MENU

6 març, 2011 Comentaris (1) Visualitzacions: 1690 Cinema Lluís Simon













Una pel·lícula que hauria d’haver quedat enterrada per sempre al jardí de les memòries ha tornat a sorgir amb força aquests dies per culpa de les sectes catòliques recalcitrants que campen lliures per la nostra societat. Quatre dels “maleïts bastards” que aquí us escriuen vam assistir a Sitges amb certa il·lusió a la presentació d’aquesta …

A Serbian film

Una pel·lícula que hauria d’haver quedat enterrada per sempre al jardí de les memòries ha tornat a sorgir amb força aquests dies per culpa de les sectes catòliques recalcitrants que campen lliures per la nostra societat. Quatre dels “maleïts bastards” que aquí us escriuen vam assistir a Sitges amb certa il·lusió a la presentació d’aquesta obra, definitivament més maleïda i mala puta que nosaltres. En sortir de la sala, encara esquitxats per la brutal sessió a la qual havíem estat sotmesos, vam fer un discret pacte de silenci. Interiorment podia arribar a entendre la metàfora que ens intentava exposar el director sobre la violència als Balcans, però les horribles imatges que havia presenciat m’impedien fer-ho. “Deixem-ho estar”, és el que vaig pensar. El recital de violacions (o agressions sexuals) explícites que ens ofereix Sredan Spajosevic –el pare de la criatura– és apocalíptic i insuperable, en el sentit literal.

Puc confirmar que tot el que heu pogut llegir i escoltar relacionat amb la pel·lícula, o sigui nadons, dones embarassades, pedofília, gore extrem, masoquisme i altres herbes, és cert. Certa gent ho va poder degustar mentre meditava sobre la crueltat en la societat moderna i aquestes coses. Per altres, simplement va ser una petita tortura que va anar in crescendo amb un final moralment digne d’allò que havíem vist.

La pel·lícula va passar amb més pena que glòria per diversos festivals europeus però la fama l’ha perseguit i això, comercialment, no té preu. A l’estil de la llegendària Holocausto caníbal,  el film també està guanyant adeptes. De fet, l’edició en blu-ray està tenint un èxit inusitat a amazon.co.uk i altres webs especialitzats.

I tornem al principi. L’escàndol per un film del qual havia jurat no parlar-ne ha acabat d’explotar aquests dies perquè un fiscal, a instàncies dels integristes de torn, ha denunciat el director del Festival de Sitges, Àngel Sala, per haver programat una pel·lícula amb pornografia infantil. Durant el cap de setmana el twitter ha bullit amb la polèmica i gent com ara Jaume Balagueró, Paco Plaza i Àlex de la Iglesia han defensat el festival, tot i que (per sort per ells) no han pogut veure la pel·lícula. Els pervertits que han induït la denúncia no han vist les escenes filmades i no estan interessats en les pretensions del director. Però el pitjor és que no saben (o potser massa bé que ho saben) que la intenció del cinema pornogràfic (hi surtin menors o no) és excitar l’espectador. I jo juro davant del seu déu i sa mare que és impossible que cap ànima humana (encara que estigui de trànsit cap a l’infern) es pugui excitar davant d’A Serbian film.

Una pel·lícula que hauria d’haver quedat enterrada per sempre al jardí de les memòries ha tornat a sorgir amb força aquests dies per culpa de les sectes catòliques recalcitrants que campen lliures per la nostra societat. Quatre dels “maleïts bastards” que aquí us escriuen vam assistir a Sitges amb certa il·lusió a la presentació d’aquesta …













Un comentari a A Serbian film

  1. JCL ha dit:

    Només davant d’un advocat juraré que vaig ser un dels 4 maleïts bastards que va assistir a aquella inoblidable sessió!