Com es distingeix un cinèfil freaky d’un que no ho és? Quins es podrien considerar que són els seus trets distintius? Què el fa diferent del cinèfil tradicional? Després de donar-hi moltes voltes, i d’anys de reflexió, he arribat a la conclusió que el freakisme en el terreny cinematogràfic (i segurament també en altres camps) es basa en el detall subtil més inesperat. Un cinèfil pot haver vist moltes pel·lícules, pot analitzar-les des de diversos punts de vista, pot recordar actors, directors i guionistes i es pot emocionar amb determinades escenes de la pantalla. Un cinèfil freaky pot fer tot això també, però el seu freakisme vindrà per allò que altres encara no han vist, o que molt pocs han vist: és el que ha trobat el diamant d’entre les runes, el que t’ha mostrat el que t’havia passat per alt, l’Indiana Jones del cel·luloide.

Last Exit to Nowhere té precisament com a objectiu de mercat el cinèfil freaky d’entre trenta i quaranta anys. El que l’empresa ven són samarretes de les nostres pel·lícules preferides per internet, i ens les presenten de manera molt original, amb el logo dels espais diegètics (o detalls subtils) per on molts cinèfils han transitat: uns paratges irreals que no hem trepitjat mai però que, la majoria de vegades, coneixem millor que el menjador de casa nostra. Fem una llista de les que més m’han cridat l’atenció: l’Outpost 31 (La cosa, 1982), Dr. E. Brown Enterprises (Retorn al futur, 1985), Civic TV (Videodrome, 1983), la Shermer Island (El show de Truman, 1998), Bartok Science Industries (La mosca, 1986), Detroit Police (Robocop, 1987), King Kong Company (Taxi driver, 1976), Kab Radio 1340 (La boira, 1980), Lacuna Inc. (Olvídate de mí, 2004), Cyberdyne Systems Corporation (Terminator, 1984) i, per descomptat, la immensa i sublim Tyrell Corporation (Blade runner, 1982).

Quines implicacions pot portar aquest sector del mercat? Uns es queixen que els indrets sagrats del freakisme s’han posat injustament a la venda, d’altres, però, ho veuen com un avenç que ajuda a crear germanor entre els geeks cinèfils escampats pel planeta Terra. La gran majoria, però, estan convençuts que aquesta mena de productes només estan dissenyats per als inadaptats socials amb greus tares mentals i un alt grau d’immaduresa. Personalment he de confessar que les úniques samarretes que planxo i plego amb cura són les de Last Exit to Nowhere. Fer la col·lecció en aquests temps de terrible crisi econòmica dins d’un Nadal inconscientment consumista m’està arruïnant la vida: Life is a film. You are the star. O no?

(Lastexittonowhere.com)