MENU

2 febrer, 2011 Comentaris (3) Visualitzacions: 1834 Sèries Jordi Dorca













Amb la fosa negra del capítol final de The Soprano’s s’acabava una sèrie mítica i (possiblement) irrepetible per a molts gangsteristes confessos. El temps i altres sèries collonudes com ara The west wing, The wire, Roma i Deadwood… ens van fer oblidar (només en part) la sèrie de David Chase fins que un dia un …

«Boardwalk empire»: Alguna cosa més que una història de gàngsters

Amb la fosa negra del capítol final de The Soprano’s s’acabava una sèrie mítica i (possiblement) irrepetible per a molts gangsteristes confessos. El temps i altres sèries collonudes com ara The west wing, The wire, Roma i Deadwood… ens van fer oblidar (només en part) la sèrie de David Chase fins que un dia un RSS m’alertava d’un nou projecte HBO; aquell rumor deia que Martin Scorsese i David Chase preparaven una altra sèrie sobre bandes mafioses, protagonitzada per Steve Buscemi i emmarcada en els anys de la llei seca; dies més tard, un tràiler confirmava els millors auguris alhora que  desmentia que Chase tingués res a veure amb el projecte, finalment el productor executiu era Terence Winter, un altre sopranista, autor dels guions de 25 capítols de la sèrie.

Boardwalk empire, basada en el llibre homònim de Nelson Johnson, està  ambientada als primers anys vint, els anys de la prohibició de l’alcohol. De fet, aquesta època s’ha tractat moltes vegades al cinema –qui no recorda la descomunal Els intocables d’Elliot Ness, de Brian de Palma?–, però segurament mai s’havia tractat amb el detallisme i la precisió amb què ho fa la sèrie de Winter. Boardwalk empire no és només una sèrie de gàngsters i tirotejos, és també un document històric d’un país i d’un temps que ha generat milers de pàgines de literatura.

Parlem d’una sèrie de gran pressupost (el capítol pilot dirigit pel mestre Scorsese va costar 18 milions de dòlars), s’ha reconstruït el passeig (Boardwalk) d’Atlantic City exactament igual com era als anys vint i el vestuari ha estat dissenyat amb peces de roba irregular perquè sembli que són fetes a mà, com la majoria de roba de l’època. Una producció molt detallista que dóna a la sèrie una versemblança molt gran que ajuda a entrar ràpidament a la història.

Tota la trama gravita al voltant d’Enoch Nucky Thompson, protagonitzat pel gran Steve Buscemi, un polític/mafiós que exerceix de tresorer de la ciutat d’Atlantic City, però que en realitat és també qui controla tot el crim organitzat de la ciutat. Atlantic City és en aquells moments una espectacular destinació turística (the world’s playground), amb un passeig marítim (el Boardwalk) envoltat de grans hotels, bars, casinos i sales de ball. Nucky controla tots els tributs legals i il·legals d’aquesta gran màquina de fer diners.

La idea del personatge de Nucky no és original de Winter ni de Nelson Johnson sinó que es basa en Enoch Nucky Johnson, l’autèntic tresorer d’Atlantic City durant els anys de la prohibició. En la sèrie apareixen altres personatges reals molt poc camuflats com  ara Comodoro Louis Kaestner, predecessor i mentor de Nucky, i altres noms mítics de la màfia que apareixen directament amb els noms reals, com per exemple uns joves Al Capone i Lucky Luciano; el mític mafiós de Chicago i mentor de Capone, Johnny Torrio; l’apostador Arnold Rothstein (acusat d’haver alterat les sèries mundials de beisbol), i l’inventor dels sistemes de blanqueig de diners de la màfia, Meyer Lansky.

La presència d’aquests noms mítics i la llarga temporalitat que permet la ficció televisiva, fa que aquesta sèrie plena de detalls sigui un document molt interessant per entendre el món del crim organitzat als Estats Units dels anys vint. Uns anys que porten adscrites en molts joves les seqüeles de la gran guerra, com en el cas de Jimmy Darmody (interpretat per Michael Pitt), un soldat de Thompson obsessionat per la seva estada a Europa combatent els alemanys.

Apareixen, també, altres personatges que marquen una mica el pols argumental de la sèrie com ara la meitat ventafocs meitat Pigmalió que és Margaret Schroeder (Kelly Macdonald), el pertorbat agent del tresor Nelson van Alden (Michael Shannon) i el líder afroamericà Chalky White, interpretat per Michael Kenneth Williams (Omar Litlle a The wire).

Boardwalk empire té molt números per convertir-se en un clàssic a l’altura de les grans sèries de tots els temps, ara cal veure com evoluciona en les següents temporades, només cal esperar la sintonia de The Brian Jonestown Massacre, Straight up and down,  que obrirà el primer capítol de la segona temporada.

Amb la fosa negra del capítol final de The Soprano’s s’acabava una sèrie mítica i (possiblement) irrepetible per a molts gangsteristes confessos. El temps i altres sèries collonudes com ara The west wing, The wire, Roma i Deadwood… ens van fer oblidar (només en part) la sèrie de David Chase fins que un dia un …













3 comentaris to «Boardwalk empire»: Alguna cosa més que una història de gàngsters

  1. RiMaT ha dit:

    Molt bo l’article. Si us agrada la poesia de qualitat i/o seguir blocs de qualitat, visiteu el següent on hi diàriament trobareu nova poesia original, catalana i de qualitat:

    http://rimesturbades.blogspot.com/

  2. Joanot ha dit:

    Un article ben informat. A mi em va agradar molt, però com afeccionat a la història no m’agrada que es barregin coses reals amb altres d’imaginàries i noms de gent que en realitat ni es coneixen entre ells. Fins i tot hi surt un President dels EUA amb la seva amant i una criatura. En qualsevol cas la sèrie va tenir poc èxit de públic i només èxit limitat entre els crítics o sigui que ja veurem si hi haurà continuacions o no. Recomano a tots els lectors el Boardwalk famós d’Atlantic City. De passeigs de fusta sobre la sorra n’hi ha a moltes platges, però a aquest lloc és molt especial des de fa molts anys.

  3. gueriowen ha dit:

    Molt bon article, si senyor. Felicitats. Tot i que encara no he acabat de veure la primera temporada, sembla que promet. Pot patir el problema de la gran expectació que ha aixecat i la inevitable comparació amb Soprano (sobretot).Entrant en aquest joc,personalment trobo que no està a l’alçada de Soprano o The Wire, però també és just dir que la primera temporada d’aquestes dues sèries imprescindibles no té la qualitat de la resta de temporades. Pel meu gust està una mica mancada tant de diàlegs brillants com de profunditat dels personatges,dos dels grans punts forts de Soprano i The Wire. Però bé,per això es diu que les comparacions sempre són odioses, no?
    De totes maneres s’està teixint una trama que esperem ens porti grans vespres de gloria!