Als Estats Units s’ha posat de moda fer teràpia de parella per salvar conflictes d’infidelitat que, a primera vista, sembla que no tinguin solució a través del cinema (la cineteràpia). Si les causes principals d’una infidelitat pels homes es sustenta en el fet de sortir de la rutina, buscar aventures superficials o mantenir l’ego de la virilitat, normalment en les dones la recerca d’una persona fora de la parella té a veure amb recuperar la sensació d’amor erosionada pels anys i, sobretot, per sentir-se encara atractiva i ser un focus d’atenció important per al nou amant.

Amor apassionat per sempre? La majoria de psicòlegs coincideixen en el fet il·lusori d’aquesta idea. L’activitat de la dopamina al cervell, el compost clau en l’enamorament relacionat amb l’addicció i la motivació, decau dràsticament durant els vuit primer anys de parella. A partir d’aquí pot sorgir la infidelitat que, en casos de llarga durada, mata parelles estables però que, si pel contrari, se sap parar a temps pot ajudar que els matrimonis, moltes vegades amb fills i una llarga experiència vital en comú, se salvin, tot i les aventures i desventures extramatrimonials que hagin pogut sorgir.

Algunes pel·lícules que els psicòlegs utilitzen per reconstruir relacions a primera vista insalvables són Lluny del cel (2002), de Todd Haynes; Jocs secrets (2006), de Todd Field; Los amantes (1958), de Louis Malle; Infiel (2000), de Liv Ullman, i La mujer infiel (1969), de Claude Chabrol. Woody Allen sembla que és, però, el preferit en les teràpies, ja que, a partir d’Alice (1990), Hannah i les seves germanes (1986) i Delictes i faltes (1989), es poden treure conclusions interessants de com s’haurien pogut evitar certes situacions o si la solució donada per la trama de la història ha sigut la millor en cada cas.

Les sessions de cineteràpia funcionen sempre que els dos membres tinguin una certa voluntat per salvar la relació. Si un d’ells s’ha adonat de la impossibilitat de continuar amb la persona que ha estat al seu costat durant anys, l’altre (per no caure en la desesperació) més val que es dediqui a fer esport compulsivament, que aprengui a cuinar sopes, a veure un altre cop els capítols de la sèrie Mad men i, si pot, tenir i mantenir relacions sexuals saludables que omplin la seva buidor vital fins que trobi una altra persona a la seva vida. El que és més important, però, és no desesperar-se. El cinema ensenya lliçons de vida, sens dubte, però no sempre són agradables o positives.