenta al festival, un documental que anomena El perdó, amb el verdader Rabadán, la seva germana, els seus amics i coneguts, els advocats i els psicòlegs que el van tractar i els periodistes. «En principi volia fer una barreja entre documental i ficció», em confessa a la sortida. «Al final em va sortir un díptic.» Com una picada d’ullet, els dos films es complementen. Hi ha vegades que utilitza les mateixes imatges. D’altres no. El director vol entendre pel que ha passat Rabadán. «Em vaig interessar pel personatge quan vaig veure una exposició dels seus dibuixos en un bar de Barcelona. Com podia ser que un artista amb aquella sensibilitat pogués matar el seu pare? Això ho havia d’explicar com fos.» I així ho fa. No el justifica, només entra al seu interior, per una porteta amagada que cap mitjà de comunicació s’havia interessat a obrir mai.
Veiem imatges inèdites de la seva vida com a adolescent, visitem els ensurts d’un noi atordit pel poder d’un pare infernal que ha violat repetidament la seva germana i descobrim horroritzats el sistema gregari de funcionaris penitenciaris de la Generalitat, que el tracten com una simple immundícia. «No em varen deixar rodar a les presons de Catalunya. Tot el que veieu són antics patis d’escola, vestuaris i espais oblidats que no s’havien modificat des dels anys vuitanta.» Radabán sense fletxes, sense ballesta. «Sé que en el fons el meu pare em perdonaria», diu sense aclucar els ulls en un moment del documental.
L’espectador s’ha apropat a la llum i la foscor del personatge a través de les imatges del director. «La teva pel·lícula és boníssima», li torno a repetir. Amb un somriure amable, m’ha promès que es llegiria el bloc dels Bastards. Som aquí. Esperant.