El terme Splat Pack va néixer de les mans d’Alan Jones, de la revista Total Film, per descriure una fornada de directors de cinema de terror que treballen amb imatges extremadament violentes amb serioses dificultats per passar els estàndards de la MPAA. Sí, a molts de vosaltres us sonarà també l’etiqueta de torture porn, o el gorno (gore i porno). Tot és, en realitat, el mateix: l’Splat Pack seria el grup de directors i el torture porn, el gènere. Els films arrenquen durant els primers anys del segle XXI agafant el relleu dels slasher dels anys vuitanta (Divendres 13, Halloween) per superar l’avorriment dels arguments clintonians dels noranta (Arachnophobia, The Faculty, Sé lo que hiciste el último verano).

Però abans fem repàs dels principals splat packers: Alexandre Aja (Alta tensión, Las colinas tienen ojos, Piranha 3D), Darren Lynn Bousman (Saw II, III i IV), Adam Green (Hatchet), Greg McLean (Wolf Creek, Rogue), Neil Marshall (Dog Soldiers, The Descent), Robert Rodriguez (Machete), Eli Roth (Cabin Fever, Hostel), Srdjan Spasojevic (A Serbian Film), Rob Zombie (El renegado del diablo, La casa de los 1000 cadáveres), i James Wan (Saw) a més d’algunes escenes a La última tentación de Cristo de Mel Gibson o a l’Antichrist de Lars Von Trier.

Quines són les principals característiques d’aquest subgènere? Primer, hi han d’aparèixer dones atractives nues o seminues: segon, s’ha d’aconseguir que la pantalla estigui dominada per grans quantitats de sang i vísceres i, tercer, s’ha de buidar la trama de tot contingut o metàfora. El que realment importa és la tortura i el patiment de les víctimes, els crits dels actors i la mutilació calculada de tots els seus membres. Els guions, escrits des dels despatxos dels CEO de Hollywood, segueixen alguns elements del cinema pornogràfic convencional com ara: 1) primers plans dels rostres de dolor = expressions de plaer; 2) eines de tortura que penetren els cossos = vibradors artificials o penis; 3) la sang esquitxada sobre la pell i parets = imatge seminal de l’orgasme masculí. Per tal que tot això es porti a bon terme, els protagonistes han d’estar atrapats en un indret aïllat, sigui a les sales de tortura de Hostel o Saw, el llac Victòria de Piranha o a l’àrid desert de Las colinas tienen ojos. I per acabar-ho d’adobar, es potencia la multiplicació de cossos per aconseguir una verdadera orgia de la massacre. Buidament de tot contingut i metàfora? Sens dubte. No ens trobem davant de la crítica social de Passolini contra el feixisme de Saló o els 120 dies de Gomorra, la denúncia dels excessos de la tecnologia sobre el cos humà de David Cronenberg a Videodrome i eXistenZ o els zombis consumistes de George A. Romero. Aquesta vegada el que importa és la tortura per se, mantenir la imatge sobre el dolor el màxim de temps pel plaer del voyeur i no apartar la vista com faria Tarantino a Reservoir dogs.

Ara, tot s’ha de veure i tot s’ha d’experimentar, un objectiu comercial que no s’allunya gaire del que ofereixen els parcs temàtics tipus Disneylandia i Port Aventura: acumular experiències extremes, tornar a casa sa i estalvi i poder-ho després explicar als amics, als companys de feina o en cròniques com aquesta. Experts com Steffen Hantke, al seu llibre American horror film: the genre at the turn of the millennium afirma que el gènere de terror està en crisi a Nord-amèrica ja que només es filmen remakes, seqüeles i versions de films d’horror asiàtics (The Ring, The Grudge, The Eye), suecs (Déjame entrar) o espanyols (Abre los ojos, REC). Alguns splat packers com Eric Roth es defensen i argumenten que el nou subgènere beu de la política agressiva de George Bush i Dick Cheney i que no es poden posar tots els films al mateix sac. Nosaltres, però, creiem que sempre fan falta productes imaginatius amb un polsim d’intel·ligència. La creativitat, aquests anys, ha estat un terreny erm que encara s’ha d’emplenar amb productes de qualitat.

(El documental Splat Pack s’ha presentat al Festival de Terror de Molins de Rei aquest mes de novembre)