Preguntar- se què és el cinema català a aquestes altures és una qüestió estèril. D’una banda, un grup molt important de la crítica del nostre país continua immers en el conservadorisme intel·lectual i obtús dels principis teòrics del cinema realitat d’André Bazin amb pel·lícules insuportables com El cant dels ocells que deixen les sales de cinema buides (trash, crash, trash) però que els entesos que formen part de les brigades de Cahiers du Cinéma enalteixen com si fossin obres d’art. D’altra banda, tenim un sistema de productores catalanes (sempre les mateixes) que reben subvencions de la Generalitat de Catalunya per construir trames que no interessen a ningú amb directors de dubtosa qualitat com Ventura Pons i derivats. Als directors joves només els queda lluitar entre aquests dos bàndols, la crítica conservadora i un sistema de producció anacrònic. Una pena. I un avorriment etern.

Què va passar amb la pel·lícula de David Torras Trash? Primer es va estrenar amb una campanya publicitària inexistent. Després, la crítica la va destrossar per superficial, extremista i poc creïble. I finalment els premis Gaudí li van tancar les portes, tot i que va guanyar en algunes categories de caire tècnic. L’únic que va fer el director va ser intentar construir una trama amb ingredients del món actual i postmodern de la vida i angoixes de la generació de joves nascuts durant els anys setanta en una Catalunya real i molt propera, lluny d’intel·lectualismes i molt d’acord amb els paràmetres del bon cinema comercial. A Trash els diàlegs dels actors són creïbles i propers a la realitat quotidiana, el pols narratiu és trepidant, hi ha un excel·lent treball fotogràfic i musical, el muntatge enganxa l’espectador i es nota que les històries que s’entrellacen podrien estar passant ara, en aquests moments, tot i els extrems que el director vol tocar. Què vol més la crítica del nostre país? Què necessiten les nostres productores per acceptar directors que s’atreveixen a anar més enllà d’unes convencions del cinema ja obsoletes i que fan fugir el públic de les sales? (Crash, crash, trash, trash.)

Alguns, com nosaltres, estem convençuts que David Torras és un gran director que té moltes coses per oferir en el nostre moribund cinema català. Sabem que tirarà endavant amb més projectes interessants lluny dels interminables plànols seqüència d’El cant dels ocells rodats a Porqueres. O era a Banyoles? M’és ben igual. És l’avorriment etern. Una pena.

PD: La fotografia que il·lustra l’article està feta amb el director (a la dreta, amb barba) durant una visita que ens va fer a Hamburg, concretament al bar Sotiris, on Fatih Akin va filmar Soul kitchen.