Dissabte a la nit. Estic al sofà escarxofat i mirant la televisió. Faig zàping, però no trobo cap programa que m’agradi. De sobte m’aturo al 33. Comença una pel·lícula sobre la prostitució al Raval i li dono una oportunitat. Em fa gràcia que parlin del barri on treballo. De sobte m’adono que estic davant d’un documental. Però, un documental diferent. Molt diferent. És la vida de la Mónica, la Chocholina del barri. Una prostituta que supera els quaranta i passada, molt passada de pes. La seva història m’atrapa en una teranyina. Explica misèries, però el seu optimisme m’enlluerna. S’ha fet prostituta per vocació. I té tota una cort de personatges que l’acompanyen, dignes de sortir a qualsevol pel·lícula de Torrente. L’home que viu amb ella en un pis ple d’andròmines. El veí que cada dia fa la compra a la nostra protagonista i, que de tant en tant, rep com a premi una fel·lació. El client escarmentat després que la Mònica li robés tots els diners. L’antiga parella de la Mónica, que li pagava viatges a l’estranger per veure el Barça -fins i tot, apareix Carles Reixach parlant de l’extravagància de la Chocholina-.

“Hi havia un client que tot el dia follava. Allò semblava un bufet lliure” o “La Mònica ja no m’interessa. Em faig una palla i punt” són algunes de les perles que es poden sentir. Frases sense cap censura. El director del film, Francesc Betriu, teixeix a la meravella tot l’ambient sòrdid del Raval. Ho fa des de la mirada sincera de la Mónica. Una dona que fa de puta, és puta i no s’avergonyeix. Fins i tot descriu en una conversa amb un capellà les meravelles del seu ofici. Impagable. En definitiva, un film cent per cent recomanable que et deixa un regust agredolç. Rius, però també t’adones que la misèria està al cantó de casa i que la realitat supera, i de llarg, la ficció. Aquí teniu el tràiler, un tastet de La Mónica del Raval.